Darrerament he descobert un llibre extraordinari, La guerra perdida, de Jordi Soler, una esplèndida trilogia sobre l’exili que es va produir en acabar la guerra civil de milers de persones  que fugien de les represàlies franquistes que tots temien i que anaven quedant clares a mida que els sediciosos guanyaven terreny i imposaven la seva llei i les ideologies feixistes en la terra conquerida. Era un exili no d’uns quants privilegiats només sinó un exercit que  s’estenia a tots els estaments de la societat, dels soldats als pagesos, dels obrers als funcionaris, dels  artistes a tota mena de professionals, tots menys la gent de la burgesia, que a Catalunya es va passar en pes als feixistes.

Els tres llibres de que consta la trilogia de Jordi Soler, son Los rojos de Ultramar, El último minuto del último día i La fiesta del oso, una exhibició de lo lluny que pot arribar la literatura quan es capaç d’ajuntar un fet històric, una tragèdia, la història d’un immens grup de víctimes´, amb el descobriment constant de les conseqüències que per aquestes víctimes te la historia que sens està narrant.

L’exili, ens diu l’autor, i amb ell el pes de la guerra perduda, o potser no es l’autor els que ens ho diu sinó un dels personatges protagonistes de la història, l’avi del narrador, es una brutal càrrega que l’exiliat arrossegarà tota la vida, sigui el que sigui que hagi aconseguit edificar del no res en els anys que seguiran a l’abandó, millor dit, a la fugida de la seva terra, dels seus costums i tradicions, de la seva llengua, de la seva casa, barri, poble o ciutat, i dels seus amics i familiar, una tragèdia tant profunda, de conseqüències tant indestructibles que l’acompanyaran durant tota la vida i s’estendran als que els acompanyen de tal manera que, ens arriba a dir i a convèncer, que fins i tot aquest pes en l’anima es convertirà en herència per uns fills i nets que potser ni tant sols hauran pogut compartir la vida amb aquell primer exiliat però tot i axis no se’n podran desprendre ni quan al cap dels anys el seu avant passat exiliat faci anys que ja no pertanys a cap terra, ni a aquella on va néixer i créixer ni a la que anys després el va acollir i ara guarda les seves cendres.

Poques vegades he llegit un llibre tant apassionant i no només perque m’ha fasciat les mil histories que  es creuen constantment en la música d’una prosa preciosa i espectacular i perque m’ha descobert uns quants secrets que jo, filla d’exiliats, no coneixia, sinó perque m’ha fet veure com l’exili es perpetua en guerres les estratègies de les quals no sempre son estratègies de violència que mouen les armes de foc, sinó sobre un altre tipus d’estratègies, les de les idees que pregonen com si fossin sentències de mort qui son es bons i qui els dolents, qui els útils a la pàtria i qui els inútils i traïdors, qui els que tenen raó i qui els que no la tenen, imposades  a la ciutadania ves a saber com i acceptades per ella com tota la vida ha passat, apassionadament  convençuda sense ni pensar-hi dues vegades, de que era el millor camí, l’únic, de salvar la pàtria, ni adonar-se de que eren aquestes mateixes idees les que començaven a omplir d’exiliats la seva pròpia terra.

Milers d’exemples ens en dona la Historia antiga i moderna del país, sigui quin sigui el que considerem el nostre.