Ahir vam viure una situació d’emergència que posa a prova moltes coses. Els serveis públics, els protocols, la capacitat de resposta de les institucions. Però també posa a prova una altra peça clau del sistema: els mitjans de comunicació locals, i molt especialment la ràdio.
En una emergència, cada institució fa el que li pertoca. Dona la informació que té, en el moment que la té, i sovint la que considera oportuna segons els seus canals i criteris. I això és necessari. Però no és suficient. Aquí és on entra la funció insubstituïble dels mitjans de comunicació.
La feina no és repetir comunicats. La feina és, primer, recopilar tota la informació disponible. De totes les fonts possibles. Institucions, cossos d’emergència, serveis tècnics, testimonis directes. Segon, contrastar-la. I tercer, explicar-la amb context, amb criteri i amb responsabilitat.
En moments com els d’ahir, la immediatesa és important, però encara ho és més la veracitat. Informar ràpid no pot voler dir informar malament. I aquí la ràdio té un valor afegit molt clar: la capacitat d’adaptar-se en temps real, d’actualitzar constantment, de corregir si cal, i de fer-ho amb una veu humana, propera, reconeixible.
Però hi ha una altra funció que sovint no es diu prou. Acompanyar. Acompanyar l’oient. En una emergència hi ha nervis, incertesa, por. La ràdio no només informa, també fa companyia. Dona calma quan toca, posa ordre en el soroll, ajuda a entendre què passa i què no passa.
Per això els mitjans locals no son un complement. Son una eina de servei públic. Ahir, com tants altres dies complicats, la ràdio i els mitjans de proximitat van ser allà per informar, per explicar i per acompanyar. I aquesta és una funció que, senzillament, no pot assumir ningú més.
