Després de la invasió dels Estats Units d’Amèrica a Venezuela per endur-se’n el seu president Maduro (un home corrupte, dictador, molt curt, que ha enfonsat el país a la misèria), i de pas quedar-se’n el petroli, en Trump ara amenaça amb impunitat Cuba, Colòmbia, jo què sé què, i el que és més greu per nosaltres: Groenlàndia. El govern de Dinamarca, flanquejat pels seus homònims europeus, ja se n’ha queixat, però fa la sensació que tant li fa: Estats Units necessita aquest tall de terra perquè el pol s’està fonent i és una peça clau en aquest panorama geopolític que està quedant, de mafiosos repartint-se el món al més pur estil pinxocaciquista, d’un expansionisme que recorda èpoques passades funestes i on Europa sembla que encara se n’hagi de revenir de tot el que vindrà, tot i els cada cop més nombrosos signes que no auguren res de bo. No paro de pensar si aquesta era la reacció de no sé com dir-ne exactament, si d’estupefacció paralitzant o estupidesa màxima, que regnava quan Hitler va decidir envair Polònia. Fins quan s’ha d’esperar per veure alguna reacció? Apuraran gaire? I quin serà l’abast de les conseqüències? I encara més: quines seran les conseqüències per nosaltres?
Perquè entre aquest Trump i Putin a l’alta banda, que juga amb lo que sempre han jugat els russos quan fan la guerra (que és deixar morir els enemics de fred), amb una Xina que ens colonitza econòmicament des de fa temps i un govern a Europa que ens apreta, però que no sabem si ens podrà defensar, a mi lo que me sembla ara mateix és que Europa és un cotxe que estan desballestant, i tots nosaltres clicks de Playmobil al quarto de jugar d’uns nens psicòpates.
