Hi ha elements, com la salut, que no hi prestem atenció fins el dia que ens falta. El final d’aquest hivern estrany, plujós, ens va portar l’enèssim temporal, en aquesta ocasió en forma de tamuntanada, una tramuntana d’avantes, de les que feia temps que no sentíem a les nostres entranyes.
El cas és que l’enèssim temporal d’aquest hivern plujós i estrany va fer mal, a casa. La força de la tramuntana, combinada amb un terreny inusualment xop i, segurament, amb el debilitament de les arrels de molts arbres degut a la perllongada sequera que hem viscut els darrers anys, va provocar l’esqueixament de branques i l’esfondrament total, de soca-arrel, d’un primorós ametller, alt i fort i ple, en plena floració i carregat de fruit. Era un arbre que sempre hi ha sigut, a casa, des que jo en tinc record. El veí em va avisar que uns pins de casa seva havien caigut sobre el meu tros, i quan vaig sortir a veure la destrossa l’ametller encara hi era; 10 minuts més tard, al tornar per parlar amb el veí, l’ametller imponent jeia a terra amb tota la seva majestuositat estesada, com un cadàver amb la silueta retallada sobre l’asfalt després d’una nit infausta.
Em van venir de cop tot d’imatges, d’aquell ametller. De quan en colliem les ametlles amb una canya; de quan, de petits, hi vam muntar una cabana a sobre; de quan els meus fills hi trepaven i de la corda que hi van lligar per poder gronxar-se, els riures d’aquells moments, de les seves cares de genuina felicitat quan els feia voleiar més alt, pare, més alt. No vaig poder evitar les llàgrimes.
Hi ha elements, com la salut, que no hi prestem atenció fins que ens falta. M’ha passat el mateix amb el meu ametller. Hi era, com hi ha sigut sempre la casa, d’abans que jo naixés. I ara ja no. I quin mal i quin dolor. L’hivern vinent, vingui com vingui, ens farà el darrer favor. El nostre ametller ens escalfarà la casa i allí, a recer i calentons, ens explicarem històries d’un arbre.
