La drecera (ed. Periscopi), de l’escriptor begurenc Miquel Martín i Serra, té l’aire d’haver esdevingut un dels fenòmens literaris d’aquest estiu a casa nostra. I no pas perquè hagi estat objecte de grans campanyes promocionals, sinó perquè la seva qualitat aquest cop no ha passat desapercebuda i el boca orella, l’entusiasme dels lectors, s’ha anat estenent com una taca d’oli. Emprant un qualificatiu que en certa ocasió es feu força popular, podríem dir que La drecera proporciona un plaer tranquil. I és que aquesta obra no necessita grans sotracs, no té una trama amb girs magnificats ni barroquismes narratius, sinó que t’atrapa amb subtilesa, compassadament. Diu Màrius Serra que a La drecera no hi passen grans coses, perquè hi passa la vida. I de fet, mentre la llegim ens arrela no només allò que l’autor explica, sinó tot el que hi copsem implícit. En Miquel Martín hi ha volgut mostrar un Empordà que, assegura, ja no existeix. Un món que coneixem a través de la mirada del protagonista, un nen en aquell llindar de la infància a l’adolescència, en un poble empordanès de finals dels 70, principis dels 80, inspirat en els paisatges del Begur de la infantesa de l’autor. I a partir de la seva observació, podem alçar la vista i guaitar el pla general. Fill dels masovers que s’encarreguen del xalet d’una família benestant de can fanga, el protagonista és probablement l’exponent de la darrera generació que ha viscut un paisatge i un tipus de vida que entre molts s’han acabat carregant. Aquest lligam amb la terra que l’envolta s’expressa també a través del llenguatge, ric, viu, vinculat a unes feines, una època i un entorn natural que s’han anat esmunyint, i amb ells, també, les seves paraules. Alhora, un llenguatge d’inspiració poètica, amb què assaborim menges, fruites, hortalisses, bestiar o camins. El vocabulari il·lustra també el contrast entre la gent d’aquí i la gente bien que el nen observa de prop, però sempre amb la prudència d’una distància suficient. Primer, amb fascinació, enlluernat per l’exuberància material. Però amb el pas dels dies, així com va tastant tímidament l’adolescència i els seus plaers, el protagonista també descobreix quanta façana té al davant. Al cap i a la fi, la riquesa de veritat rau precisament en allò que poc a poc li van arrabassant.
