L’escriptor empordanès Adrià Pujol

Han passat les hores i encara penso en els cupaires que van estripar fotografies de Felip VI.

La veritat és que destruir imatges dels ídols que no ens agraden és més vell que els camins. De la mateixa manera que fabricar imatges dels ídols, precisament per idolatrar-los, també és una cosa igual d’antiga.

Per mi, el més interessant és l’efecte que ens provoca la destrucció d’una imatge, la crema d’una bandera o d’una fotografia. Ens provoca malestar, perquè, d’alguna manera, la destrucció d’imatges l’associem al preludi de la destrucció de persones. La crema d’esglésies sempre presagia la guerra.

Però els volia convidar a mirar-s’ho per un altre costat. Avui dia i a Catalunya, la crema d’imatges de Felip VI no és el preludi de cap Guerra Civil. Tan sols és una manera d’opinar. Potser una mica barroera, però els cupaires tan sols remarcaven que no són monàrquics. I de retruc posaven contra les cordes el govern de Puigdemont, és clar. Però el President, hàbil, ja ho va dir: en un país del segle XXI, tot plegat queda al regne de la llibertat d’expressió.

En aquest sentit, qui se sentís violentat per la crema de fotografies de Felip VI té una sortida. Fer samarretes amb la seva cara i dir, ben alt i ben fort, que ell és monàrquic. Veurà com també se li enfaden, i el foc quedarà apagat. Serà un cercle que es tanca!

Vagi bé.