Explico un parell d’experiències viscudes en primera persona.
Divendres al vespre. Al teatre l’Atlàntida de Vic, la Paula Valls hi fa un concert per tancar la seva gira. A la fila del meu davant hi seu la seva família amb la seva àvia just per davant meu. La Paula li va dedicar una cançó escrita expressament per l’àvia, just quan feia un any que s’havia quedat sola per la mort del seu espòs. No cal dir que el moment va ser molt emotiu i que més enllà d’aquesta cançó, l’àvia de la Paula s’ho va passar la mar de bé veient cantar la seva néta dalt d’un escenari que li va quedar petit per tant de talent.
Dilluns a les 6 de la tarda en un pas de vianants. Una senyora gran, amb caminador i acompanyada per un home de mitjana edat, plora mentre camina pel carrer perquè li fan molt mal les cames. Mentrestant l’home li mana la pressa i li diu que faci el favor de no queixar-se tant i la senyora, gran com és, suplica que no la faci córrer tant, entre gemecs.
I jo que m’ho miro amb el cor encongit i mentre li desitjo a aquest home que li caiguin les set plagues d’Egipte a sobre. Hi ha problemes tan petits i que magnifiquem tant en el nostre dia a dia, que gairebé sempre ens oblidem d’explicar històries que ens haurien d’ajudar a ser més “Paula” i menys “senyor de mitjana edat”. Necessitem menys monstres i més persones.
