Sense reclamacions populars no hi hauria sufragi universal i les dones encara no votaríem. Si no fos per la lluita dels treballadors, els nens encara serien a les fàbriques, els nostres jornals serien de moltes més hores que vuit i no tindríem dos dies de descans. Si no fos per les manifestacions i les vagues no hi hauria molts dels drets adquirits i dats per descomptat. Però vivim en temps surrealistes i de ments altament deixatades, i de cop sembla que s’ha oblidat que les vagues són per demanar drets i revertir una mala gestió pública. El país està desballestat, amb el pal de paller que representen el trio de la sanitat, educació i transports, trinxats, deixant una reguera de conseqüències nefastes per tothom. Això sol hauria de ser prou motiu ja no per fer una vaga, sinó per fer una revolució. La vaga general de dimecres pretén defensar el dret a l’habitatge i reivindicar millores salarials. Sense restar cap valor a les reclamacions, amb les que estic totalment d’acord, em demano com estem de malament com perquè el govern espanyol cridi a donar suport a una vaga quan fa tants anys que governen, com si no tinguessin cap responsabilitat, i com uns sindicats que fa molt de temps que no representen als treballadors i viuen aliens als seus patiments, apoltronats com estan des de fa dècades, ara s’apunten cínicament al carro. A l’altra banda, i per acabar-ho d’adobar, sé d’empreses que han suggerit als assalariats que és millor no fer vaga, obviant que és un dret. I tot això a dues setmanes d’unes eleccions en què els partits sembla que juguin a veure qui la diu més grossa i ningú parla del que necessita la gent, i cada cop hi ha més ingerències forànies per desestabilitzar Europa i que quedem fora de joc. Més val que ens agafem perquè venen corbes.
