Martí Sabrià va ser director de la cantada de 1987 a 2006 i del programa extraordinari de la 50a. edició (2016)
Era l’agost del 1971, quan un grup anomenat els barrufets integrat pels palamosins Enric Castelló, Carles Casanovas i Jordi Agustí i el palafrugellenc Joan Aliu estrenaven a la cantada de Calella, en la seva cinquena edició, una havanera que amb molt poc temps va esdevenir una peça imprescindible no només a Calella, sinó també a la resta de cantades.
El fet és que aquesta havanera, composada 3 anys abans pel militar Josep Lluís Ortega Monasterio d’un manifest tarannà democràtic, que li va costar fins i tot l’expulsió de l’exercit espanyol, oferia la possibilitat de cantar al carrer i a cor, en plena dictadura franquista, “Visca Catalunya”.
Probablement és aquesta frase, i aquest crit, el que la converteix en la peça de cloenda, de la practica totalitat, de les moltes cantades, que ja llavors acostumaven a fer part, dels programes de festa major de la majoria de pobles de l’Empordà.
Més enllà dels “havanerus” de mena, ben segur que molta gent no en sabia l’autor. A qui va prendre la decisió de cloure la Cantada, ja als anys 70, amb la Bella Lola i el meu avi, la va ben encertar.
Aquesta part final de la Cantada es la que tothom recorda, el moment més espectacular de la nit, el que ha merescut els darrers anys més “likes” a les xarxes.
La voluntat de censurar aquesta havanera és un error històric, que confio que algú serà capaç de reparar ben aviat, de la mateixa manera que ningú ha gosat proposar el tancament dels museus Picasso, ni descatalogar les pel·lícules de Woody Allen, artistes d’actituds repugnants contrastades.
La Cantada d’havaneres de Calella, és una de les mostres més preuades de la cultura tradicional a la que no cal aplicar cap altre modernització que les que s’han anat produint els darrers anys, que han consistit en millorar el so, la llum, les graderies, o la comunicació.
Visca Catalunya, el català, el meu avi i les havaneres de sempre.
