Encetem un setembre tardoral que ensopeix els qui voldríem l’estiu més llarg, però que ens augura bolets. També, per desgràcia, escalfades poblacionals. Aquests dirigents imperialistes que manen als Estats Units, Rússia i la Xina segueixen posant a prova una Europa descol·locada, amb una indústria precària, escanyada a nivel econòmic, i que vira a la dreta i a l’extrema dreta a velocitat de tanc: lenta però determinadíssima. A casa, dia sí i dia també, sentim a dir de primera i de segona mà (i de vegades amb proves gràfiques que no deixen dubtes) de robatoris reincidents que queden impunes. A Salt, aquest estiu, la pagesa que ven tomates va veure com se li enduien a cara descoberta, tota la collita, sense poder-hi fer res. El vídeo d’un individu robant a can Graupera va circular per manta cases a través de les xarxes de veïns. A Begur, van estirar el rellotge a un conegut empresari fent-lo anar per terra. A sant Feliu de Boada van robar una casa en 15 minuts, mentre els amos eren a sopar fora. Al barri de Sant Roc de Badalona, sector altament complex, s’ha utilitzat la desgràcia d’una desena de casos de tuberculosi entre migrants subsaharians per desencallar una situació d’ocupació il·legal que fa anys que dura. Els mitjans han fet servir de manera esbiaixada la malaltia i la feina dels professionals de la salut, sigui per sensacionalisme o per aturar l’expulsió dels ocupants, i l’ajuntament, d’ideologia clarament xenòfoba i que ha fet de Netejant Badalona el seu slogan, ha utilitzat la posició tèbia de les autoritats per tirar endavant el desallotjament d’un col·lectiu vulnerable sense donar alternatives de reallotjament, i tot això mentre altres periodistes i comentaristes -professionals o no- hi acabaven de xucar pa. No hi ha un pam de net.
Amb aquest panorama és fàcil tenir els migrants en el punt de mira. Els quatre (o quatre-cents, els que siguin) que fan fressa (i quan dic fressa dic s’aprofiten del sistema, trafiquen, roben, maten, extorsionen, etcètera) embruten el nom de tanta altra gent decent que només aspira a guanyar-se la vida sense fer mal a ningú. Em pregunto quin dret tenim nosaltres a criminalitzar tot el conjunt de gent que ha marxat de casa seva perquè allà es fotien de gana si nosaltres- jo la primera- faríem el mateix de trobar-nos a la seva situació, i tenint en compte que de bons i de dolents n’hi ha a tot arreu.
I, tanmateix, la veritat és que no hi ha prou diners per tot lo que es necessita. Se’n malgasten molts, les despeses són moltes i estan mal repartides i som massa gent pels recursos disponibles. Amb una escola, una sanitat i uns serveis socials tensionadíssims, la sensació que la cosa pública fa aigües s’estén com l’aiga vessada d’una gerra que ha caigut a terra, mentre els benevolents i voluntaris, via ONG, associacions i similars, aguanten precàriament un sistema que difícilment serà sostenible per gaire més temps.
Enmig del caos, els polítics que tenim, mediocres, covards, cínics i incapaços, sempre aprofiten la conjuntura per atiar les masses i decantar la balança a favor seu de manera irresponsable mentre en puguin treure un rèdit polític, i mentrestant, els joves s’empassen els missatges que la ultradreta escampa a través d’instagram i de tiktok com si fossin carmelos. La gent comença a estar cansada, i el caldo de cultiu puja tant de temperatura per moments que molts esperem esgarrifats el moment que bulli i vessi, com aquell qui escodrinya el cel amenaçant de pluja, tement el moment en què esclati la tempesta. Tota l’estona tinc la sensació que algun dia a algú se li inflaran els collons i sortirà al carrer a fer justícia pel seu compte, acompanyat d’altres caps escalfats que estaran com ell carregats de veritat, i la llàstima és que tothom tindrà raó, però, com sempre passa, de ben segur que pagaran justos per pecadors.
