What a time to be alive, diuen els anglosaxons, o quins temps ens ha tocat viure!, que diríem nosaltres. Segurament, de qualsevol època en podríem dir el mateix, però convindran amb mi que d’un temps ençà, posem des de l’any de la Pandèmia per situar un llindar tan artificial com qualsevol altre, la percepció de que el món en el que vivim s’encamina cap al desastre es fa físicament més present cada dia que passa.
I els empordanesos, com ens ho mirem, tot plegat? La personalitat empordanesa ha quedat perfectament definida a la literatura i a l’imaginari col·lectiu. Una busca ràpida basada en fonts com Josep Pla, Fages de Climent, Caterina Albert, el nostre estimat company Adrià Pujol o l’anyorat Vicenç Pagès Jordà ens diu que els empordanesos venim a ser retratats com a independents i individualistes, irònics i sorneguers, arrelats al territori, francs i poc inclinats als formalismes, inconformistes i contradictoris, però també reservats i amants de la solitud. Som realment així? Què hi ha de tòpic i què de cert, en aquestes afirmacions? Som com som, o som una imatge d’allò esperat de nosaltres? Deixaré que aquestes qüestions les respongui el nostre antropòleg de capçalera, l’amic Cruells, que jo no sóc dingú per parlar-ne. Però sí penso que, de ser veritat, de tenir els empordanesos una certa mirada i personalitat particular en veure i actuar davant del món que ens envolta, ara seria un bon moment per aplicar-la.
Radio Capital compleix 25 anys sent la veu d’aquesta mirada, i potser per això ha programat pel proper 7 de novembre un interessant debat al centre cultural la Mercè de Girona amb quatre eixos temàtics de rabiosíssima actualitat: violències masclistes i feminicidis; habitatge i desnonaments; racisme i extrema dreta, i guerres i conflictes internacionals. Un panorama desolador, ja ho veuen, poc o gens donat a l’optimisme. I si li donem una mirada empordanesa, a aquest fotut món? Encara que sigui un tòpic, una farsa, una il·lusió en aquests temps obscurs d’homogeneïtzació mental i cultural, de pensament humà pobre i intel·ligència artificial, potser, allò que ens queda, allò que ens salvarà, serà precisment la nostra mirada. El món sencer tal i com el coneixem pot sucumbir al desastre, però mentre nosaltres el collonem i ens en fotem sempre quedarà un bri d’esperança. Mentre ens quedi l’Empordà.
