17.7 C
Pals
Dissabte, 18 maig 2024
- Publicitat -

Francesc Cambó

Supermatí - opinió
Francesc Cambó
Loading
/

Benvolguts oients de Ràdio Capital. Com que com tanta altra gent  de la meva edat jo també em trobo en aquella etapa de la vida que les filles s’han fet grans i que fa temps que els Reis Mags pràcticament no passen per casa, vaig aprofitar la primera setmana de gener per acabar de llegir Francesc Cambó. L’últim retrat. El llibre té més de vuit-centes planes, l’ha escrit l’historiador Borja de Riquer i, si ja en el títol indica que ha volgut fer un últim retrat, és perquè considera que finalment amb aquest llibre tanca els trenta anys que ha dedicat “a seguir les petges del millor polític català d’ara fa un segle”.
Jo ja sé que avui per a molta gent Francesc Cambó queda tan  lluny com ara hi queden els Reis, els de veritat o aquell que vindrà dimarts a Barcelona. És per això que a més d’un pot semblar-li estrany que hi hagi algú que vulgui dedicar tants anys de la seva vida a estudiar un polític d’una altra època com Francesc Cambó.  Però jo soc dels que pensen que no hauria de quedar lluny de ningú. I encara menys de la gent del Baix Empordà, que és on Francesc Cambó va néixer. De no haver estat per aquest home, potser avui a Barcelona no hi hauria la Via Laietana o no seria com és, el Museu d’Art Nacional de Catalunya seria més poca cosa, la cultura catalana no tindria la col·lecció Bernat Metge i el catalanisme no podria afirmar que fa força més de cent anys que la majoria dels catalans provem que Espanya deixi posar pals a les rodes. Però Espanya o, el que és el mateix, el Rei, el Gobierno, els seus ministres, els seus parlamentaris i els seus jutges no ens escolten. En general, és clar. I això ha estat sempre així.

Ja va demanar que l’escoltessin Joan Maragall en un poema que es diu Oda a Espanya, un poema que va escriure l’any 1898. Si l’han llegit, ja sabran que al final conclou que Espanya no només no el vol escoltar, sinó que ni tan sols no l’entén. I com que Francesc Cambó va voler això mateix malgrat que va començar la seva carrera política uns anys més tard, nosaltres ara hauríem de concloure que Cambó tampoc no havia llegit aquell poema o que va decidir no tenir-lo en compte. Sí, com a polític Francesc Cambó va equivocar-se en moltes coses. Durant més de vint-i-cinc anys, per exemple, no va parar de demanar que Espanya escoltés la voluntat dels catalans de tenir una autonomia. I no se’n va sortir perquè ell mirava a la dreta i l’autonomia va venir des de l’esquerra.
Possiblement, però les seves dues equivocacions més importants van ser donar suport al cop d’estat del general Franco i mantenir un cert distanciament amb la II República. No va intrigar-hi mai en contra, però no va acabar d’agradar-l’hi. Els seus millors moments, en canvi, van ser en els primers vint anys del segle XX, quan s’esgargamellava a aconseguir el que ell en deia catalanitzar Espanya. No la va catalanitzar, naturalment, això és obvi. I si el ser humà és l’únic animal que topa dues vegades amb la mateixa pedra, de tan humans com som, segons Borja de Riquer, en aquesta pedra els catalans hi hem topat tres cops més. Durant la II República, que és com dir amb Francesc Macià i Lluís Companys, a l’època de Jordi Pujol i a la de Pasqual Maragall. I avui, en un temps que molta gent diu que el que volíem molts catalans durant el Procés ja forma part del passat, també em sembla evident que no és així. Molts de nosaltres encara hi som, llegint llibres, veient com l’hivern es va desplegant i esperant o manifestant-nos per aconseguir un país millor. Ben entès: no el que ens voldrien imposar alguns què vingui encara per fer un pas decisiu i trencar amb el que alguns homes del temps de Joan Maragall van dir que no es deia Espanya, sinó la Morta.

Temps de lectura: 3 minuts

Més àudios