Arran de la deriva general estupiditzant que està agafant TV3 – que ja sabem que està altament polititzada- i d’un programa en concret (Bestial, dirigit per la Bibiana Ballvé), que ha encès les xarxes amb comentaris negatius, vaig llegir una piulada de la psicòloga i escriptora Letícia Asenjo que deia: «Llegeixo que aquest producte ha costat 730.738,74€, el pressupost per atendre entre 400-800 infants amb trastorns del neurodesenvolupament durant un any. Gràcies a tots.».
En el marc professional en què em moc (el de l’àmbit de la recerca biomèdica) he tingut l’oportunitat de poder avaluar els candidats a finançament nacional i internacional, i ara justament que passava tot això del programa aquest, em trobava avaluant les propostes a una convocatòria de la Comissió Europea. L’empresa no és banal, perquè com ens recorden els agents encarregats d’aquesta funció, els diners que adjudiquem són diners de tots aquells qui paguem impostos, i per tant tenim una responsabilitat no només legal, sinó també moral.
Els criteris són publicats i coneguts d’avantmà, i son objectius, mesurables i comprovables, i les avaluacions són metòdiques i severes, subjectes a discussió i revisió. El resultat (almenys en totes les que jo he estat) és imparcial i just, i hi ha observadors que asseguren que la transparència del procés sigui total i les deliberacions justes, i tot això és important perquè la qualitat és altíssima; la competència, salvatge; i el finançament que s’atorga a la o les propostes guanyadores és substancial. Tenir la potestat de donar o no diners és una responsabilitat molt gran, i per això mateix s’entén que el panell de revisió sigui el més ample en representació i de màxima expertesa, i que el procés sigui escrutinitzat amb lupa.
I ves, que per casualitats de la vida i coincidència d’esdeveniments, me demanava per qui deu avaluar els projectes que les productores presenten a TV3, on són els criteris, i com es veu assegurada -per quins mecanismes- que el llistat final és d’interès dels qui paguem la festa, perquè així fent un capmàs, a l’engròs, el que sembla és que se n’en carden de nosaltres.
