Enaigats

Supermatí - opinió
Supermatí - opinió
Enaigats
Loading
/

Els fortíssims ruixats d’aquesta darrers dies ens ha deixat el país enaigat. Era previsible, després d’aquest istiu d’horror, tan previsible com saber que no estem parlant d’uns fets excepcionals, sinó d’allò que alguns ja en diuen la nova normalitat. Així que avui no sóc vingut a parlar-los del canvi climàtic, sinó dels que el neguen i que, segons totes les enquestes en aquests temps de post-veritats, aviat governaran Catalunya, Espanya, Europa i el Món. Posin un somriure malèfic, ha ha ha.

No sortim del fang. Que l’extrema dreta, amb el suport dels grans magnats tecnològics que fabriquen consciències i de bona part del gran capital global guanyi eleccions arreu del planeta no és, ni de bon tros, un fet tan sorprenent. El capitalisme que defensen ha creat la tempesta perfecta de desigualtat, inflades expectatives individuals i una realitat social que dista molt d’aquestes expectatives, i els bocs expiatoris sempre han funcionat, ara i fa mil anys. La culpa és sempre dels que no són nosaltres, els que venen de fora, dels pobres desgraciats. Funciona ara i fa mil anys. La culpa no és mai del que mana, del qui té exèrcits per imposar la seva llengua, de qui té el poder econòmic i decideix invertir en IA i no pas en éssers humans. Funciona ara i fa mil anys.

Puc entendre l’eròtica del poder que s’amaga darrera els discursos d’extrema dreta: a fi de comptes venen força, determinació, desacomplexada virilitat, i és comprensible que aquests discursos calin entre els més necessitats. Tu no ets un pobre de merda, perquè ets espanyol, no com aquell pobre de merda de pell més fosca que ve de 17 quilòmetres més avall. El que em costa d’entendre és que aquests discursos calin en un país ocupat com el nostre. Quina força pot tenir una extrema dreta catalana sempre agenollada davant l’ocupant?

Veient les persones que formen les candidatures de l’extrema dreta catalana als nostres pobles s’explica bastant tot. Jo els posaria immediatament a governar, no esperaria ni a les properes eleccions. Enaigats hi seguirem igual. Però al menys uns quants quedaran ben retratats.

2008: L’any que Sant Antoni va inaugurar el nou Palau Firal

L’1 de maig de 2008, Calonge i Sant Antoni va inaugurar el nou Palau Firal, un equipament municipal construït per ampliar l’activitat comercial i firal del municipi. Situat al carrer de la Sardana, al costat de la Sala Polivalent de Sant Antoni, l’edifici disposava de gairebé 2.000 metres quadrats d’exposició i 500 metres quadrats més destinats a serveis. L’estrena va coincidir amb la primera edició de la Fira d’Antic Calonge, que va reunir una quarantena d’antiquaris i brocanters i va rebre uns 8.000 visitants durant els quatre dies de celebració.

La construcció del Palau Firal s’havia iniciat el 2006, durant el primer mandat de Jordi Soler com a alcalde. El projecte responia a la voluntat de l’Ajuntament de convertir Calonge i Sant Antoni en un centre de referència per a l’organització de fires a la Costa Brava. Fins aleshores, el municipi ja acollia certàmens com Expohabitat, FiraJardí i la Mostra Gastronòmica, però aquestes activitats havien de compartir instal·lacions amb altres usos, especialment els esportius.

El nou edifici permetia disposar d’un recinte específic per a les fires, sense interferir en la programació de la Sala Polivalent. La seva principal característica era una gran nau diàfana, sense columnes, que facilitava la distribució dels expositors i permetia adaptar l’espai a les necessitats de cada activitat. A més, la proximitat amb la Sala Polivalent feia possible connectar els dos equipaments per organitzar certàmens de més dimensions, amb una superfície conjunta d’uns 3.000 metres quadrats.

L’Ajuntament confiava que aquestes instal·lacions permetrien ampliar el calendari firal i atraure nous sectors empresarials. També es buscava reforçar l’activitat econòmica fora dels mesos de més afluència turística, aprofitant la capacitat de convocatòria de les fires especialitzades. El Palau Firal es plantejava com un equipament al servei dels expositors, els comerciants i els visitants, però també com un espai susceptible d’acollir altres activitats vinculades a la promoció econòmica.

La inauguració es va celebrar el dijous 1 de maig, coincidint amb l’obertura de la primera Fira d’Antic Calonge. L’Ajuntament i el Gremi d’Antiquaris i Brocanters de les Comarques Gironines van organitzar un certamen dedicat a les antiguitats i els objectes de col·leccionisme. Durant quatre dies, fins al diumenge 4 de maig, els visitants van poder recórrer els estands amb mobles antics, peces decoratives i objectes de procedències diverses. L’entrada general costava tres euros, mentre que els jubilats disposaven d’una tarifa reduïda de dos euros i els menors de dotze anys podien accedir-hi gratuïtament.

La programació també incloïa activitats fora del recinte. Es van organitzar visites guiades a masos productors de vi del municipi i una trobada de tractors antics a l’aparcament del Palau Firal. D’aquesta manera, la primera fira va combinar l’activitat comercial amb propostes relacionades amb la tradició agrícola de Calonge i Sant Antoni.

El balanç de la primera edició va ser de 8.000 visitants. El públic procedia de diferents municipis del Baix Empordà, com Palamós, Palafrugell, Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols, però també de Barcelona i el Maresme. Des del Gremi d’Antiquaris i Brocanters es va valorar positivament l’organització i les instal·lacions, tot i que els resultats comercials van ser desiguals. La seva representant, Martí, explicava que s’havien venut força objectes petits, però menys mobles dels que s’esperaven, una situació que relacionava amb les dificultats econòmiques que començaven a afectar el sector. Malgrat això, el gremi considerava que el certamen havia tingut una bona estrena.

El Palau Firal també incorporava instal·lacions tecnològiques que permetien ampliar-ne els usos. El recinte disposava d’una sala equipada per fer presentacions, reunions i videoconferències, coneguda com a Sala TIC. Amb els anys, l’equipament ha continuat acollint fires, trobades empresarials i activitats municipals. Una part de les instal·lacions també s’ha destinat al viver d’empreses i espai de treball compartit Alta Mar, amb despatxos i serveis per a professionals, autònoms i emprenedors.

La inauguració del Palau Firal el 2008 va dotar Calonge i Sant Antoni d’un recinte permanent per organitzar fires i activitats econòmiques. La primera Fira d’Antic, amb uns 8.000 visitants, va servir per posar a prova unes instal·lacions que posteriorment han incorporat nous usos, des de les activitats comercials fins als serveis de suport a les empreses.

Bibliografia

2007: L’any que Calonge i Sant Antoni va superar els 10.000 habitants

L’any 2007, Calonge i Sant Antoni va superar per primera vegada els 10.000 habitants. Segons les dades oficials del padró municipal, el municipi va arribar als 10.009 residents, una xifra que representava un creixement de gairebé el 40% en només sis anys. L’Ajuntament, presidit per Jordi Soler, havia impulsat una campanya institucional amb el lema «Preparats per als 10.000» per donar a conèixer aquesta fita demogràfica. El municipi havia passat dels 7.190 habitants del 2001 als més de 10.000 del 2007, en un període de transformacions urbanístiques i socials marcades per l’arribada de nous residents.

La campanya municipal es va presentar a principis de gener de 2007. L’Ajuntament va instal·lar banderoles als carrers i va preparar anuncis a les televisions locals, falques de ràdio i insercions publicitàries a la premsa. L’objectiu era fer visible el creixement que havia experimentat el municipi durant els anys anteriors. En aquell moment, les dades del padró encara presentaven oscil·lacions a causa de les actualitzacions d’altes i baixes. El 2 de gener, Ràdio Palamós informava que el registre municipal comptabilitzava provisionalment 10.168 habitants, tot i que durant els mesos anteriors la xifra havia fluctuat entre els 9.900 i els 10.100.

Finalment, la població oficial corresponent a l’1 de gener de 2007 va quedar establerta en 10.009 habitants, només nou per sobre del llindar que es volia celebrar. Les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya mostren un creixement continuat des de principis de dècada. El 2002, Calonge i Sant Antoni tenia 7.684 residents; el 2003, 8.282; el 2004, 8.757; el 2005, 9.162, i el 2006, 9.458. En només un any, entre 2006 i 2007, la població havia augmentat en 551 persones. Si es prenia com a referència el 2001, el municipi havia incorporat 2.819 habitants nous.

Una part important d’aquest creixement estava relacionada amb l’arribada de població estrangera. L’any 2001 hi havia 1.018 residents de nacionalitat estrangera, que representaven el 14,2% de la població. Sis anys després, la xifra havia augmentat fins als 2.387, el 23,8% del total. Aquest increment de 1.369 persones representava gairebé la meitat del creixement demogràfic registrat durant el període. Paral·lelament, la població de nacionalitat espanyola també havia augmentat, passant de 6.172 a 7.622 habitants.

El creixement de la població coincidia amb l’expansió residencial que havia viscut Calonge i Sant Antoni durant les dècades anteriors. El municipi combinava dos nuclis principals amb característiques diferents i nombroses urbanitzacions repartides pel terme municipal. Calonge conservava una activitat agrícola vinculada a la vinya, les oliveres i les hortes, mentre que Sant Antoni concentrava una part destacada de l’activitat turística i comercial. L’atractiu residencial de la Costa Brava i l’arribada de nous habitants contribuïen a transformar aquesta estructura.

L’agost de 2007, el periodista Miquel Fañanàs descrivia aquesta dualitat en un reportatge publicat a El Periódico amb el títol «Les dues cares de Calonge». L’article destacava les diferències entre el nucli interior i el litoral, tant pel paisatge com per l’activitat econòmica. També recordava les reivindicacions històriques de Sant Antoni per aconseguir la segregació municipal, una qüestió que havia tingut un pes important en la política local. El creixement de població es produïa, per tant, en un municipi amb una configuració urbana complexa i realitats diferenciades.

Superar els 10.000 habitants també tenia conseqüències administratives. Una de les més immediates era la possibilitat d’ampliar de tretze a disset el nombre de regidors de l’Ajuntament. A principis de 2007, el consistori encara no sabia si aquest canvi es podria aplicar a les eleccions municipals del maig, perquè depenia de les xifres de població reconegudes a efectes electorals. Finalment, els comicis d’aquell any es van celebrar amb tretze regidors i l’ampliació a disset no es va produir fins a les eleccions de 2011.

L’augment de població va continuar durant els anys següents. El 2008, Calonge i Sant Antoni ja tenia 10.428 habitants i el 2009 va arribar als 10.637. El municipi havia consolidat així una etapa de creixement especialment intens que també plantejava nous reptes en matèria d’equipaments, serveis públics, mobilitat i planejament urbanístic.

Bibliografia

2006: L’any que Calonge i Sant Antoni es va agermanar amb Otívar i Sant Julià de Lòria

L’any 2006, Calonge i Sant Antoni va formalitzar dos agermanaments amb municipis amb els quals mantenia vincles des de feia dècades. El primer, amb Sant Julià de Lòria, a Andorra, responia a les relacions turístiques i socials que s’havien establert entre les dues poblacions. El segon, amb Otívar, a la província de Granada, reconeixia la història de centenars de famílies andaluses que havien emigrat a Calonge durant la segona meitat del segle XX. Els dos acords, impulsats durant el mandat de l’alcalde Jordi Soler, pretenien consolidar aquestes relacions mitjançant intercanvis culturals, socials i institucionals.

La vinculació amb Otívar tenia els seus orígens en els moviments migratoris dels anys cinquanta i seixanta. En aquell període, nombrosos habitants d’aquesta petita localitat granadina van abandonar el poble per buscar millors oportunitats laborals. Calonge va ser una de les destinacions escollides per moltes d’aquestes famílies, que s’hi van establir, van trobar feina i van contribuir al creixement del municipi. Amb els anys, la comunitat originària d’Otívar i els seus descendents van esdevenir una part significativa de la població calongina.

La relació entre els dos pobles es va mantenir gràcies als vincles familiars, les visites i els retrobaments. Moltes persones que havien emigrat continuaven viatjant a Otívar, mentre que altres membres de les seves famílies havien nascut i crescut a Calonge. Aquesta realitat va motivar la voluntat de formalitzar institucionalment una relació que ja existia entre els veïns. A principis de 2006, l’Ajuntament estimava que unes 2.000 persones residents al municipi havien nascut a Otívar o eren descendents de famílies d’aquella població.

Les primeres gestions institucionals es van concretar a finals de 2005, quan una delegació de l’Ajuntament, encapçalada per Jordi Soler i integrada també pels regidors Josep Darnés i Mateu Lara, va visitar Otívar. Posteriorment, representants del municipi granadí es van desplaçar a Calonge per continuar les converses. Les dues administracions van acordar formalitzar l’agermanament durant les festes patronals d’Otívar, al desembre.

Entre el 6 i el 10 de desembre de 2006, unes dues-centes persones de Calonge es van desplaçar fins a la població granadina per participar en els actes de celebració. El 9 de desembre, els alcaldes Jordi Soler i José Cambil van signar el conveni de cooperació entre els dos ajuntaments. El programa va incloure danses folklòriques, celebracions religioses, una arrossada popular i diferents activitats de convivència. Per a moltes famílies, l’agermanament va representar també una oportunitat de retrobar parents i amistats, i de compartir els records de l’emigració.

El mateix any, Calonge i Sant Antoni també havia impulsat un acord amb Sant Julià de Lòria. En aquest cas, els antecedents es trobaven en les relacions turístiques entre la parròquia andorrana i la Costa Brava. Des de feia anys, diverses famílies de Sant Julià de Lòria acostumaven a passar les vacances d’estiu a Calonge i Sant Antoni. Els contactes institucionals per establir un agermanament s’havien iniciat el 1992, durant el mandat del cònsol Ricard Tor, però no es van concretar fins catorze anys després.

El 6 d’abril de 2006, el ple de l’Ajuntament va aprovar per unanimitat iniciar els tràmits de l’agermanament amb la parròquia andorrana. Jordi Soler va defensar que l’acord havia de traduir-se en activitats i projectes concrets. El conveni es va formalitzar aquell mateix any entre l’alcalde i el cònsol major de Sant Julià de Lòria, Josep Pintat. L’objectiu era promoure la cooperació cultural, turística, esportiva i econòmica, i afavorir els intercanvis entre els habitants de les dues poblacions.

Els anys posteriors van permetre desenvolupar diverses iniciatives. Infants de Sant Julià de Lòria van començar a fer estades d’estiu a Calonge i Sant Antoni, mentre que famílies del municipi empordanès participaven en activitats d’hivern a Andorra, especialment relacionades amb l’esquí nòrdic i Naturland. També es van organitzar trobades de gegants, actuacions de l’Esbart Laurèdia i activitats de promoció turística. Els dos municipis van dedicar espais públics a l’agermanament: el parc de Sant Julià de Lòria, a Calonge, i la plaça Calonge-Sant Antoni, a la població andorrana.

Els vincles també es van mantenir amb Otívar. El desembre de 2016, una delegació de seixanta veïns i representants municipals va tornar a Granada per celebrar el desè aniversari de l’acord. Aquella visita donava continuïtat als viatges i les trobades organitzats entre les dues poblacions des del 2006. El mateix any, Sant Julià de Lòria també va commemorar el desè aniversari del seu agermanament amb Calonge i Sant Antoni.

La relació amb la parròquia andorrana va arribar als vint anys el 2026. El 25 de juliol, Sant Julià de Lòria va inaugurar la remodelació de la plaça Calonge-Sant Antoni durant la seva Festa Major, amb la participació de l’alcalde Jordi Soler i dels gegants de Calonge. L’acte va recordar un dels dos agermanaments formalitzats el 2006, un any en què el municipi va donar reconeixement institucional a dues relacions nascudes de les vacances, l’emigració i els vincles familiars.

Bibliografia

2005: L’any que una riuada va inundar Calonge i Sant Antoni

El 13 d’octubre de 2005, el desbordament de la riera de Calonge va provocar una de les inundacions més greus de la història recent del municipi. La força de l’aigua va arrossegar vehicles, va inundar centenars d’habitatges i establiments i va causar la mort d’una veïna de Sant Antoni de 74 anys. La riuada va afectar especialment els carrers i les urbanitzacions pròxims al tram final de la riera, on l’aigua va arribar a superar els dos metres d’altura en alguns punts. Els danys en béns públics es van valorar posteriorment en tretze milions d’euros.

L’episodi va començar amb les pluges intenses que van afectar la Costa Brava durant la segona setmana d’octubre. Entre els dies 11 i 16, a Castell d’Aro es van acumular 394 litres per metre quadrat, dels quals 254 van caure en només 24 hores. A Santa Cristina d’Aro es van registrar 386 litres i a la Bisbal d’Empordà, 270. Les precipitacions van provocar el desbordament del Ridaura i de la riera de Calonge, dos cursos d’aigua que neixen a les Gavarres i desemboquen en zones planes amb una elevada concentració d’edificacions.

La situació més crítica a Calonge i Sant Antoni es va viure durant el matí del dijous 13 d’octubre. La riera es va desbordar amb força i va convertir diversos carrers en torrents. L’aigua va entrar en habitatges, garatges, comerços i càmpings, mentre que nombrosos vehicles van ser arrossegats pel corrent. Els accessos a diferents sectors del municipi van quedar tallats i els serveis d’emergència van haver d’intervenir per auxiliar les persones atrapades.

La conseqüència més greu va ser la mort de Roser P. P., una dona de 74 anys que vivia a Sant Antoni. El seu cos va ser localitzat en un solar, a uns quatre-cents metres del domicili i molt a prop de la desembocadura de la riera. Segons les primeres investigacions, la dona hauria intentat sortir de casa quan l’aigua va començar a pujar, però va ser arrossegada pel corrent. Aquell mateix dia, tres persones més van morir a l’Alt Empordà quan dos vehicles van ser arrossegats en intentar travessar un torrent a Vilanova de la Muga.

Entre els establiments més perjudicats hi havia el càmping Costa Brava, situat davant de la riera. L’aigua va arribar als dos metres d’altura a la recepció, el supermercat i el bar, va trencar tanques i persianes i va arrossegar diversos cotxes. Al supermercat Intermarché, dotze clients van quedar atrapats per la inundació i van haver de refugiar-se al pis superior de l’edifici. A l’institut de Sant Antoni, els alumnes van quedar confinats a la part alta del centre perquè els baixos estaven inundats. L’Ajuntament va arribar a utilitzar una excavadora per fer-los arribar menjar.

Els testimonis recollits per la premsa van descriure la rapidesa amb què havia pujat l’aigua. Roger Daniels, un professor jubilat d’origen belga de 81 anys, va explicar a El País que el corrent havia rebentat els vidres de casa seva i que havia aconseguit salvar-se enfilant-se per la façana fins al pis superior. Altres veïns van haver de buscar refugi en plantes elevades mentre l’aigua s’enduia mobles, vehicles i objectes personals. La riuada també va arrossegar cotxes fins al mar: el 27 d’octubre encara se’n van localitzar tres submergits davant de la desembocadura de la riera.

Els dies següents, els Bombers, les brigades municipals i nombrosos veïns van treballar per buidar garatges i baixos, retirar fang i restablir la circulació. El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i la consellera d’Interior, Montserrat Tura, van visitar les poblacions afectades el 15 d’octubre. La magnitud de les destrosses va portar els ajuntaments a estudiar la possibilitat de sol·licitar la declaració de zona catastròfica.

El balanç municipal va permetre quantificar les conseqüències de l’aiguat. A Calonge i Sant Antoni, l’aigua havia afectat gairebé 700 habitatges, 165 locals comercials i unes 1.500 places d’aparcament. Els desperfectes en infraestructures i béns públics es van valorar en tretze milions d’euros. També es van haver de recuperar les platges, que havien quedat cobertes de restes vegetals i deixalles, i reparar diversos trams de carrers i serveis municipals.

La riuada va tornar a posar sobre la taula la necessitat de millorar la capacitat de desguàs de la riera de Calonge. L’Agència Catalana de l’Aigua va impulsar un projecte de canalització del tram final, amb nous murs de protecció, talussos i la substitució de diversos ponts. Les dificultats de finançament, però, van endarrerir les actuacions. L’octubre de 2008, tres anys després de les inundacions, les obres encara no havien començat. El projecte previst tenia un pressupost de 16,5 milions d’euros i havia de transformar aproximadament 1.750 metres de la llera.

Les inundacions d’octubre de 2005 van deixar una víctima mortal, importants pèrdues econòmiques i centenars de famílies afectades a Calonge i Sant Antoni. La recuperació va exigir setmanes de treballs de neteja i reparació, mentre que les actuacions per reduir el risc de noves riuades es van prolongar durant els anys posteriors. El desbordament del 13 d’octubre continua sent un dels episodis meteorològics més greus que ha viscut el municipi.

Bibliografia

2004: L’any que va néixer la Fundació Remença XXI per defensar la pagesia tradicional

El 16 de juny de 2004, el celler del Mas Ponsjoan, al veïnat de Fonts de Calonge, va acollir la constitució de la Fundació Privada Remença XXI. La nova entitat naixia amb l’objectiu de protegir l’agricultura tradicional i familiar que encara es conservava a Calonge i Vall-llobrega i aconseguir el seu reconeixement com a patrimoni cultural. L’escriptura fundacional la van signar 22 pagesos dels dos municipis, 18 persones vinculades al món de la cultura de les comarques gironines i l’alcalde de Calonge i Sant Antoni, Jordi Soler, en representació de l’Ajuntament.

La fundació era el resultat d’una llarga trajectòria de reivindicacions. A Calonge, diverses famílies havien mantingut una forma de treballar la terra que combinava el conreu de vinya, fruiters, oliveres i hortalisses amb l’elaboració i la venda directa dels seus productes. Als masos, el vi es continuava produint artesanalment, amb mètodes transmesos de generació en generació. Els pagesos venien la collita als mercats municipals o directament a les explotacions, sense passar necessàriament pels circuits de distribució comercial.

Aquest model agrícola havia sobreviscut a les transformacions econòmiques i urbanístiques de la segona meitat del segle XX. El planejament urbanístic aprovat el 1970 havia qualificat com a urbanitzable bona part del terme municipal, una circumstància que amenaçava la continuïtat de nombroses explotacions. Les mobilitzacions de la pagesia van contribuir a modificar aquesta situació i el Pla General de 1986 va permetre mantenir com a sòl no urbanitzable una part important de les terres conreades.

La defensa de l’activitat agrícola també va arribar als tribunals. Durant anys, els productors van haver de reivindicar el dret a comercialitzar directament les seves collites. Un dels conflictes més destacats va afectar la venda de productes al mercat diari de Palamós. El litigi es va resoldre favorablement als pagesos amb una sentència del Tribunal Suprem del 4 de febrer de 1999. La continuïtat dels cellers tradicionals i el reconeixement de l’elaboració de vi com una activitat pròpia de l’agricultura també formaven part d’aquestes reivindicacions.

Un dels principals impulsors de la defensa jurídica de la pagesia va ser l’advocat calongí Joan Molla Callís, vinculat al Mas Molla. Amb altres productors i persones interessades en la història local, va promoure el reconeixement del conjunt de masos com a patrimoni etnològic. La proposta pretenia protegir les construccions, les terres agrícoles i les activitats que encara s’hi desenvolupaven. A diferència d’altres elements patrimonials, es tractava de preservar explotacions en funcionament, on les famílies continuaven vivint i treballant.

El setembre de 2000, el ple de l’Ajuntament de Calonge i Sant Antoni, presidit per Josep Roselló, va acordar sol·licitar a la Generalitat el reconeixement d’una Zona d’Interès Etnològic. El 7 de març de 2002, el Departament de Cultura va iniciar l’expedient per declarar un conjunt de masos de Calonge i Vall-llobrega bé cultural d’interès nacional en aquesta categoria. Era un pas important per a una reivindicació que volia equiparar la preservació de l’activitat pagesa amb la protecció d’altres manifestacions del patrimoni cultural català.

La creació de la Fundació Remença XXI, dos anys després, havia de contribuir a gestionar i divulgar aquest patrimoni. Els seus estatuts establien com a finalitats conservar l’agricultura tradicional i familiar, protegir les explotacions, investigar-ne la història, donar a conèixer els seus productes i garantir-ne l’origen i l’autenticitat. El nom de l’entitat evocava els pagesos remences medievals i vinculava aquella lluita històrica amb les reivindicacions de les famílies agricultores contemporànies.

La fundació va començar a impulsar activitats culturals i divulgatives relacionades amb el món rural. El 2005 va publicar Un vi viu, un estudi sobre les particularitats de la producció vinícola tradicional. Amb els anys també va consolidar el Cap de Setmana del Vi de Pagès de Calonge, amb visites als masos, tastos, conferències i itineraris per conèixer el paisatge agrícola. Aquestes activitats van permetre acostar al públic les explotacions que havien motivat la creació de l’entitat.

La reivindicació de la Zona d’Interès Etnològic, però, no va culminar amb la declaració definitiva. El 7 de novembre de 2011, la Generalitat va arxivar l’expedient iniciat nou anys abans. Malgrat aquest resultat, la fundació va continuar treballant per donar visibilitat a l’agricultura tradicional i defensar-ne la viabilitat econòmica. El 2012, una nova regulació de la Generalitat va reforçar el reconeixement de la transformació de productes propis, com el raïm i les olives, dins de l’activitat agrària.

Vint anys després de la seva constitució, Remença XXI mantenia els objectius fundacionals. El 2024, l’entitat i l’Ajuntament van començar a preparar una candidatura per aconseguir que el paisatge agrícola de la conca del Tinar fos reconegut com a Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial, una distinció impulsada per la FAO. La iniciativa donava continuïtat a les reivindicacions que havien reunit pagesos, representants municipals i persones del món cultural al celler del Mas Ponsjoan aquell juny de 2004.

Bibliografia