L'escriptor begurenc Miquel Martin
L'escriptor empordanès Miquel Martín i Serra
Publicitat

Hi ha terres, que per les seves característiques geogràfiques, històriques i humanes, són riques en llegendes. Recordem que les llegendes són narracions populars generalment transmeses de pares a fills al llarg de diverses generacions. Sovint són històries amb un fons real però que el pas del temps i la tradició han alterat fins al punt de no poder-ne distingir la realitat de la ficció. Aquests són precisament els dos trets més atraients de les llegendes: per una banda que hagin resistit el pas dels anys i segles i, per l’altra, aquesta incertesa, aquest regust que ens deixen en pensar que alguna part d’aquella història descansa sobre fets reals.

Pals i Regencós, per exemple, comparteixen la muntanya de Quermany i la llegenda de la seva argolla màgica, que dóna accés a una món soterrat, custodiat per éssers fantàstics i ple de riqueses. Mont-Ras explica l’origen del nom de la Platja del Crit i de la Font Morisca a través d’una llegenda que recorda les atrocitats comeses pel també llegendari pirata Amara. I Begur acull un munt de sirenes entremaliades que només són visibles la nit de Sant Joan, a banda de molts relats vinculats a la pirateria, com també és el cas de diverses llegendes de Calonge, Palamós o Sant Feliu de Guíxols. Molts topònims de la nostra comarca amaguen alguna llegenda al seu darrere, com la pota del Llop, de la Meda Grossa, a l’Estartit; o la Fosca de Palamós.

De fet, el que fan les llegendes és crear un univers mític vinculat a un territori i transmetre uns valors o un missatge, però també són el reflex de com parlava, com vestia, com menjava o com pensava aquella gent. I, en aquest sentit, són un testimoni molt valuós que val la pena conservar i seguir transmetent a les futures generacions.

Publicitat