Benvolguts oients de Ràdio Capital, segur que els passa també a vostès: la gent ens veu, però no ens mira. No ens veu la caixera del súper quan ens passa els productes i ens cobra, no ens veu la cambrera o el cambrer d’aquell bar on no havíem anat mai i on hem entrat a fer una aigua o un cafè, no ens mira molta de la gent que ens atén. Naturalment hi ha tantes excepcions com em diguin. I per descomptat també, nosaltres fem tot sovint el mateix. I si ho volen, ho diré al revés: mirem, però tampoc no veiem. No és qui ens atén, sinó el que comprem o el que prenem el que ens interessa. Ben mirat tots tenim els nostres problemes, per què ens haurien o els hauríem de mirar?
Res a veure, en tot cas, amb el que devia passarabans que tothom tingués cotxe, abans, sobretot,d’aquest món virtual que substitueix cada cop més el que hem convingut a dir que és el món real. Va haver-hi un temps que tothom tenia un nom, un llocon era i on sabíem que el podíem trobar, una cara. Va haver-hi un temps que sabies qui et trobaries en un lloc abans d’anar-hi, que preguntaves per ell o per ella quan hi anaves i resultava que no hi era. Res a veure amb el que passa avui, molta gent amb qui parlem és gent sense nom, sense història, sense cara. Gent perfectament substituïble per qualsevol altra. Si els canvien, tampoc no ens n’adonarem. No passa res. Tots tenim els nostres problemes.
En un món així s’entén que les coses que ens fan queixar i moure’ns siguin causes més o menys justes, que ens poden unir, però que a molts de nosaltres no ens afecten directament. Digueu-li Trump, digueu-li Palestina, digueu-li habitatge. A part de queixar-nos-en amb tota la raó del món, tampoc no sabem què més hi podem fer. Queixar-nos-en, manifestar-nos i tot seguit, tornar al nostre dia a dia de trens que no funcionen, d’autopistes i ciutats atapeïdes, de gent que veiem o que ens veu, però que no mirem o que no ens mira. Gent que ho desconeix tot de qualsevol de nosaltres i de qui també cadascun de nosaltres continuarem desconeixent-ho tot. Recullo els productes del súper un cop he pagat. Bon dia o, com diuen ara, bones, o fins i tot, cada cop més silenci, però mai, mai, mai, quasi ni de casualitat, una mirada o un moltes gràcies. Cadascú reclòs en els seus problemes i en el seu món. La vida moderna que avança.
