Ja és primavera a Sant Feliu de Guíxols. I no ho dic perquè el calendari ho marqui, sinó perquè el passat 28 de febrer la ciutat va obrir el teló del Guíxols Escena 2026 i, amb ell, també va obrir una escletxa de llum dins nostre.
Amb Kramig, el Toni, interpretat amb una sensibilitat punyent per Biel Duran, i la Laia, a qui l’Anna Moliner dona una veritat desarmant, van omplir el teatre de riures, de somriures i de música. Però, sobretot, el van omplir d’humanitat. Davant d’un públic entregat, que omplia cada butaca amb expectació i complicitat, l’obra ens va recordar una veritat tan senzilla com poderosa: el present només té sentit si el vivim amb tots els sentits, amb passió, amb consciència, si ens atrevim a abraçar-lo per poder-lo recordar amb la mateixa intensitat.
La mirada delicada de la Marta Buchaca, autora i directora, ens va conduir per uns diàlegs aparentment senzills, però carregats d’esperança. Paraules que no feien soroll, però que arribaven al cor. Perquè la vida, és més gran i més bonica quan es transforma en un “compartir amb”. Compartir amb qui estimem, compartir amb la comunitat, compartir amb amor. Sempre amb amor, que és el motor que mou el món.
Aquella nit, la primavera no només va florir als carrers, sinó també a cada racó del teatre, dins de cada persona; a cada aplaudiment hi naixia un jardí de flors de colors. Perquè el teatre és viu i dona vida. I, quan és de qualitat, com el que es viu a Sant Feliu de Guíxols, té el poder de despertar els millors sentiments i recordar-nos que, malgrat tot, encara hi ha motius per creure, sentir i estimar.
Visca el teatre!!!
