Hi ha un fil invisible que travessa l’Empordà, de les vinyes del pla fins als penya-segats de la costa, de les alzines quietes del massís de les Gavarres fins al reflex del mar que tremola a Sant Antoni. És un fil antic, fet de pedra seca, de teula corba i de façanes empolsinades pel vent de tramuntana. Durant segles, aquest país es va construir amb una saviesa lenta, gairebé orgànica: mas a mas, marge a marge, amb la mesura exacta que donen la necessitat i el seny. Aquell era un urbanisme natural, fill de la terra i del temps, on l’arquitectura servia la vida i no pas al revés.
Però a mitjan segle XX, la brisa del turisme va canviar la fisonomia del paisatge. Els pobles de la costa, adormits entre hortes i barques, es van despertar sobtadament al crit del progrés. El ciment i el formigó van substituir la pedra, i allà on abans hi havia vinyes, van créixer blocs i avingudes amples, cases d’estiueig i urbanitzacions de noms exòtics. Era el temps de la pressa, de la confiança en un futur que semblava infinit, de la modernitat sense memòria.
Avui, mig segle després, el país sembla haver recuperat el sentit de la mesura. Tornem a parlar d’espai públic, de paisatge, de sostenibilitat. Els arquitectes i urbanistes busquen reconciliar la pedra antiga amb el vidre nou, la ciutat amb el camp, l’habitar amb el respecte. I és en aquest punt —entre la memòria i la modernitat, entre l’arrel i el desig— que neix Fonament: per convidar-nos a pensar on volem viure, com volem viure i què podem fer perquè el nostre pas pel territori deixi una petjada que sigui, sobretot, de futur.
