Fent el ‘rewatch’ de ‘Sex and the city’, l’altre dia vaig arribar, per fi, al capítol de la frase assenyalada: quan en Harry i la Charlotte es reconcilien i només els hi queda formar una família i ser feliços per sempre, ell li diu el que ara, contra tot pronòstic, tothom canta en un concert de Guillem Gisbert: “De totes les sinagogues vas haver d’entrar a la meva”. És l’inici del final de l’última temporada, quan tot es comença a encarrilar, quan ja endevines amb qui acabarà cada protagonista i quan sense que te n’hagis adonat, alguna cosa ha fet clic: com si res, de sobte han passat els 35 i et deixen clar que ja són massa grans per tenir una vida esbojarrada. Depriment i alliberador a parts iguals. Doncs com us ho diria: en el doble concert d’ahir al Festival Porta Ferrada es respirava aquest canvi d’etapa, de generació, aquest equilibri on tot conviu. Primer cantaria Guillem Gisbert, que ha estrenat serè la seva etapa en solitari, i tot seguit tocaria La Ludwig Band, que pujaven enèrgics i prometedors, i que quan al seu segon disc es començaven a fer lloc, tothom es preguntava: seran els nous Manel?

Gisbert porta un bigoti nou i fa uns passos de ball solemnes, i de tant en tant mou el braç d’un impuls. Va presentar al públic ganxó ‘Balla la masurca’, el seu primer disc en solitari, i va cantar, entre d’altres, ‘Les dues torres’, ‘Empatia total’, ‘Miracle a les planes’, ‘Watzing Matilda’ i la seva espectacular versió de ‘Dry your eyes’ de Neil Diamond. Amb ‘L’home realitzat’, la bateria Glòria Maurel va fer un solo apoteòsic i memorable. Gisbert va accedir a la nostàlgia amb un íntim ‘Ai Yoko’, de Manel. Mitja hora més tard, La Ludwig Band va fer esclatar el públic amb ‘El meu amor se n’ha anat de vacances’, ‘El fill del rei’, ‘Manela, no vull currar per vostè’, i tothom cridava ‘S’ha moooort’ a vegades rendit, a vegades exaltat, a vegades allargat. Es tiren a terra, ballen sincronitzats quatre passos senzills, era l’aniversari d’en Pau Esteve (teclats) i li vam cantar ‘Aniversari feliç’. Ahir va haver-hi traca doble, un concert rere l’altre, dos universos amb entitats pròpies, uns balls, unes cançons, un estil diferenciat. Però el que va fer que la nit fos espectacular va ser una altra cosa.

Que acabarien tots a l’escenari era previsible: l’últim disc de La Ludwig Band l’ha coproduït el segell de Manel (Ceràmiques Guzmán), la cançó de Gisbert ‘Les aventures del general Lluna’ l’ha produït el grup d’Espolla i, dit ras i curt, el bon rotllo entre ells es veu d’una hora lluny. Però per molt previsible que fos, la catarsi va ser reveladora. De sobte van sortir els sis integrants de la Ludwig Band a acompanyar a Gisbert a l’escenari i van començar a cantar ‘Les aventures del general Lluna’, a vegades una frase cadascú, a vegades tots junts, com passa a la vora del foc o als dinars familiars que acaben bé. Hi eren tots i resultava una estampa de família, podien ser el tiet i els nebots, el cosí gran i els petits, el mentor amb experiència i els joves amb ganes. Al cap i a la fi, compartir escenari és com compartir taula, i com en una família, hi ha coses que els separen i d’altres que els uneixen. La nit va esdevenir, doncs, d’una manera lògica: Gisbert obria camí a La Ludwig Band, però abans de deixar-los sols es trobaven i cantaven junts tot el que tenen en comú. En Guillem, a propòsit o no, ja n’havia fet un preludi: va inaugurar la nit amb ‘Tots a casa xiulen’, una cançó que va, al cap i a la fi, de la màgia que es produeix quan obres la porta del teu món a algú.