El futbol modest està de moda. Cada quinze dies, el Nou Sardenya, a Barcelona, s’omple de milers d’aficionats per veure l’Europa, que juga a la Primera Federació Espanyola (l’equivalent a la Segona Divisió B). A uns quants quilòmetres, al Narcís Sala, el Sant Andreu tampoc no es queda curt. Els derbis entre els dos equips són memorables, tot i que aquest any els quadribarrats juguen a Segona Federació i ens perdem aquest espectacle. Però el més important de tot plegat és que els joves tornen a connectar amb aquest futbol de barri, el futbol d’abans, els dels preus de les entrades populars, el de poder tocar els jugadors i lluny d’aquest futbol artificial de primer nivell que cada cop pensa més en fer negoci que no pas en els socis o aficionats.
Aquest futbol va ser el que em va enamorar a finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta, a Figueres, la meva ciutat natal. La Unió Esportiva Figueres era l’equip de referència de les comarques gironines. Noms com Tab Ramos, Tintín Márquez, Cuevas, Toni, Pitu Duran, Gratacós, Valentín, Arnau Comas… formen part del meu imaginari i del de molts figuerencs i gironins. Ara, la Unió deambula per les categories inferiors territorials, igual que el Palamós, un altre dels clàssics de la demarcació.
L’equip de moda és el Girona, que als anys noranta ni era ni se l’esperava. Segurament també és el reflex del que està passant amb les dues ciutats si les comparem. Girona enamora i el seu barri vell és admirat arreu del món, mentre que Figueres viu una etapa més fosca i decadent.
Però, com diu un dels càntics de l’Europa, “les glòries tornaran”. I estic segur que Figueres, la ciutat, i la Unió, l’equip, tornaran.
