Al llibre La música i nosaltres, Vicenç Pagès Jordà diu que «també en la música tenim dret a la memòria històrica». És així, la banda cada època té una banda sonora, i cada persona té una biografia musical pròpia. Agafant, doncs, aquesta idea, la música és present a cada capítol de la ficció Aquella nit a Tiffany’s, una sèrie inspirada en uns fets reals que van sacsejar la societat empordanesa a finals dels anys setanta del segle XX. Com una segona pell narrativa, hem triat cançons que acompanyen els protagonistes en les diverses etapes d’una aventura que els va portar a patir les atzagaiades del franquisme.
Agost de 1969, el protagonista, Cisco Aiats té 18 anys acabats de fer i vol posar una bomba a la discoteca Tiffany’s de Platja d’Aro. La sèrie, que consta de sis capítols, explica l’evolució d’aquest noi i els seus amics, l’ambient, la politització del jovent i les causes i els efectes de la mateixa. Enllà de les cançons que els protagonistes escoltaven a l’època (Pi de la Serra, Baez, Moustaki, Maria del Mar Bonet, Montllor, Raimon, etc), cada capítol té, també, una cançó principal que l’acompanya i en valida el leitmotiv central.
Al capítol 1, el tema Alta traïció de Clara Peya ens ajuda a copsar la dimensió psicològica del protagonista, en Cisco Ayats, ara un home vell que arrossega tot un seguit de ferides i traumes. La lletra de la cançó serveix, alhora, per sentir les paraules que el protagonista no s’atreveix o no es vol dir a si mateix, paraules que retunyen a la seva ànima i pugnen per sortir, per ser dites, per primer com, amb la veu alta i clara.
Al capítol 2, el tema Tinc una bèstia dintre meu, de Quimi Portet, funciona com una metàfora de què volia dir ser jove, catalanista i d’esquerres, a finals del franquisme. Com un crit que vol emergir, com una energia indòmita que necessita expressar-se, el joves protagonistes coven una bèstia a dins que vol combatre les injustícies de la dictadura.
Al capítol 3, la cançó I la pluja es va assecar de Roger Mas ens ajuda a entendre què suposa, per a un jove idealista de l’època, veure truncades les seves esperances de viure en un món millor. Les idees i les accions, les decisions del protagonista agafen una volada tràgica que ens encongeix el cor.
Al capítol 4, el tema Flors i violes d’Adrià Puntí ens permet aprofundir i reflexionar sobre el pas del temps i les marrades vitals que sovint ens fan malgastar-lo i fins i tot perdre’l sense remei. Els protagonistes d’Aquella nit a Tiffany’s tenen tota la vida per davant i, tanmateix, se la juguen per a què el seu país pugui començar una vida nova.
Al capítol 5, la cançó 300 crits de la Marina Rossell ens submergeix en un estat d’alerta, i alhora ens transporta a l’estat d’ànim del protagonista, de jove, quan ja l’han caçat i comença el seu terrible pas per les presons del franquisme. Els crits de la cançó es barregen amb els crits de tot un poble, de les famílies dels represaliats, dels que ja no podran cridar mai més.
Finalment, al capítol 6 sona el tema Perdó, de Carles Sanjosé, una cançó delicada i neta que ens reconcilia amb les segones oportunitats, una música i una lletra que acompanyen el protagonista, ara vell, just al moment que fa les paus amb ell mateix, i fins i tot amb tota una època, però també és el moment que torna a mirar endavant amb la força de quan tenia divuit anys i tot estava per fer i tot era possible.
