Evidentment, no descobreixo la sopa d’all si dic que l’accés a l’habitatge és un dels principals problemes de la ciutadania, però encara hi ha notícies que em sorprenen i em provoquen feredat. Fa uns dies llegia al Diari de Girona que un terç dels habitatges en venda de les comarques gironines ja valen més de 500.000 euros. Repeteixo. Més de 500.000 euros. Unes xifres escandaloses. I ja no parlem dels lloguers que no paren de créixer i créixer, mentre que els sous s’estanquen. Per exemple, a les poblacions de costa, entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós, els lloguers han pujat els últims dos anys més d’un 10%.
Hi ha sociòlegs que defensen que estem davant d’un canvi de paradigma, un canvi de rasant. Fins fa poc, les classes socials es dividien en funció dels ingressos que tenia cadascú, però ara ja no és així. Ara ets d’una classe social o una altra en funció de si tens un pis en propietat o no.
I què podem fer per aturar aquesta sagnia? El Govern de la Generalitat proposa construir més de 250.000 habitatges i que gairebé la meitat es dediquin a lloguer social. La idea, sobre el paper, és bona, però topa amb la realitat. Quan trigarem a posar aquests pisos al mercat? Aconseguirem reduir els tràmits burocràtics per anar més ràpids? I mentrestant què fem? I aquí estar la mare dels ous. Necessitem solucions ràpides i no ho podem refiar tot el totxo. Recordem que va passar amb la crisi del 2008.
Per tant, apostem per una doble via: baixem d’una vegada per totes els lloguers, inclosos els de temporada, i rehabilitem els cascs antics de les nostres ciutats. Aquí els edificis ja hi són, però s’han anat abandonant o han caigut en desús. Impulsem un gran pla de barris, que també ens servirà per cohesionar el municipi. Recuperem la identitat de les nostres ciutats, l’ànima de les nostres viles.
Realment ens hi juguem el futur dels nostres fills.
