He passat dues setmanes als Estats Units i he tornat amb una sensació que costa d’explicar amb una sola idea. És un país que t’atrapa i t’incomoda alhora. Tot sembla enorme, ràpid, pràctic i pensat perquè les coses funcionin. Però, al mateix temps, tens la impressió constant que sota aquesta superfície hi ha una tensió permanent. Una societat molt segura d’ella mateixa, però també molt dividida. Molt avançada en alguns aspectes, però sorprenentment fràgil en d’altres.
Una de les coses que més m’ha interessat observar és la premsa. Venim d’una mirada europea, sovint crítica amb els Estats Units, però allà es veu molt clar que els mitjans tenen un pes enorme en la vida pública. La televisió informativa forma part del paisatge quotidià. Als hotels, als aeroports, als bars o als vestíbuls, sempre hi ha pantalles amb notícies. La política hi apareix com una narració permanent, gairebé com una sèrie oberta. Tot passa en directe, tot es comenta al moment i tot sembla tenir conseqüències immediates.
Això té una part fascinant. La premsa nord-americana té grans capçaleres, molt bons periodistes i una tradició de fiscalització del poder que continua sent una referència. Quan treballa bé, ho fa amb una capacitat d’investigació, de context i de pressió pública que impressiona. Però també hi ha una altra cara. La informació sovint es barreja amb espectacle. Els debats polítics es presenten com un combat. Les tertúlies tenen ritme de judici televisat. I l’espectador, més que entendre què passa, sovint sembla convidat a triar bàndol.
Aquesta és potser la gran diferència que he percebut. Als Estats Units, molts mitjans no només expliquen la realitat. També construeixen comunitat ideològica. Cada audiència sap on anar per sentir confirmat el seu marc mental. Això no és exclusiu d’allà, evidentment. També passa aquí. Però allà es veu amb una intensitat molt més alta. La polarització no és un concepte abstracte. Es nota en el llenguatge, en els enfocaments, en les prioritats i en la manera com es presenten els adversaris polítics.
També m’ha cridat l’atenció el contrast entre la força dels grans mitjans nacionals i la realitat local. En un país tan gran, la informació de proximitat és imprescindible per entendre què passa realment. Però, al mateix temps, molts mitjans locals han quedat debilitats. Això crea un buit perillós. Quan desapareix la mirada propera, la vida pública queda en mans de grans relats nacionals que no sempre expliquen bé la complexitat de cada ciutat, de cada barri o de cada comunitat.
He tornat pensant que la premsa continua sent essencial, però també que el periodisme té un problema greu quan deixa de ser un espai per entendre i passa a ser només un mecanisme per reafirmar identitats. Informar no hauria de ser donar munició als teus. Hauria de ser ajudar a mirar millor, encara que el que vegis no encaixi del tot amb el que ja pensaves.
Els Estats Units són un mirall exagerat de moltes coses que també ens passen aquí. Per això val la pena observar-los sense superioritat. La seva premsa mostra el millor i el pitjor de l’ofici: la capacitat de vigilar el poder, però també la temptació de convertir la realitat en espectacle. I aquesta tensió, en el fons, no és només americana. També és nostra.
