Com ens agrada presumir d’empordanesos, no només quan ens referim al paisatge sinó també quan parlem de cultura, o de gastronomia.
Quantes vegades hem presumit tots, en taules i xefles davant de forasters, de les gambes de Palamós, dels recuits de Fonteta o d’Ullastret, de les pomes d’Ullà i de Torroella, dels vins de l’Empordà, dels xais de Mont-ras o dels olis de Fontclara.
Però ara, quan la gent que fa possible aquestes produccions, que impulsen la nostra autoestima, criden a revolta, per tal de defensar la seva pervivència professional i econòmica, els empordanesos que no fem part del mon pagès i ramader, actuem com si sentissin ploure.
Trobo a faltar que el sectors de l’alimentació, els paradistes dels mercats i els botiguers; que la gent del mon de la restauració, siguin o no els que s’autoanomenen de quilòmetre zero, facin costat als revoltats.
I sobretot trobo a faltar que els consumidors ens plantem. Que prioritzem el consum d’aquests productes de la nostra comarca: les fruites, les verdures, les carns, els peixos, els formatges, els olis i els vins.
Si ho féssim tots, i donat que aquest país es tan petit, i que el nombre de pagesos i ramaders que queden, és tant menut, ja no els caldria cap mercat exterior, ni tant sols l’espanyol.
Si els de casa, prioritzem els productes de la gent de casa, a la curta o a la llarga, ens estalviarem acabar enyorant tot això de que presumim .
