Les paraules són importants. Són molt importants. Fa pocs dies recordava amb uns amics l’anècdota que em va passar en un petit poble de Kansas, quan vaig tenir un descuit i vaig deixar la meva bossa amb tota la documentació, passaports, targetes de crèdit i l’ordinador portàtil, oblidada enmig d’un carrer, quan ja es feia fosc.
Gilipolles de mi, vaig fer servir la motxilla com a trípode de la càmera i, un cop feta la foto, no em vaig adonar que quedava allà sobre l’asfalt mentre jo pitjava l’accelerador. Quinze quilòmetres més tard, en veure que no la tenia al cotxe, vaig conduir ràpidament a la inversa. Però al carrer ja no hi havia ni rastre de la motxilla. Ja era de nit.
Ja us podeu imaginar: por, angoixa per la documentació perduda… Què coi faria jo enmig dels Estats Units sense passaport, sense carnet de conduir, i sense ni tan sols el carregador del mòbil?
Spoiler: la bossa va ser recuperada. El sergent Cornelius no tenia dubte que la recuperaria, com així va passar, i així m’ho deia per calmar-me. Santes paraules. Repetia que em calmés, que se solucionaria, que al seu poble, estant ell allà liderant, la bossa sortiria.
No sabeu com em van sacsejar aquelles paraules. Primer no me les creia, després m’hi aferrava. Keep calm, Peter, don’t worry, stay calm.
I sí, la solidaritat veïnal de la comunitat, la crida a les xarxes socials de l’època —bàsicament Facebook—, i molt especialment l’acció altament professional de la policia, obrint contenidors, trucant porta a porta i mobilitzant una patrulla amb cinc o sis cotxes i focus nocturns, van tenir el seu efecte.
Van recuperar la bossa, amb tot intacte, l’endemà a les vuit del matí. Però jo, sense el policia al costat vaig passar una almodovariana nit “al borde de un ataque de nervios”. Em feien falta les seves paraules de calma. Per sort, l’endemà, final feliç, “colorín colorado, este susto se ha acabado”.
L’episodi encara el tinc viu. Tinc emmarcada la meva foto, que va publicar la premsa local, on se’m veu amb cara de no haver dormit, amb ganes d’abraçar el policia salvador que, a banda de tota la logística i artilleria, va fer servir les paraules pel que han de servir: per consolar, per calmar, per rebaixar la tensió, per resoldre, per il·luminar la tenebra i la confusió.
La lliçó que vaig aprendre, a banda de ser més prudent amb les motxilles, és el valor de la paraula.
Aquell sergent, la seva veu, els seus mots, són el que més recordo avui. Que fos capaç d’asserenar-me en un moment crític, només amb mots.
Vaig aprendre que les paraules són vida en si mateixes; que tenen potència i força, que són absolutament imprescindibles i cal fer-ne un ús responsable, just i precís. Que una paraula ben dita ajuda, i que una paraula mal dita esguerra.
A la vida, a la feina, amb les amistats, m’agradaria saber usar les paraules de manera que fessin el mateix efecte que les del sergent Cornelius: acompanyar qui està confós, rebaixar la por, asserenar els ànims. En definitiva, ser el suport immaterial que encén la positivitat, l’afecte i, que permeti recuperar la confiança en coses en aparença tan irrecuperables com la humanitat… o els meus estúpids oblits.
