Snarky Puppy és un d’aquells grups que fa anys que intenta escapar de qualsevol etiqueta. I, probablement, la millor definició és precisament aquesta: tenen un estil propi. Ni només jazz, ni només funk, ni fusió. Snarky Puppy és, senzillament, Snarky Puppy. Ahir a la nit, en el seu debut al Festival Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, ho van tornar a demostrar amb una lliçó magistral de música en directe.
La banda liderada pel baixista Michael League va arribar a l’Empordà immersa en la gira europea de presentació de Somni (2025), un disc amb títol en català que no és fruit de la casualitat. League viu des de fa anys a Els Prats de Rei, a l’Anoia, i durant tot el concert es va adreçar al públic en un català sorprenentment fluid. Un gest que va arrencar més d’un somriure i que va crear una complicitat immediata amb els assistents. No cal gaire més per guanyar-se el públic d’aquí.
Però el concert no va ser només una presentació del nou treball. Conscients que era la seva primera visita a Porta Ferrada, Snarky Puppy també van rescatar alguns dels temes més celebrats de la seva trajectòria, aquells que el públic esperava i que van confirmar per què el grup és una referència mundial de la música instrumental contemporània.
Durant més d’una hora i mitja no hi va haver pràcticament cap moment de respir. Cada músic semblava capaç de convertir el seu instrument en protagonista sense perdre mai la idea de col·lectiu. Les improvisacions, els canvis de ritme constants i una precisió gairebé quirúrgica van construir un concert que obligava a mirar l’escenari sense apartar-ne els ulls. D’aquells que et deixen bocabadat, intentant entendre com és possible que tot soni tan immens i, alhora, tan natural.
Hi ha bandes que ofereixen grans concerts. I n’hi ha d’altres que converteixen el directe en una demostració de tot el que la música pot arribar a ser. Snarky Puppy pertany, sens dubte, a aquest segon grup. El seu pas per Porta Ferrada no va ser només un concert més del festival. Va ser la confirmació de que, quan el talent i la llibertat creativa caminen plegats, les etiquetes deixen de tenir cap mena d’importància. Potser perquè, al final, l’única etiqueta que els escau és la que fa de títol d’aquesta crònica: estil Snarky Puppy.
Foto: Jordi Galderic









