Per motius de feina visc a cavall entre Barcelona i l’Empordà. Aquesta expressió, “a cavall”, no és una llicència literària: és una realitat física i mental. Un dia ets en un carrer de l’Eixample amb trànsit constant i presses permanents; l’endemà observes com el vent neteja el cel a tocar dels arrossars. Aquest anar i venir, si més no, té l’avantatge d’afinar la mirada.
Al llarg dels anys he viscut a Sabadell, a Sant Boi de Llobregat i a Barcelona, en barris tan diferents com Gràcia, l’Eixample o la Creu alta. He conegut molta gent, he compartit taules, converses i sopars improvisats. I en aquest context, gairebé sempre informal, quan surt el tema del lloc on es viu o del darrer trasllat, hi ha una frase que apareix amb una regularitat gairebé matemàtica.
“M’agrada viure aquí perquè és com viure en un poble.”
És una frase que sol dir-se amb satisfacció, com si tanqués qualsevol discussió possible. Jo acostumo a escoltar-la sense replicar o, en el millor dels casos amb somriure sorneguer. Però després, quan torno a casa i hi penso amb una mica de calma, em ve inevitablement al cap una pregunta que no sempre té resposta: què vol dir exactament, això de viure com en un poble?
Ho pregunto amb tota la intenció del món, perquè jo he nascut, crescut, estudiat i treballat a Pals. O sigui, en un poble. I quan comparo aquesta experiència amb la idea que sovint se’n fa des de la ciutat, la distància entre una cosa i l’altra em sembla considerable, i això que el meu poble, com tants d’altres, ha canviat considerablement amb els anys.
Viure en un poble és, per exemple, haver d’agafar el cotxe per gairebé tot. És haver viscut anys amb una connectivitat precària i celebrar com una petita victòria l’arribada de la fibra òptica. És conviure amb una estacionalitat que ho altera tot: el trànsit, els preus, el ritme i fins i tot el caràcter dels llocs. És veure com el territori es transforma, no sempre amb criteri, i sovint, no pensant en qui hi viu tot l’any.
Sovint, quan algú parla de “viure com en un poble”, es refereix a una certa idea de proximitat: el comerç petit, la salutació pel carrer, la sensació de comunitat. Però aquesta imatge tan evocadora, fa temps que s’esquerda. Als pobles cada vegada hi queda menys comerç. No perquè la gent no el valori, sinó perquè, primer els centres comercials i després el comerç electrònic l’estrangulen. I això de saludar-se pel carrer, que sembla tan essencial, ja no és tan habitual com ens agrada recordar. La gent canvia, es mou, arriba i marxa. Els pobles també són llocs de pas.
De petit recordo veure en Pitu Ral passant amb el cavall i el carro, amb una escombra de bruc, netejant els carrers i recollint la brossa davant de casa. És una imatge precisa, concreta, gairebé fotogràfica. Però no és una escena que enyori ni un model que voldria recuperar. Per sort, els pobles també han avançat. Ara tenen serveis moderns, sistemes eficients i infraestructures que fan la vida més fàcil. I això és un progrés indiscutible.
Perquè viure en un poble no hauria de voler dir viure pitjor. Vol dir viure diferent. Amb una relació molt directa amb el territori, amb una escala humana que no sempre és còmoda, amb una consciència clara que les decisions —les bones i les dolentes— no són abstractes: tenen conseqüències visibles.
Dir que un barri d’una gran ciutat “és com viure en un poble” pot semblar una manera amable de dir que s’hi està bé. Però sovint és només això: una manera. Els pobles no són una metàfora ni una sensació agradable. Són llocs reals, amb límits, amb tensions i amb una vida quotidiana que pesa.
Potser, abans de dir que ens agrada viure en un lloc perquè “és com un poble”, convindria aturar-nos un moment i pensar què volem dir exactament. O ben pensat, que cadascú digui el que li plagui.
