Vivim en temps de selfies, núvols digitals i memòries que s’esborren amb una contrasenya mal recordada. Fem milers de fotografies cada any —cada dia, gairebé— però, curiosament, cada cop ens costa més reconèixer què és realment important guardar. Per això, l’exposició “Lluís Maimí. Negre sobre blanc” al Museu del Suro de Catalunya de Palafrugell no és només una bona notícia cultural: és gairebé un petit miracle.
Lluís Maimí no és “només” un fotògraf. A Palafrugell és una institució amb cames. D’aquelles persones que ho han sigut tot: observador, activista, actor, cronista, funcionari i, sobretot, algú profundament estimat a casa nostra. I no per casualitat, sinó perquè s’ho ha guanyat a pols, dia rere dia.
L’exposició compta amb un equipàs amb el comissariat de Maria Planas i el disseny expositiu de Jordi Sàbat. Que és com disposar dels millors cuiners per un producte de primera. Quan el material és bo i el tractes amb respecte i talent, el resultat només pot funcionar.
Aquest dissabte es va celebrar la presentació, i un dels moments més autèntics va ser quan en Maimí va deixar anar, amb aquella naturalitat tan seva, que volia fer aquesta exposició ara, per poder-la gaudir ell mateix. No “d’aquí uns anys quan ja no hi sigui”. No. Ara. Per veure-la, caminar-la i compartir-la. I aquesta frase, aparentment senzilla, ho diu tot: vitalitat intacta, cap nostàlgia i moltes ganes de continuar mirant el món amb els seus ulls curiosos.
La seva obra —en blanc i negre, sense artificis— és la història viva de Palafrugell. No aquella història solemne dels llibres, sinó la de carrer, la de la gent, la de la vida tal com passa. I això és patrimoni. Patrimoni del bo. Del que no es pot repetir ni copiar amb filtres d’Instagram.
Potser avui tots fem fotos. Moltes. Massa. Però no totes expliquen res. No totes estimen el lloc d’on surten. Lluís Maimí sí. I per això cal cuidar aquest llegat, posar-lo en valor i, sobretot, compartir-lo ara, amb ell present, caminant l’exposició, mirant les seves imatges i gaudint-les com només ho pot fer algú que les ha viscut.
Hi ha persones que són autèntiques no perquè ho diguin, sinó perquè ho demostren al llarg de tota una vida. En Maimí n’és un exemple clar. I Palafrugell, un cop més, pot dir amb orgull que aquesta història també és seva. Som-hi!
