L’any 2003, La Principal de la Bisbal va rebre el Premi ARC a la millor orquestra, concedit per l’Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya. El guardó reconeixia l’activitat d’una formació que feia més de cent anys que recorria els escenaris del país i que combinava la interpretació de sardanes amb els concerts i balls de festa major. Aquell mateix any, La Principal també va obtenir un premi de l’Obra del Ballet Popular per una iniciativa discogràfica dedicada a la sardana.

La història de La Principal de la Bisbal havia començat el 1888, en plena Renaixença, a partir de l’experiència de diferents cobles que ja existien a la ciutat. Durant els primers anys va participar en concursos musicals i va obtenir premis a Barcelona, Girona i Sant Feliu de Guíxols. El 1932, després de guanyar un concurs celebrat a Sant Feliu, va rebre el títol de cobla oficial de la Generalitat de Catalunya, una distinció que li seria restituïda el 1978, després de la dictadura franquista, pel president Josep Tarradellas.

Al llarg del segle XX, la formació va incorporar músics que esdevindrien figures destacades del món de la cobla, com Josep Coll, Ricard Viladesau, Conrad Saló o Josep Gispert. Les seves actuacions es van estendre per tot Catalunya i també van arribar a escenaris internacionals. La trajectòria de La Principal va rebre un dels primers grans reconeixements institucionals el 1988, coincidint amb el centenari de la formació, quan la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi.

Una de les particularitats de La Principal era la seva doble activitat com a cobla i orquestra. Els mateixos músics participaven en ballades de sardanes, concerts i sessions de ball, amb instruments i repertoris adaptats a cada format. Aquesta versatilitat permetia que la formació actués durant tota una jornada de festa major, amb sardanes, concerts de tarda i balls de nit. El Premi ARC del 2003 reconeixia precisament aquesta vessant orquestral.

En aquell moment, la direcció musical estava en mans de Francesc Cassú, que havia assumit el càrrec el 1992, quan tenia 26 anys. Fill del també músic i director Josep Cassú, s’havia format als conservatoris de Girona i del Liceu de Barcelona i havia desenvolupat una trajectòria com a compositor de sardanes i música per a cobla. El 1993, la Generalitat li havia encarregat la versió oficial per a cobla d’Els Segadors, que va enregistrar La Principal de la Bisbal.

Els anys anteriors al Premi ARC havien estat especialment actius. El 1997, La Principal va actuar a l’Havana i, dos anys després, va oferir un concert al Teatre Principal de l’Alguer. L’any 2000 va participar en la commemoració del 150è aniversari de la tenora, amb actuacions a L’Auditori, al Palau de la Música Catalana i a la Sagrada Família de Barcelona. El gener de 2001, la formació va viatjar a Roma, on va interpretar música de cobla a l’Institut Pontifici de Música Sacra i durant una audiència amb el papa Joan Pau II al Vaticà.

La Principal també mantenia una important activitat discogràfica. El 2002 va iniciar una col·lecció de discos dedicada a personalitats de l’art, la ciència, la política i el pensament que havien tingut alguna vinculació amb la sardana i la cobla. La iniciativa va rebre el premi a la millor producció discogràfica del 2003, concedit per l’Obra del Ballet Popular. Aquell reconeixement se sumava al Premi ARC a la millor orquestra, de manera que la formació bisbalenca va obtenir dos guardons diferents durant el mateix any.

La documentació fotogràfica conservada del 2003 permet recuperar algunes de les actuacions d’aquella temporada. El 15 de febrer, La Principal va participar a la Garriga en un acte amb el lema «Volem Pau». El 2 de març va interpretar sardanes a Ponts, en una actuació que va ser l’última del fiscornaire Josep Riumalló amb la formació. També es conserven fotografies d’un concert celebrat a L’Auditori de Barcelona, sota la direcció de Francesc Cassú.

La trajectòria de La Principal va continuar acumulant reconeixements durant els anys següents. El 2013, coincidint amb el 125è aniversari, va rebre un altre Premi ARC, aquesta vegada a la millor gira de festes majors, i va organitzar una programació de concerts commemoratius. El 2014, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts li va concedir el Premi Nacional de Cultura. El 2022 va obtenir novament el Premi ARC a la millor gira de festes majors.

Bibliografia

• La Principal de la Bisbal. «Història de La Principal de la Bisbal».
• MusiCat (2013). «La Principal de la Bisbal celebra el 125è aniversari». La Nota, núm. 7, pàgines 23-24.
• Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, Generalitat de Catalunya. «La Principal de la Bisbal. Premi Nacional de Cultura 2014».
• Gran Enciclopèdia Catalana. «Cobla La Principal de la Bisbal».
• Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya. «Francesc Cassú, director artístic».
• Josep Loredo i Moner (2013). «La Principal de la Bisbal (des de 1965 fins a l’actualitat)». Fons documental de fotografies de cobles i orquestres de Catalunya.
• Ràdio Capital (4 d’octubre de 2021). «Relíquia històrica: escolta Lo foch de la Bisbal, una sardana gravada el 1902».

El 22 de desembre de 2002, la Bisbal d’Empordà va inaugurar un nou parc infantil i de lleure a la zona del Camp dels Capellans, amb una superfície d’uns 8.000 metres quadrats. L’equipament, conegut actualment com a Parc 8 de Març, disposava de zones de jocs, espais de passeig i instal·lacions esportives. La inauguració arribava cinc anys després que l’alcalde Ramon Romaguera n’hagués anunciat la construcció durant la cavalcada de Reis de 1997.

El Camp dels Capellans ja tenia una llarga història vinculada a les activitats infantils i esportives de la Bisbal. Els primers antecedents documentats es remunten al 1933, quan s’hi organitzaven activitats de lleure per a la mainada. Aquelles iniciatives van continuar durant les dècades següents i van acabar donant lloc a una tradició molt arrelada a la ciutat, especialment a través de les activitats impulsades des de la parròquia i, posteriorment, pel Centre d’Esplai de la Bisbal, constituït com a entitat el 1967.

Durant els anys seixanta, el Camp dels Capellans era un dels espais habituals de trobada dels infants bisbalencs. L’escriptor Antoni Puigverd, que hi havia passat moltes tardes d’estiu durant la seva infantesa, va recuperar aquells records en un article publicat a La Vanguardia el 2016. L’espai tenia una zona arbrada on es podia jugar a l’ombra, una petita caseta destinada a les activitats, un gran camp de futbol i una antiga pedrera abandonada.

Els seminaristes que organitzaven les activitats ensenyaven cançons, explicaven contes i preparaven jocs tradicionals, com les cucanyes o el joc de trencar l’olla amb els ulls tapats. Una de les activitats que Puigverd recordava especialment era la construcció de cabanes amb pedres, canyes i plantes que els mateixos infants recollien pels voltants. Aquells jocs formaven part de les tardes d’estiu de molts nens i nenes de la Bisbal abans que existissin els equipaments infantils actuals.

L’ús recreatiu i esportiu del Camp dels Capellans es va mantenir durant els anys següents. El sector també havia acollit la pràctica del tennis abans de la fundació, el 1985, del Club de Tennis La Bisbal, que es va traslladar a una altra ubicació per disposar d’instal·lacions pròpies.

La proposta de construir un nou parc infantil a la zona es va anunciar el 1997. Durant el tradicional discurs de l’alcalde amb motiu de la cavalcada de Reis, Ramon Romaguera va presentar el projecte d’un equipament destinat al lleure i a la pràctica esportiva. La iniciativa responia a una reivindicació veïnal, però la seva execució es va anar ajornant. Durant els cinc anys següents, l’obertura del parc es va continuar anunciant sense que arribés a materialitzar-se.

Finalment, el diumenge 22 de desembre de 2002, coincidint amb les festes de Nadal, el nou parc va obrir les portes al públic. L’equipament ocupava una superfície aproximada de 8.000 metres quadrats i estava organitzat en tres sectors diferenciats. El primer estava destinat als jocs infantils, amb instal·lacions per a la mainada. El segon era una zona de passeig, mentre que el tercer concentrava les activitats esportives, amb un camp de futbol i una pista poliesportiva.

El recinte disposava d’un tancament perimetral i d’un sistema de vigilància durant el dia. A la nit es tancava l’accés al públic, una mesura prevista des de l’obertura per controlar l’ús de les instal·lacions. La combinació de jocs, passeig i esport permetia que el parc fos utilitzat per infants de diferents edats i per les seves famílies.

Durant els anys següents, el parc va continuar acollint activitats infantils i celebracions populars. El setembre de 2007, el Centre d’Esplai de la Bisbal hi va celebrar el seu 40è aniversari amb una jornada oberta a tothom. El programa va incloure jocs per a la mainada, un dinar popular amb més de noranta participants i una actuació musical dels Kumbes del Mambo.

L’espai també es va incorporar a la programació de diferents activitats de la ciutat, entre les quals la Fira de Circ al Carrer de la Bisbal i les propostes de lleure de les entitats locals. El juliol de 2025, més de vint anys després de la inauguració, el Parc 8 de Març va reobrir després d’unes obres de renovació dels jocs infantils. Es van substituir les estructures de tobogans, una caseta de sorra i un trenet, i s’hi van incorporar nous elements de joc. La reforma també va incloure treballs de jardineria i la renovació del sistema d’obertura del recinte.

Bibliografia

• La Xarxa (22 de desembre de 2002). «S’inaugura el nou parc infantil i de lleure de la Bisbal d’Empordà».
• Antoni Puigverd (23 d’agost de 2016). «El primer azul piscina». La Vanguardia.
• Centre d’Esplai de la Bisbal (2007). «Celebrem els 40 anys!». Arxiu d’activitats del Centre d’Esplai.
• Centre d’Esplai de la Bisbal (2023). «90 anys de lleure a la Bisbal». Exposició commemorativa dels orígens de les activitats de lleure al Camp dels Capellans.
• Club Esportiu CT La Bisbal. «Història del club».
• Fira de Circ al Carrer de la Bisbal. «Escenaris de la Fira de Circ».
• Ràdio Capital (9 de juliol de 2025). «Reobert el Parc 8 de Març de la Bisbal d’Empordà amb nous jocs infantils i més seguretat».

L’any 2006, la Bisbal d’Empordà va celebrar el centenari de la concessió del títol de ciutat amb un programa d’activitats que es va estendre durant gairebé un any. Concerts, exposicions, sardanes, teatre i un documental amb imatges històriques van formar part d’una commemoració que també va implicar les escoles i les entitats de la població. Entre els actes més destacats hi havia un concert de La Oreja de Van Gogh, la recuperació de fotografies i enregistraments antics i una exposició sobre l’evolució de la ciutat elaborada pels escolars bisbalencs.

La història del títol es remuntava al 10 de maig de 1906, quan el rei Alfons XIII va signar el reial decret que concedia a la Bisbal la categoria de ciutat. La decisió es justificava pel creixement de la població i per la seva importància agrícola, industrial i comercial. A principis del segle XX, la Bisbal ja era un centre administratiu i econòmic de referència al Baix Empordà. La seva condició de cap de partit judicial, l’activitat del mercat setmanal i el pes de la indústria ceràmica havien contribuït al creixement de la població.

La iniciativa d’aconseguir aquest reconeixement havia sorgit d’un grup de bisbalencs encapçalats pel rellotger Rodolf Oliver, que tenia el seu establiment a la plaça Major. A casa seva es reunia una tertúlia de persones interessades en els afers locals, que van començar a fer gestions per aconseguir el títol. A través de contactes polítics, la petició va arribar fins al govern espanyol i va acabar prosperant.

Al voltant d’aquell episodi també va néixer una llegenda popular. Segons aquesta història, Alfons XIII s’havia referit a la «ciutat de la Bisbal» durant els preparatius d’una visita i, en descobrir que oficialment encara era una vila, havia decidit concedir-li el títol. La documentació històrica, però, no confirma aquesta versió. El rei havia passat per la Bisbal el 1904, en un viatge cap a Palamós, i la població s’havia preparat per rebre’l amb un arc floral al pont Nou. La concessió del títol, dos anys després, va ser el resultat de les gestions impulsades des de la mateixa població.

El 17 de maig de 1906, l’alcalde Josep Maria Fina va comunicar oficialment als regidors l’arribada del reial decret. El nou títol tenia un caràcter honorífic i no comportava canvis en les competències municipals ni en les obligacions fiscals dels habitants. Cinquanta anys després, el maig de 1956, la Bisbal ja havia commemorat aquella concessió amb un programa d’actes durant el qual es van guarnir els balcons de la ciutat i es van organitzar conferències i publicacions en català, malgrat les restriccions imposades durant la dictadura franquista.

El centenari de 2006 va tenir una dimensió molt més àmplia. L’Ajuntament, encapçalat per l’alcalde Ramon Romaguera, va preparar un programa que es va presentar públicament el 20 de maig i que havia de continuar fins a l’abril de 2007. El regidor de Cultura, Òscar Aparicio, va explicar que la programació combinava música, teatre, exposicions i activitats relacionades amb la història i el patrimoni bisbalenc.

Una de les principals propostes musicals va ser el concert de La Oreja de Van Gogh, programat per a l’11 d’agost al camp de futbol municipal. El grup donostiarra, aleshores liderat per Amaia Montero, es trobava de gira amb el disc Guapa, publicat aquell mateix any. L’actuació a la Bisbal s’havia anunciat com l’únic concert de la gira a les comarques gironines. El programa commemoratiu també incorporava el cinquantenari dels gegants perses de la Bisbal, actuacions teatrals i activitats vinculades a la literatura i al patrimoni arquitectònic.

La música tradicional també va tenir un espai en la commemoració. El compositor Lluís Pujals i Carretero va dedicar al centenari la sardana Ciutat centenària, interpretada per La Principal de la Bisbal durant el 44è Aplec de la Bisbal, celebrat l’11 de juny de 2006. La peça estava dedicada expressament als cent anys de la proclamació de la Bisbal com a ciutat.

Un dels projectes més importants va ser la preparació d’un documental audiovisual que recuperava la història bisbalenca a través de fotografies i enregistraments antics. La producció anava a càrrec de Vídeo Play Serveis, amb Toni Martí com a realitzador i un guió de l’escriptor Jordi Bonet. El treball repassava l’evolució econòmica, urbanística, cultural i social de la ciutat durant el segle XX, amb una atenció especial a les persones que n’havien format part.

Durant la presentació del programa del centenari es van projectar cinc minuts d’aquest documental, que es preparava per distribuir-lo en DVD. L’Arxiu Comarcal del Baix Empordà va aportar una part important del material necessari per elaborar-lo, amb 714 reproduccions digitals d’imatges i 146 reproduccions de documents. Aquell treball va permetre recuperar fotografies i testimonis visuals que mostraven els canvis dels carrers, els edificis, els oficis i la vida quotidiana de la Bisbal.

Les escoles també van participar en la commemoració a través d’un projecte impulsat conjuntament per l’Ajuntament, el Servei Educatiu del Baix Empordà i l’Arxiu Comarcal. Els alumnes van visitar alguns dels espais més emblemàtics de la ciutat, el castell i les instal·lacions de l’Arxiu. Després van treballar amb fotografies antigues i van tornar als mateixos indrets per retratar-los tal com eren l’any 2006. Els infants més petits hi van participar amb dibuixos.

El resultat es va presentar al castell amb l’exposició Mirades a la nostra ciutat. La Bisbal vista pels escolars, que permetia comparar la població del passat amb la del present a través dels treballs dels alumnes.

El castell també va acollir, a finals d’aquell any, l’exposició Imatges al castell, organitzada per l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà. La mostra es va inaugurar el 24 de novembre i va ocupar cinc sales amb fotografies antigues de la Bisbal, informació sobre els fotògrafs locals i explicacions sobre l’evolució de les tècniques fotogràfiques. Va estar oberta fins al 31 de desembre de 2006.

La commemoració del centenari va reunir així activitats festives, culturals i educatives amb un treball de recuperació de la història local. Cent anys després del decret d’Alfons XIII, les fotografies, els documents, els records dels veïns i la mirada dels escolars van servir per explicar com havia canviat la Bisbal des que havia rebut oficialment el títol de ciutat.

Bibliografia

• El Punt (29 de maig de 2006). «La Bisbal d’Empordà: 100 anys fent ciutat».
• El Punt (29 de maig de 2006). «El pas del temps en imatges».
• El Punt (29 de maig de 2006). Reportatge sobre els actes commemoratius i la vinculació de Rafael Masó amb la Bisbal.
• Generalitat de Catalunya (2007). Memòria d’Arxius 2006, pàgines 99-100. Activitats de l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà.
• L’Aguait (6 d’agost de 2026). Jordi Bassa, «La Bisbal esdevingué ciutat per un caprici d’Alfons XIII?».
• Los 40 Principales (17 de maig de 2006). «La Oreja de Van Gogh ofrecerá más de 50 conciertos en nuestro país hasta final de año».
• SomArxiu. Registre del 44è Aplec de la Bisbal, celebrat l’11 de juny de 2006, amb la sardana Ciutat centenària, de Lluís Pujals i Carretero.
• Xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya. «Imatges al castell. Una exposició de l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà de l’any 2006».

L’abril de 2001, una antiga galetera procedent de la fàbrica Terracotta es va instal·lar al giratori d’entrada de la Bisbal d’Empordà. La màquina, utilitzada durant dècades en la fabricació industrial de ceràmica, es va recuperar per convertir-la en un monument que recordés la vinculació històrica de la ciutat amb aquest sector. La instal·lació va coincidir amb la celebració de la tercera edició de la Fira Antic Empordà, dedicada a les antiguitats i a la restauració d’objectes antics.

La galetera és una de les màquines més representatives de la industrialització de la ceràmica bisbalenca. La seva funció era pastar i comprimir l’argila i fer-la passar per un motlle metàl·lic que li donava una forma determinada. Aquest procediment permetia fabricar peces de manera continuada, especialment rajoles i altres materials destinats a la construcció, i reduïa part de la feina manual que fins aleshores havien de fer els terrissers.

La tradició ceràmica de la Bisbal es remunta a diversos segles enrere. La primera referència documental coneguda de l’ofici de terrisser a la població data de 1502. Durant molt de temps, els obradors van treballar amb tècniques artesanals, però a finals del segle XIX i principis del XX van començar a incorporar nous sistemes de producció. La mecanització va adquirir una importància especial a partir de 1914, quan es va introduir la primera galetera a la indústria bisbalenca. Amb els anys, aquestes màquines es van estendre i van facilitar la fabricació a escala industrial de paviments i rajoles de revestiment.

La màquina que es va col·locar al giratori procedia de l’antiga fàbrica Terracotta, una de les principals indústries ceràmiques de la ciutat durant el segle XX. La història d’aquell complex industrial havia començat el 1922, quan Salvador Fuster va adquirir un solar de 5.467 metres quadrats al carrer de la Indústria per construir-hi una fàbrica especialitzada en ceràmica de revestiment. El creixement de l’activitat va portar a ampliar les instal·lacions el 1926 i, dos anys després, es va constituir la societat Terracotta-Fuster SA, amb la participació de l’arquitecte Pelayo Martínez.

La fàbrica va experimentar diverses ampliacions i transformacions al llarg de la seva història, amb una última gran reforma el 1970. La producció es va mantenir fins al 1984, quan l’empresa va tancar definitivament. Tres anys després, l’Ajuntament de la Bisbal va adquirir les instal·lacions per convertir-les en un museu dedicat a la història i al patrimoni de la ceràmica. El Terracotta Museu es va inaugurar el 1991 i va començar a recuperar i exposar peces, eines i maquinària relacionades amb la indústria local.

Quan es va instal·lar la galetera al giratori, l’abril de 2001, la fàbrica ja feia disset anys que havia deixat de produir ceràmica. La iniciativa va coincidir amb la tercera Fira Antic Empordà, celebrada del 12 al 16 d’abril al Pavelló Firal de la Bisbal. Aquella edició reunia 44 expositors distribuïts en 80 estands, amb antiquaris i restauradors procedents de diferents municipis del Baix Empordà i d’altres poblacions de les comarques gironines.

La instal·lació de la màquina formava part de les iniciatives vinculades a la fira. Xavier Rocas, director del certamen, va plantejar la galetera com un element representatiu dels objectes antics i de la relació entre la Bisbal i la ceràmica. La seva col·locació en un punt d’accés a la ciutat permetia mostrar una peça autèntica del passat industrial bisbalenc fora del recinte del museu.

Amb els anys, la presència de la màquina també va influir en la manera d’identificar aquell punt de la ciutat. El giratori va passar a ser conegut popularment com la rotonda de la Galetera, una denominació que s’ha mantingut i que apareix habitualment en les indicacions d’activitats i esdeveniments locals. El juny de 2021, per exemple, l’arribada de la Flama del Canigó a la Bisbal es va programar precisament en aquesta rotonda.

Bibliografia

• La Xarxa (9 d’abril de 2001). «Del 12 al 16 d’abril es celebra Fira Antic Empordà».
• Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal. «Fàbrica de la Terracotta».
• Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal. «Història del museu».
• Generalitat de Catalunya / Visitmuseum. «La industrialització, màquines i obrers». Audioguia del Terracotta Museu.
• Ràdio Capital (21 de juny de 2021). «La Bisbal i Sant Feliu de Guíxols rebran la Flama del Canigó».

El setembre de 2005, l’Institut de la Bisbal d’Empordà va estrenar un nou edifici després de gairebé una dècada de reivindicacions i classes en barracons. La construcció, amb un pressupost d’adjudicació de 3,7 milions d’euros, havia de posar fi als problemes d’espai que patia el centre des de mitjan anys noranta. L’estrena, però, va arribar amb alguns contratemps: el 12 de setembre, dia d’inici del curs escolar a Catalunya, les obres encara no estaven acabades i les classes es van haver d’ajornar. Quan el centre va començar a funcionar, tampoc no disposava de telèfon ni de connexió a internet.

La història de l’Institut de la Bisbal es remuntava al curs 1967-1968, quan es van començar a impartir estudis de batxillerat en un centre que depenia de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres. Inicialment va funcionar com a col·legi lliure adoptat i, el curs 1980-1981, es va convertir en col·legi municipal homologat. Cinc anys després, el 1985-1986, va adquirir la condició d’institut de batxillerat independent.

Paral·lelament, la Bisbal també havia desenvolupat una oferta de formació professional. Els primers estudis van començar el curs 1969-1970, a través d’una escola de formació professional patronal que impartia classes a les tardes. Amb els anys, el centre va incorporar especialitats com Administratiu, Delineació i Agropecuària, fins que el 1981 es va convertir en un institut de formació professional.

Els dos centres van funcionar separadament fins al curs 1996-1997. Aquell any, coincidint amb la implantació de la reforma educativa de la LOGSE, es van fusionar per crear l’actual Institut de la Bisbal. La unificació va permetre reunir els estudis secundaris i professionals en un mateix centre, però també va posar en evidència les limitacions de les instal·lacions disponibles.

A partir de 1996 es van començar a utilitzar barracons per acollir part de l’alumnat. El que inicialment havia de ser una solució provisional es va allargar durant anys. Les aules prefabricades van ocupar part dels espais d’esbarjo i el centre va haver de repartir les activitats entre diferents dependències. La manca d’espai afectava tant els alumnes com el professorat, que disposava d’unes instal·lacions insuficients per desenvolupar l’activitat educativa.

La situació va generar reivindicacions de la comunitat educativa i es va convertir en un tema recurrent en el debat municipal. El novembre de 2002, la revista bisbalenca El Drac va publicar un article titulat «Mans a l’obra», que denunciava l’estat de les instal·lacions i els anys d’espera. El text comparava la construcció del nou institut amb altres projectes llargament ajornats a la ciutat, com la rehabilitació del Teatre Mundial o la variant de la Bisbal.

L’article descrivia un institut massificat, amb problemes de manteniment i seguretat, i amb els barracons ocupant els espais destinats a l’esbarjo. També denunciava la manca de dependències adequades per celebrar reunions o atendre visites. La construcció del nou edifici s’havia convertit en una reivindicació compartida per moltes famílies, alumnes i professors.

Les obres es van adjudicar el 25 de juliol de 2002, després d’un procés de licitació iniciat el mes de juny. Els treballs van començar aquell novembre, amb un pressupost d’adjudicació de 3,7 milions d’euros. La construcció s’havia de fer sense interrompre l’activitat escolar, de manera que primer va caldre traslladar alguns barracons per deixar espai a les grues i a la maquinària. Durant els cursos següents, els alumnes van haver de conviure amb les obres del futur edifici.

El projecte preveia un institut de tres plantes, amb capacitat per a quatre línies d’ESO, tres de batxillerat i dos cicles formatius. També havia d’incorporar aules i dependències adequades per al professorat, les reunions i els diferents serveis del centre. El nou edifici es va construir al carrer d’Eusebi Díaz Costa.

Després de gairebé tres anys de treballs, l’institut va poder estrenar les noves instal·lacions el setembre de 2005. L’entrada en funcionament, però, no es va produir exactament com estava previst. El dilluns 12 de setembre, quan començava el curs 2005-2006, l’Institut de la Bisbal va ser un dels nou centres educatius de Catalunya que no van poder iniciar les classes amb normalitat perquè encara hi havia obres pendents. El Departament d’Educació va assegurar que els centres havien obert per atendre els alumnes i que les classes començarien durant els dos dies següents.

Els problemes inicials no es limitaven a les obres. L’associació de mares i pares d’alumnes també va denunciar que el nou institut havia començat a funcionar sense servei telefònic ni connexió a internet, dues mancances que dificultaven l’activitat quotidiana del centre.

L’estrena de l’edifici va permetre millorar les condicions en què s’impartien els estudis secundaris a la Bisbal i disposar de nous espais per a una oferta educativa que continuaria creixent. Durant els anys següents, l’institut va ampliar els cicles formatius, especialment a partir del curs 2016-2017, quan es van incorporar els estudis de Terrisseria i Integració Social. El 2018-2019 s’hi va afegir el cicle de Jardineria i Floristeria, dins d’una oferta de formació professional que havia anat adquirint cada vegada més importància al centre.

Bibliografia

• L’Aguait (9 de novembre de 2022). «Comencen les obres del nou institut, després d’anys d’espera en barracons». Recupera l’article «Mans a l’obra», publicat a la revista El Drac, núm. 46, el novembre de 2002.
• El País (13 de setembre de 2005). «Un millón de alumnos empiezan el curso entre críticas a la masificación».
• Institut de la Bisbal. «L’institut». Història dels estudis secundaris i de formació professional a la Bisbal d’Empordà.
• Parlament de Catalunya (5 d’agost de 2005). Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 215, pàgina 98. Resposta de la consellera d’Educació sobre l’adjudicació de les obres del nou institut.

La Fira de Circ al Carrer de la Bisbal d’Empordà va celebrar la vintena edició del 17 al 19 de juliol del 2015. Una quarantena de companyies van portar una seixantena d’espectacles als carrers i les places de la ciutat, amb propostes de trapezi, malabars, acrobàcies, pallassos i circ contemporani. El cap de setmana va acabar amb un balanç de més de 33.000 espectadors, per sobre dels aproximadament 30.000 de les edicions anteriors.

La vintena edició arribava després d’un recorregut iniciat el 1996, quan l’entitat juvenil Nuiks havia recuperat una proposta que ja havia tingut precedents a la Bisbal durant els anys vuitanta. Aquella represa havia donat pas a una cita anual que, amb el temps, va ampliar els dies de programació i va començar a oferir espectacles simultanis per distribuir el públic entre diferents espais.

L’organització havia passat a mans de l’Associació Fira de Circ al Carrer. El treball voluntari dels seus membres sostenia un festival que comptava amb la col·laboració de l’Ajuntament, la Diputació de Girona, altres administracions, patrocinadors i entitats locals. El 2015, el pressupost era de 110.000 euros. La majoria dels espectacles eren gratuïts i només tres tenien entrada de pagament, a quatre euros.

El cartell d’aquell estiu combinava companyies catalanes, de la resta de l’Estat i internacionals. Aproximadament la meitat eren catalanes, un 15% procedien de la resta d’Espanya i un 35% arribaven d’altres països. Hi havia artistes del Canadà, l’Argentina, França, Bèlgica, Kènia, Alemanya i Itàlia, entre altres procedències.

La inauguració es va programar amb la companyia belga Le P’tit Bras, que presentava un espectacle de cinc acròbates amb trapezis volants i una estructura d’estètica modernista. Entre les altres propostes destacaven el Cabaret Canalla, amb Jorge Albuerne, Fernando Pose, Manel Rosés i José Luis Redondo, i Incert, de Circ Pistolet. La programació també incloïa Esquerdes, d’Hotel Iocandi, i Violeta, del Col·lectiu La Persiana, escollit per tancar la fira.

Una de les novetats era l’Espai Fira, al passeig Marimon Asprer. Es concebia com un lloc de trobada i descans, amb servei de bar i activitat artística pròpia. La seva posada en marxa mobilitzava entitats de la ciutat, entre les quals els Escoltes, La Moguda i Indivendres. El públic podia quedar-se al passeig entre espectacles i trobar-hi també actuacions i música.

La participació local s’estenia als establiments comercials. La Unió de Comerciants va sumar-se a la celebració i desenes d’aparadors es van decorar amb motius de circ i referències a la vintena edició. L’activitat del festival es feia visible als espais d’actuació i també als carrers comercials.

La feina de l’associació continuava més enllà del cap de setmana de juliol. L’Escola de Circ oferia activitats durant l’any per a estudiants i famílies, mentre que les col·laboracions amb altres festivals i centres de creació ajudaven a donar recorregut als espectacles. El 2012, aquesta trajectòria havia rebut el Premi Nacional de Cultura en Circ.

La resposta del públic del 2015 també plantejava qüestions pràctiques per a les edicions següents. Dani Varela, membre de l’organització, apuntava la necessitat d’ampliar els horaris de tarda i programar més muntatges simultanis en les hores de màxima afluència. La prioritat era repartir millor els espectadors i evitar aglomeracions. Després de vint edicions, la fira havia de continuar ajustant els espais i la programació al públic que reunia cada juliol.

Bibliografia i fonts

• Fira de Circ al Carrer de la Bisbal d’Empordà. Dossier de premsa de la vintena edició, 2015.
• El Gerió Digital. «“Le Petit Bras” inaugura demà la Fira de Circ al Carrer de la Bisbal», 16 de juliol del 2015.
• El Gerió Digital / ACN. «Rècord a la Fira de Circ de la Bisbal d’Empordà amb més de 33.000 espectadors», 19 de juliol del 2015.
• Fira de Circ al Carrer. Història de la fira i reconeixements.
• Ràdio Capital. «Albert Massaneda: “Des dels seus inicis, la Fira del Circ al Carrer de la Bisbal ha volgut donar a conèixer el circ al carrer i que aquest sigui accessible a tothom”», 13 de juliol del 2023.