Ja em sap greu haver de deixar la crònica pseudocursi que tenia al cap per un altre dia. Jo també em pensava que sortiria del concert de James Blunt d’ahir al Cap Roig amb una nostàlgia que no m’hi cabria a dintre. Heu de pensar que quan l’any 2005 el hit ‘You’re beautiful’ va fer saltar James Blunt a la fama, ell tenia 31 anys i jo 9. Més o menys aleshores, vaig començar a saber què era la independència: em van comprar uns auriculars (de pacotilla) i anava pel món amb la certesa que només jo sabia què estava escoltant. Durant uns anys vaig ser bastant pesada amb ‘1973’. Imagineu-me a mi, amb un anglès incipient, inventant-me tot el que no entenia de la lletra, anant de camí a l’escola pensant: “estic en una pel·li”. Pobreta.
Ja de més gran, ‘Bonfire heart’ i ‘Just stay the night’ van ser la meva banda sonora, i a partir d’aquí hi ha un buit de James Blunt a la meva vida… fins ahir al matí. Haguessiu hagut de veure la meva cara quan posant el seu nom a Google vaig descobrir que havia estat capità a una de les unitats de l’Exèrcit Britànic i que va ser el primer oficial britànic en entrar a la capital de Kosovo en la intervenció de l’OTAN (què?). Altres coses de la seva vida que heu de saber: es va casar a Mallorca i, tal com va cridar en un moment del concert, té una mansió a Eivissa gràcies als diners que li va donar ‘You’re beautiful’.
Total, que aquí el tenim, imagineu-vos-el sortint a l’escenari com si fos el tècnic, discret, amb texans i la guitarra penjant, i va començar amb ‘High’, va seguir amb ‘You’re beautiful’ i li costava Déu i ajuda però intentava animar a un públic bastant tímid a participar en el seu joc de karaoke. “Que mono, fa música així com trista!”, penses. No va dir pràcticament res al llarg de les primeres quatre cançons. I que bé que anàvem! Perquè després d’això ja va ser un festival de cunyadisme.
Va començar simpàtic, mig en castellà mig en anglès (“mi catalán es horrible, poc a poc”) i deia “Cap Roig” amb una fonètica bastant digne (com si fos “Cap Roix”). En el seu primer discurs de cinc minuts va demanar que aixequessin les mans els homes que estaven allà perquè les seves dones els hi havien arrossegat. “Us entenc! Però tinc bones notícies, perquè tocaré les cançons del primer disc i, després, aneu cap a casa i… us deurà alguna cosa!” I tothom va riure, no cal dir amb quines intencions.
La cosa ja estava fent mandra, però encara no havia llançat els focs artificials finals. Com que no va trobar cap problema en explicar això a dalt d’un escenari amb un micròfon (al contrari, li va semblar graciosíssim), suposo que no l’importarà que ho repetim aquí. Resulta que la història darrere la cançó ‘Billy’ és la següent: durant un temps, en James va tenir dormint a casa seva a un amic que no tenia diners. Com que se’n començava a cansar, va trobar la solució en un home que tenia una habitació lliure a casa seva, i que va acceptar que en Billy li pagués “con su cuerpo” en comptes de diners (aquí en James fa una pausa perquè la gent rigui). Va comunicar al seu amic que ja tenia habitació (sense dir-li res sobre l’intercanvi) i, segons explica rient, la primera nit va rebre una trucada d’en Billy “a little distressed” dient que l’home volia entrar a la seva habitació. “Well, you know…just let him find you”, es veu que li va dir. I llavors en va fer una cançó que ens va cantar tan alegrement després que bastanta gent li rigués les gràcies.
Cada vegada que obria la boca per xerrar i no per cantar, feia patir. Ell mateix va dir que si ens explicava les històries que hi havia darrere les cançons, veuríem que està “a little loco”. “‘You’re beautiful’ soc jo drogat stalking la nòvia d’algú altre al metro. I vosaltres us penseu que és romàntic! You’re all fucked up!” Nosaltres? Segur? Ai, James… només volíem una mica de nostàlgia, no una torrentada de red flags.
Masclistades a banda, no només va cantar tots els seus èxits (‘Stay the night’, ‘Postcards’, ‘Bonfire heart’, ‘Montsers’ i el tema que va fer amb Robin Schulz, ‘OK’) movent-se d’una punta a l’altra de l’escenari, tirant la banqueta del piano a terra un parell de vegades (?) i baixant a córrer entre el públic, sino que també va repassar el seu primer disc de dalt a baix, ‘Back to Bedlam’. De fet, amb aquesta gira celebra el 20è aniversari del seu primer àlbum. “This means I’m fucking old!”, deia al principi. Efectivament, el temps ha passat per tothom (també pel festival Cap Roig, que enguany celebra 25 anys i segueix tan fantàstic com sempre!), i nosaltres vam marxar amb un regust amarg i ell convençut d’haver estat el més simpàtic de tots, després de cantar cançons de fa 20 anys i fer bromes del segle XV. Ni fet a mida que acabés cantant “1973, here we go again”.
