La commemoració del 8 de març convida, any rere any, a revisar no només les desigualtats presents, sinó també els marcs simbòlics que les han sostingut al llarg del temps. Entre aquests marcs, la construcció historiogràfica de la història de l’art ocupa un lloc central. El relat canònic que ha estructurat museus, manuals i programes acadèmics no és neutre: respon a contextos socials, polítics i culturals concrets que han condicionat quines trajectòries es consideraven dignes de ser preservades i quines quedaven relegades a la perifèria.
Durant segles, la història de l’art s’ha construït com una genealogia gairebé exclusiva de grans mestres. Els museus, hereus d’aquesta mirada, han consolidat un cànon que sovint ha deixat les dones en un segon pla: com a muses, models o excepcions, però rarament com a subjectes creadors centrals. No és que no hi fossin. És que no han estat explicades.
Quan revisem trajectòries d’artistes com Polissena Nelli, Marieta Tintoretto, Clara Peeters, Elisabetta Sirani, Judith Leyster o Mariana de la Cueva -per citar només alguns noms-, el que emergeix no és una nota a peu de pàgina, sinó una altra manera d’entendre la creació i el context cultural dels seus temps. Són artistes que van negociar espais de llibertat en entorns adversos, que van construir llenguatges propis i que van sostenir tallers, carreres i economies familiars amb una professionalitat incontestable.
La qüestió, doncs, no és només incorporar més noms femenins a les col·leccions permanents. És repensar el relat. Revisar discursos expositius, criteris d’adquisició i narratives museogràfiques. Preguntar-nos per què unes obres han estat considerades centrals i d’altres menors. Entendre que el cànon no és neutre: és una construcció cultural, fruit d’un context social i ideològic determinat.
Els museus del segle XXI tenen l’oportunitat i la responsabilitat d’esdevenir espais de pensament crític. No es tracta de substituir un relat per un altre, sinó d’ampliar-lo, de fer-lo més complex i més honest. D’explicar que la història de l’art no és una línia recta de genis aïllats, sinó una trama rica de veus, influències i silencis.
Revisar la presència de les dones en l’art no és un exercici de quota ni una moda passatgera. És un acte de rigor històric. És assumir que la cultura que heretem és parcial i que tenim la capacitat i el deure de completar-la.
El 8 de març ens recorda que la igualtat no és només una qüestió laboral o política, sinó també simbòlica. Qui ocupa les parets dels nostres museus? Qui apareix als llibres de text? Qui es converteix en referent per a les noves generacions?
Potser la veritable transformació comença aquí: en la manera com expliquem el passat per poder imaginar un futur més inclusiu. Reescriure els relats no és esborrar la història. És, precisament, fer-la més completa.
