Privat: Roses avança al 22 de juny la prohibició d’accés amb cotxe al cap de Creus
La Generalitat de Catalunya activa un avís preventiu per contaminació atmosfèrica a tot el territori per l’augment de partícules en suspensió, provocat per una intrusió de pols africana que afecta el país.
Els nivells de partícules fines a l’aire superen els valors recomanats en diverses estacions de mesurament i, a més, la previsió indica que la situació es manté per la manca de dispersió. Aquest avís és una fase prèvia a un possible episodi ambiental i té com a objectiu reduir les emissions contaminants que s’afegeixen a les partícules d’origen natural.
Davant aquesta situació, les autoritats recomanen prioritzar el transport públic i reduir els desplaçaments amb vehicle privat, així com optar per caminar o anar en bicicleta en trajectes curts. També es demana aplicar mesures de conducció eficient i utilitzar vehicles amb menys emissions sempre que sigui possible.
A més, s’indica a les activitats industrials i a les obres que activin els seus protocols per reduir emissions, i als municipis que limitin actuacions que generin pols. Paral·lelament, els responsables ambientals fan un seguiment continu dels nivells de contaminació i valoren diàriament l’evolució de la situació.
D’altra banda, també es preveu un augment dels nivells d’ozó troposfèric en algunes zones, especialment en períodes amb molta radiació solar, fet que pot afectar la salut. Per aquest motiu, es recomana seguir les indicacions sanitàries i adoptar mesures de precaució, especialment en el cas de persones més vulnerables.
En una entrevista al programa De cap a cap, Albert Marquès ha explicat la singular història de la Canya, la mascota del Girona FC, una gossa que va molt més enllà de l’animació esportiva. Es tracta d’una labrador retriever de teràpia entrenada per treballar amb persones amb diversitat funcional, una característica que la converteix en un cas pràcticament únic en el món del futbol.
Una mascota amb vocació social
La Canya no només anima l’afició a Montilivi. La seva tasca principal és terapèutica, visitant hospitals, centres d’educació especial i residències de gent gran. En aquests espais, acompanya persones, redueix l’estrès i genera vincles emocionals positius.
Un exemple recent il·lustra el seu impacte: un nen amb diversitat funcional que havia de sotmetre’s a un tractament dolorós a l’Hospital Trueta va afrontar la situació amb calma gràcies a la seva presència. “Va entrar a la sala sense por i amb un somriure”, explica Marquès.
Els orígens del projecte
La història de la Canya comença quan Marquès, especialista en teràpies assistides amb animals, selecciona la gossa des de cadell per les seves aptituds. Posteriorment, el Girona FC, amb la voluntat de ser un club “pet friendly”, es posa en contacte amb ell.
La proposta d’incorporar una mascota canina amb funció social va encaixar perfectament amb la filosofia del club. D’entre diversos gossos, la Canya va ser l’escollida per la seva personalitat dòcil i capacitat d’adaptació.
Entrenament i adaptació al futbol
Un dels grans reptes va ser acostumar-la a l’entorn d’un estadi. Sorolls forts, megafonia, petards i multituds formen part del seu dia a dia. Per això, es va dur a terme un procés intens de socialització a Montilivi, amb entrenaments específics per integrar tots aquests estímuls.
El resultat és una gossa extraordinàriament tranquil·la. “Té tots els estímuls interioritzats i està a gust en qualsevol situació”, destaca el seu entrenador.
El vincle amb els jugadors
La Canya també ha creat una relació especial amb els jugadors del Girona. Alguns d’ells mantenen rituals abans dels partits, com fer-li un petó o acariciar-la.
Marquès explica que el vincle no depèn de la fama sinó de l’actitud dels futbolistes cap als animals. Aquesta naturalitat també es trasllada als equips rivals, que sovint interactuen amb la gossa abans dels partits.
Un moment especialment significatiu es va viure amb jugadors del FC Barcelona, quan la Canya, de manera espontània, es va acostar a jugar amb ells. “No s’hi acosta per qui són, sinó pel que són”, resumeix Marquès.
Una doble vida equilibrada
Tot i la seva presència mediàtica, la Canya continua desenvolupant la seva funció social, tot i que ha reduït hores per compatibilitzar-ho amb el futbol.
El seu dia a dia combina visites terapèutiques amb entrenaments, partits i activitats del club. Aquesta doble vessant la converteix en una figura única, capaç d’unir esport i compromís social.
L’any 2003 vam publicar un Atlesliterari de les terres de Girona, dirigit per Narcís-Jordi Aragó i jo mateixa amb un equip magnífic de col·laboradors. Hi lligàvem el paisatge i la literatura. Hi descrivíem els llocs a través d’aquells escriptors que elshavien fet protagonistes de les seves obres, o hi havien nascut, o hi havien viscut, o hi són enterrats.
Del Baix Empordà se’n va ocupar Xavier Cortadellas, col·laborador d’aquesta emissora. Al capítol dedicat a Platja d’Aro esmenta com a primera novel·la ambientada al lloc, encara que sigui només parcialment, l’obra de Terenci Moix, Siro o la increada consciència de la raça, Premi Prudenci Bertrana 1971. Es fixa en Miquel Pairolí qui també va parlar de Platja d’Aro en una narració breu del seu Paisatgeambflames de l’any 1990. Una nit de gener, al protagonista “els grans blocs d’apartaments, foscos i silenciosos, situats a primera línia de mar” li fan l’efecte “d’ésser un vaixell enorme de qui tothom ha desertat, inútil baluerna abandonada”.
Esmenta El tempsdelsMilà, de la ganxona Amanda Gross, de 1993; l’obra de Josep Pujol L’estratègia del cucut de 1996, i A tant la peça, la novel·la que Miquel Fañanàs va publicar l’any 1998 en la qual Platja d’Aro hi és protagonista i on apareixen unsapartaments de darrere de la discoteca Kamel.
Hem d’anar fins a 2016 per trobar El pacifista que preteniafer volar una discoteca, de Joan Gasull, novel·la ben d’actualitat perquè, tot just fa uns dies, ha estat objecte del’excel·lent guió radiofònic Aquella nit al Tiffany’s d’Adrià Pujol per a l’emissora que teniu sintonitzada en aquests moments i que us recomano vivament.
La darrera novel·la ambientada a Platja d’Aro és de gener d’aquest any, L’àngel que em mira de Marta Pasqual. El protagonista Isaac amb la seva família viuen al carrer Marie Curie 12 de la localitat. A la novel·la tot hi és per un motiu. Així, el nom del carrertambé adquireix un significat. Com el pi del jardí. “Les vacances sempre les passen a la casa de Platja d’Aro, que era de l’avi Toni i l’àvia Mercè, i des de fa uns quants anys, l’Isaac mira de convèncer la Dolors que s’hi haurien d’instal·lar permanentment. Peròella no ho veu clar perquè és una urbanita recalcitrant.”
Els blocs d’apartaments i les cases amb jardí són els dos elements característics de la vila que, a més dels comerços i les discoteques és clar, fan d’escenari d’aquestesnovel·les que us recomano. Us donaran una visió que enriquirà la vostra. Bona lectura!
Palamós se suma al Dia Internacional de l’Art amb una programació variada que busca apropar la cultura a la ciutadania, mentre implica entitats locals i equipaments municipals. El programa ja s’ha iniciat amb la Mostra d’Art al passeig del Mar, i continua amb activitats destacades durant els dies previs, entre les quals sobresurt la jornada de portes obertes als tallers d’artistes.
Aquesta proposta permet conèixer de prop el treball de diversos creadors locals, ja que els visitants poden accedir als seus espais i observar les obres en el seu entorn habitual. Hi participen els pintors Pere Coll, Martí Colls, Joaquim Comes i Joan Sarquella.
Paral·lelament, l’Ajuntament acull una exposició del llegat de Francesc Galí, que presenta una selecció d’obres amb estils diversos, fet que permet mostrar la riquesa d’aquest fons artístic municipal. Aquest conjunt, format per prop de dues-centes peces, inclou principalment pintures, però també dibuixos i escultures, i es manté gràcies a la donació del crític d’art Francesc Galí.
El dia 15 d’abril es concentra el gruix de la programació, coincidint amb el Dia Internacional de l’Art, moment en què s’organitzen activitats participatives adreçades a diferents públics. D’una banda, la galeria Monalisi ofereix un taller familiar que combina pintura i tastos, mentre que, d’altra banda, el Museu de la Pesca proposa una visita guiada a una exposició temporal. Aquesta visita es completa amb una proposta gastronòmica posterior, ja que inclou una demostració de cuina amb maridatge de vins, fet que amplia l’experiència cultural.
Finalment, el programa culmina amb una acció artística al mercat municipal, on diversos pintors locals elaboraran una obra conjunta en directe, la qual es sortejarà entre els assistents.
Aquest 2026 es commemoren 90 anys de l’aixecament militar que va acabar provocant la Guerra Civil Espanyola entre el 1936 i el 1939. Durant aquests anys, a banda del propi conflicte armat, ambdós bàndols també lluitaven en altres aspectes de la societat que a priori podien semblar menys rellevants, però que també servien per ajudar a guanyar la guerra.
Un d’ells és el cas de la toponímia dels municipis. A principis del 1937, en plena Guerra Civil, els republicans encara mantenien el poder a les institucions locals i va ser llavors quan van decidir substituir o modificar els noms de nombroses localitats. En gran part, aquests canvis es van dur a terme amb la intenció d’eliminar la presència de referències religioses en els mateixos i es van simplificar o, sovint, es van incorporar altres elements lligats amb la realitat històrica o geogràfica de cada indret.
Al Baix Empordà, van ser sis els municipis que van veure modificat el seu topònim durant els anys que va durar la guerra.
Sant Sadurní de l’Heura (aquells anys, conegut només com a Sant Sadurní) va veure eliminada la referència religiosa del seu nom i es va optar per la simplificació del mateix, convertint-se en Sadurní de l’Heura. És un procés similar al que va viure Sant Feliu de Guíxols però, en aquest cas, també es va suprimir el nom del sant al que feia referència el nom, quedant només com a Guíxols.
Arxiu Nacional de CatalunyaArxiu Nacional de Catalunya
Calonge, també conegut com Calonge de les Gavarres, és l’únic dels sis municipis que no tenia cap component religiós en el seu nom. Així i tot, es va canviar per Calonge de la Costa Brava.
Arxiu Nacional de Catalunya
En el cas de Santa Cristina d’Aro, l’administració local va anar un pas més enllà i, a banda d’eliminar la referència religiosa, també va incorporar un element hidrogràfic propi del territori, com és el riu. Així, va passar a anomenar-se Riudaura d’Aro.
Arxiu Nacional de Catalunya
I, per últim, dos municipis que en l’actualitat no són reconeguts com a tal després de perdre la independència en els anys posteriors. Es tracta de Sant Antoni de Calonge (en aquells anys, conegut com a Sant Antoni de Mar) i Sant Joan de Palamós. Ambdós municipis van veure un canvi substancial del seu topònim. En el primer cas, de Sant Antoni, es va optar per incorporar un element geogràfic i el municipi es va passar a dir Llevantí de Mar. En canvi, l’Ajuntament de Sant Joan va decidir introduir una referència històrica com a nou nom del municipi, que es va convertir en Vilarromà.
Arxiu Nacional de CatalunyaArxiu Nacional de CatalunyaArxiu Nacional de Catalunya
Així i tot, aquests canvis van ser efímers, perquè quan el bàndol franquista va guanyar i es va instaurar la dictadura, es van recuperar els elements religiosos i es van castellanitzar els noms. Aquests sis municipis, a partir del 1939, es van passar a dir San Sadurní de la Heura, Calonge, San Juan de Palamós (registrat com a municipi fins al 1942, quan va perdre la independència), San Antonio de Calonge (en aquest cas, va perdre la independència el mateix any que va acabar la guerra i va esdevenir un barri o pedanía), Santa Cristina de Aro i San Feliu de Guixols.
Durant el període d’entre el 1937 i el 1939, en el conjunt de les comarques gironines destaquen els canvis de topònim de Costa-roja del Terri (Sant Julià de Ramis), Empori (Sant Pere Pescador), Fonts de Sacalm (Sant Hilari Sacalm), Vellmartí (Sant Martí Vell), Pla de Ter (Santa Eugènia de Ter, actual barri de Girona) o laVall de Gallegans (Sant Daniel, també barri de la capital gironina).
El projecte Rossinyol de la Universitat de Girona (UdG) de mentoria social ha superat les 2.000 parelles d’alumnes de primària i estudiants universitaris des que es va implementar el 2006. Es tracta d’una iniciativa que connecta estudiants de la UdG amb joves en situació de vulnerabilitat social per ajudar-los en la inclusió, l’autonomia personal i el coneixement del territori. Els estudiants poden presentar-se de forma voluntària per fer de mentors i queden de forma periòdica amb alumnes de primària per tal de parlar, conèixer el català i la seva cultura i també visitar museus o altres equipaments culturals. Aquest curs acadèmic hi ha 382 inscrits per a fer de mentors en 20 municipis de la demarcació gironina.
Will Gómez va començar a estudiar Dret a la Universitat de Girona l’any 2016. Un curs més tard, el setembre del 2017 li van proposar l’oportunitat de ser un dels mentors del projecte Rossinyol que va estrenar la universitat el 2006. Això li va fer recordar que quan ell era petit, l’any 2008, va participar en el projecte com a mentorat a l’institut de la Bisbal d’Empordà.
Will recorda “la il·lusió” que va sentir quan li van proposar l’oportunitat de participar-hi com a infant. “Em van dir que podria conèixer llocs, espais, entendre la cultura catalana…”, explica l’exalumne de la UdG. “El projecte és molt satisfactori, ajuda a molta gent que arriba de fora i que volen integrar-se”, detalla Gómez.
Per això no va dubtar ni un moment d’apuntar-se a l’experiència com a estudiant de la universitat, però en aquesta ocasió des de l’altre costat del projecte, com a mentor. Una vegada li van assignar un menor d’edat, Will Gómez va aprofitar per portar-lo a museus, van fer excursions en bicicleta o fins i tot van anar a Port Aventura. “L’experiència ha estat molt bona”, recorda l’exestudiant gairebé una dècada després d’haver-hi participat.
Ell és una de les 2.000 parelles que ha tingut el projecte Rossinyol a la Universitat de Girona des que va arrencar el 2006. Cristina Marcosian és una altra exestudiant de la universitat que va apostar per participar en el projecte. Ella recorda que quan feia sisè de primària “amb prou feines parlava castellà i de català, ni un borrall”. Quan la tutora de l’escola li va proposar unir-s’hi, no va dubtar ni un minut.
Ara, la Cristina assegura que la va ajudar a “obrir-se amb la gent i ser com soc ara”. L’enginyera química assegura que li encanta parlar i socialitzar amb la gent, un tret que assegura haver extret del Rossinyol. Una vegada a la universitat, va rebre la proposta de ser mentora del projecte i allò li va despertar la memòria. “Vaig pensar que jo també volia ajudar com havien fet amb mi”, afirma l’enginyera. L’experiència va resultar ser beneficiosa per les dues parts. En el seu cas, li va tocar fer de mentora d’un alumne de primària d’una cultura diferent de la seva. Això va permetre “conèixer els seus costums, la seva religió…”. Per la seva banda, Cristina va aprofitar per explicar les tradicions culturals catalanes.
Aprendre el català
Manvir Kaur va arribar de l’Índia quan feia sisè de primària. En el seu cas, tampoc coneixia l’idioma i des de l’escola li van proposar unir-se a la mentoria social. Kaur assegura que era una noia “molt tancada i reservada” i el fet de parlar amb una estudiant de la UdG li va permetre ser més social i “aprendre el català i fer-lo servir amb els amics”.
Per això, quan Kaur va rebre la proposta de ser mentora mentre estudiava Dret a la UdG va acceptar-ho. “Volia ajudar algú tímid com jo a obrir-se, aprendre el català i conèixer el territori”, detalla l’estudiant. Manvir Kaur detalla que quan va començar, la seva mentorada “deia que preferia no parlar en català perquè no el dominava i ara ja m’obre per WhatsApp en aquesta llengua”. A més, assegura que està “fent moltes amigues” que li permetrà integrar-se més en l’escola i, amb això, es dona per satisfeta.
Precisament, l’aprenentatge del català és una de les potes més importants que té el projecte Rossinyol, tal com detalla el rector de la UdG. Josep Calbó recorda que arran de l’èxit que va tenir l’arribada d’aquesta mentoria social va permetre “estendre’l a tot el país”. A més, remarca la importància que té per a la comunitat universitària, ja que reforça el paper de vincle amb el territori i dona als estudiants unes ‘soft skills’ que cada dia es valoren més positivament en els currículums dels estudiants quan van a buscar feina.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.