Cada dia, per motius de feina, travesso de nord a sud i de sud a nord l’Empordà, tant el Baix com l’Alt. Podria semblar un simple trajecte laboral, d’aquells que fem amb el cap ocupat i el cor absent. Però, amb el temps, he descobert que aquest recorregut és un privilegi que em recorda constantment la sort immensa de viure en aquest racó del món.
Hi ha matins en què el sol s’alça sobre els arrossars de Pals inundats, i l’aigua es converteix en mirall d’or. Altres dies, el castell del Montgrí sembla surar sobre un mar de boira, com si fos un far antic vigilant la plana. Els rius Fluvià i Ter, amb la fredor de l’hivern, fumejant suaument, esdevenen poesia en moviment. I, al fons, els Pirineus nevats dibuixen un teló grandiós on s’apilen muntanyes i serres: l’Albera, el Prepirineu i els cims més alts, que s’escapen cap al cel.
Constantment em creuo amb tractors i pagesos, els veritables transformadors d’aquest paisatge. Homes i dones que treballen de sol a sol i que, massa sovint, són una espècie en extinció que mai, mai, mai valorem prou. Sense ells, aquest mosaic empordanès no seria el mateix.
El trajecte es fa dolç quan passo entre els camps de pomeres de Torroella, Ullà o Sant Pere Pescador. A la primavera, les flors anuncien vida; a l’estiu, les pomes van creixent; i quan arriba la collita, les Golden i les Pink Lady omplen els camps d’un color viu i apetible. De tant en tant, es veu algun cotxe parat al voral i una mà ràpida que furta un parell de pomes. Un gest fugit i gairebé innocent, que també forma part de la vida emprodanesa.
Però l’Empordà no només s’ha de contemplar: també l’hem de protegir. Tenim feina, projectes i pressa, però no ens podem permetre malmetre aquest tresor. El paisatge no és només postal, és identitat, és arrel, és futur. Sense ell, també ens perdem nosaltres.
Cada vegada que veig el sol jugar amb l’aigua, la boira embolcallar el Montgrí, els pagesos sobre els tractors o les pomeres carregades de fruita, em prometo no oblidar-ho. Potser aquest és el veritable privilegi: que cada dia, entre la feina i les presses, l’Empordà em recorda que visc en un dels llocs més bonics del món. I que cuidar-lo no és un luxe, sinó un deure.
Catalunya té 200.000 hectàrees de bosc més que fa vint anys. Els boscos ocupen el 35% del país i, sumant-hi les zones de bosquina i altra vegetació, la superfície forestal s’estén a gairebé dos terços del territori, el 75% en mans privades. Els darrers anys, han incrementat els plans de gestió que apliquen els propietaris, però, així i tot, només es gestiona una tercera part del conjunt de boscos. I la situació també afecta els de titularitat pública, només el 37% dels quals estan planificats. Diverses veus del sector afirmen a l’ACN que el problema no és tant l’excés de bosc com que està “descuidat” i “poc gestionat”, cosa que fa créixer el risc d’incendis. Per això demanen més inversió pública i que la massa forestal sigui “rendible”.
El president de la Generalitat, Salvador Illa, va afirmar al Parlament a mitjans de juliol que “a Catalunya hi ha massa boscos i no es gestionen”. Diversos agents del sector hi estan d’acord, sobretot en el fet que el problema és la cura de la massa forestal, més que la quantitat.
El catedràtic en Enginyeria Forestal de la Universitat de Lleida (UdL) Víctor Resco explica a l’ACN que la superfície de boscos tancats –és a dir, molt densos– és de gairebé la meitat del territori, un 47%. Una xifra que representa “valors rècord” dels “últims 100.000 anys”. Mentre que això, segons ell, genera “oportunitats”, també reivindica que es gestionin, perquè en cas contrari, hi haurà més “combustible” per incendis. A més, l’excés de boscos sense cuidar és “el principal causant de la sequera”, amb cada vegada més aigua consumida per les masses forestals. “Estem parlant d’un problema de disposició de recursos hídrics, tant per l’agricultura com per al consum humà”, afegeix, també remarcant que la biodiversitat es pot ressentir de boscos que es tanquen.
La superfície forestal creix en l’últim quart de segle
L’extensió dels boscos a Catalunya va augmentar de forma considerable la primera dècada del segle, quan van passar d’un 28% (2001) a gairebé un 40% l’any 2013. Després, han reculat lleugerament, fins al 35% del territori, 1,12 milions d’hectàrees, segons les dades del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de 2023. La superfície forestal en conjunt (sumant-hi bosquines i altra vegetació), també ha incrementat respecte al tombant de segle, de menys d’un 60% del territori, al 64% actual. En aquest sentit, també han crescut les zones de bosquina (del 14,9% al 21,9%), en detriment de les àrees d’altra vegetació, que han caigut de deu punts, del 16% del territori a tan sols un 6,7%.
En aquestes dues dècades i mitja el creixement de la massa forestal s’ha produït en detriment de les zones amb altre tipus de vegetació menys frondosa, i també significativament d’àrees ocupades pel sector primari, en particular els cultius de secà, que han retrocedit del 20% al 17% (100.000 hectàrees menys). Les zones de regadiu, en canvi, s’han mantingut estables entorn del 8% de la superfície de Catalunya, i el sòl urbà, urbanitzable i les infraestructures han incrementat només lleugerament i avui ocupen el 6,8% de tot el territori.
Jordi Tarradas, enginyer forestal i director gerent de Boscat, la Federació Catalana d’Associacions de Propietaris Forestals, diu que “mai sabrem” si el nombre de boscos són pocs o massa, però sí que es pot afirmar que no té una “estructura correcta”. Això provoca “risc d’incendis” i pèrdua de biodiversitat perquè hi ha “molta continuïtat de bosc”, opina. Com Resco, també diu que hi ha menys aigua disponible per al consum humà. “No és que tinguem massa bosc, el que passa és que el tenim descuidat i aquesta estructura fa que perdem els serveis ecosistèmics que podríem estar gaudint com a societat”, rebla.
El gerent de Boscat creu que la manca de gestió és bàsicament per falta de recursos econòmics i de rendibilitat, per un excés de burocràcia que impedeix un sistema “molt més àgil administrativament” i per falta de treballadors forestals. “Cada cop hi ha menys gent que vol treballar al bosc, i necessitem professionalitzar i dignificar aquest sector per tenir les persones que ho facin”, explica.
La presidenta de l’associació de propietàries forestals Dones de Bosc, Clara Santamaria, també afirma que hi ha massa zona de bosc i de matolls, i sobretot lamenta que hi hagi “molta massa forestal poc o gens gestionada, o mal gestionada”. La líder de l’entitat, la primera de propietàries forestals a l’Estat, creu que hi ha d’haver cooperació entre els amos dels terrenys i l’administració, a qui retreu que destina “pocs recursos” al sotabosc, mentre que els propietaris no poden fer front a tota la despesa. En aquest sentit, explica que en pressupostos recents de la Generalitat només s’ha destinat “un milió i mig” per ajudar a les propietats, encara que la massa forestal ocupa al voltant d’un 60% de la superfície del país.
Gestió forestal atomitzada
Amb dades de l’any 2024 recollides per l’Observatori Forestal Català (OFC), prop del 70% de tota la superfície forestal de Catalunya no està planificada, és a dir, són hectàrees de bosc i bosquina els propietaris de la qual no tenen plans de gestió a mitjà termini aprovats per l’administració. En el cas dels boscos privats (el 76% de la superfície forestal total i més del 95% dels boscos en la meitat de les comarques), el 31,6% dels boscos tenen planificació actualment; en el cas dels públics, que són el 24% dels boscos de Catalunya, el percentatge de territori planificat és una mica més elevat però no gaire, el 37%.
L’estructura de la propietat forestal privada està molt atomitzada, segons les dades cadastrals del 2012 analitzades pel Centre de la Propietat Forestal. Les dades constaten que hi ha 266.060 propietaris privats i 194 de públics –ajuntaments, diputacions i Generalitat de Catalunya. Així, hi ha un gran nombre de propietats petites, però la superfície forestal està dominada per les grans.
En concret un 1,2% de les propietats tenen més de 100 hectàrees de bosc, i així gestionen el 41,5% de tota la superfície. A l’altra banda, el 52% de totes les propietats forestals no arriben a l’hectàrea d’extensió, de manera que només representen el 2,8% de la superfície forestal. Pel que fa al 46,8% de propietats restants, tenen entre 1 i 100 hectàrees, i ocupen el 55,7% de la superfície forestal privada. “Un gran nombre de titulars forestals que per si sols tenen un potencial de gestió forestal baix”, com apunta el mateix CPF en la seva anàlisi de l’estructura de la propietat forestal privada.
Resco deixa fora del debat sobre les causes d’un incendi el fet que el bosc sigui privat o públic. “La propietat en si no determina l’estat de gestió d’aquell bosc” expressa, i diu que quan hi ha un incendi en una propietat privada, és “responsabilitat de tothom que no hem fet els deures”. De fet, Tarradas, de Boscat, creu que “la propietat privada és molt més dinàmica que no pas la pública”.
Confirmant les dades, explica que “l’atomització és molt gran” ja que hi ha molta gent amb finques molt petites. Així, Tarradas creu que “una manera de fer eficient la gestió és agrupar-se” en associacions de propietaris, per poder mancomunar una gestió que, de manera individual, “té un sostre que hem tocat fa anys”. Una de les tasques que duen a terme les associacions és anar a buscar els propietaris, a qui de vegades no coneixen ni els veïns, i explicar-los què tenen, quines eines tenen i si es volen adherir a plans forestals per a una millor gestió. El gerent de Boscat calcula que entre la tasca de les agrupacions i un esforç de l’administració es podria passar del 30% al 60% de superfície gestionada.
La rendibilitat com a incentiu
Un dels motius pels quals les propietats podrien veure més incentius a planificar els terrenys és que hi veiessin rendibilitat. Tarradas diu que és “difícil” que s’hi posin si “no els surt a compte”. En la mateixa línia, Santamaria, de Dones de Bosc, veu “importantíssim” que les indústries que es dediquen al món de la fusta es puguin guanyar la vida i que aquests guanys també repercuteixin en els propietaris. “L’administració hauria de procurar que moltes de les construccions públiques d’escoles fossin amb fusta del nostre país i no de França”, reivindica.
Resco va més enllà en el clam per la rendibilitat dels boscos i diu que calen ajuts públics i incentius fiscals. “Per què no traiem l’IVA a qualsevol actuació que sigui de prevenció de combustible?”, es pregunta, recordant que no hi haurà actuacions per gestionar boscos si no hi ha guanys.
Altres fonts també apunten que un dels problemes és la manca d’execució dels plans de gestió que elaboren els propietaris i valida l’administració per l’alt cost que tenen intervencions com aclarides, millora de camins, o la contractació d’assegurances forestals. Existeixen ajuts públics, però alguns propietaris els consideren insuficients. El 2023, segons dades de la memòria de l’OPF, l’Oficina va obrir 24 convocatòries d’ajuts, i va tramitar uns 2.404 expedients. A més, es van resoldre 8 convocatòries les principals partides de les quals inclouen 3.484 milions d’euros en ‘gestió forestal sostenible’, 90.000 MEUR per a la contractació d’assegurances forestals contra incendis, i 4,45 milions en prevenció d’incendis forestals (reducció de càrrega de combustible i millora d’accés als boscos, entre altres.
Els riscos de la manca de gestió
Les veus consultades alerten dels riscos de la superpoblació de boscos no cuidats. Víctor Resco, de la UdL, creu que en alguns casos els accessos que tenen les zones forestals “es van perdent i no es mantenen”, amb l’argument que així hi haurà menys gent i millorarà la biodiversitat però, segons ell, a la pràctica això provoca que “quan hi ha un incendi els bombers no hi puguin accedir”. Així, recomana llaurar els camps “sobretot en zones estratègiques des del punt de vista de prevenció d’incendis”. La situació s’agreuja en els espais protegits, que “cremen amb una intensitat 20 vegades més gran” que a la resta.
Una visió compartida per Tarradas, que lamenta que la política de protecció dels espais naturals hagi estat “una política de no fer res, de no tocar aquells espais”. Segons ell, això els fa “vulnerables”, perquè quan hi ha un incendi, “són llocs on no hi ha infraestructures i moltes vegades no hi ha ni prou camins per entrar, i els bombers no poden fer-hi res, només deixar cremar fins que tinguin l’oportunitat”.
Tant ell com Resco creuen que hi ha gent que considera que talar arbres és sempre un “ecocidi”, mentre que plantar-ne és “d’herois”, però de vegades és al revés. “Si plantes els arbres i després te n’oblides, estàs plantant els focs del futur”, creu el segon.
Plans de gestió privats aprovats el 2024
Actualment, es comptabilitzen 4.396 plans de gestió forestal vigents, que suposen 498.774 hectàrees ordenades, l’esmentat 31,6% de la superfície forestal privada a Catalunya. El Lluçanès, el Berguedà, el Solsonès i el Bages són les comarques amb més superfície forestal (privada) ordenada, superior al 60% del total. A l’altre extrem, la Cerdanya, el Baix Llobregat, la Noguera el Pallars Sobirà i el Baix Penedès són les comarques amb menys gestió forestal planificada, tan sols entre un 10% i un 20%.
Pel que fa als nous plans de gestió aprovats el 2024, el Centre de la Propietat Forestal (CPF) va validar 308 plans de gestió forestal presentats per propietaris, més de la meitat dels quals són revisions i actualitzacions de plans anteriors, que corresponen a un total de 32.218 hectàrees, segons dades avançades a l’ACN. Pel que fa a les actuacions previstes comunicades, se’n van comptar prop de 4.700, incloses en més d’un miler de plans de gestió.
L’Alt Empordà, el Berguedà, la Garrotxa, la Noguera, el Bages, el Ripollès, el Gironès, el Solsonès, l’Alt Urgell, la Selva, Osona i el Vallès Oriental, són les comarques que presenten, per aquest ordre, més superfície ordenada aprovada durant el 2024.
Un risc d’incendi que s’estendrà als Pirineus pel canvi climàtic
Resco alerta que, a més, els incendis cada vegada poden anar a més degut al canvi climàtic. Segons ell, la durada inusual de les onades de calor d’aquest estiu seran, d’aquí a uns 15 anys, pròpies d’un estiu que es considerarà “normal” o fins i tot “fresquet”. Així, afirma que els focs podrien arribar a la costa o a zones de ple Pirineus, on hi ha “molta més acumulació de combustible, molta més biomassa”.
A banda de l’impacte paisatgístic i pels ecosistemes, l’expert parla del cost d’un incendi, “uns 19.000 euros per hectàrea segons els GRAF”, contraposat amb les actuacions de prevenció, que es calculen en “uns 3.000 euros per hectàrea”. Encara sobre els incendis, demana a les administracions mapes de zones inflamables, equiparables als ja existents de les zones inundables, perquè la gent sigui conscient del grau de risc a què s’exposen. Una altra proposta que posa sobre la taula és que hi hagi més mosaic, és a dir, més diversitat d’espais, amb boscos, camps agrícoles, zones amb bestiars, zones de pastura o prats on no es desenvolupa cap activitat.
L’Oncotrail 2025 ha assolit una xifra rècord de recaptació amb més de 423.000 euros destinats a ajudar persones amb càncer i a finançar projectes de recerca oncològica a les comarques gironines. Els fons es faran servir per cobrir necessitats dels hospitals que no assumeix l’administració, com ara renovar llits i butaques de quimioteràpia, i també per mantenir serveis com la fisioteràpia a domicili o el suport psicològic.
Prop de 3.000 participants repartits en 343 equips han completat un recorregut de 100 quilòmetres per relleus amb sortida i arribada a Palafrugell, en una prova que combina esport i solidaritat. La cursa, organitzada per la Fundació Oncolliga Girona amb el suport de l’Agrupació Excursionista i el Club Atlètic de Palafrugell, ha comptat amb el suport de 600 voluntaris.
La presidenta de la Fundació, Paqui Badosa, ha destacat que aquesta recaptació es traduirà en serveis essencials per a pacients i en noves oportunitats per a la recerca. El 70% dels fons es destinaran a millores hospitalàries i investigació, mentre que el 30% restant es dedicarà a serveis assistencials.
En aquesta edició s’ha creat una nova ajuda de 10.000 euros per projectes que millorin l’atenció integral dels pacients i una convocatòria de 100.000 euros per a la recerca clínica. Aquestes iniciatives estaran liderades per l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona i l’Institut Català d’Oncologia de Girona.
L’equip Quetzal Sportswear ha estat el més ràpid, completant el recorregut en poc més de 9 hores, seguit per l’equip Miquelets, que ha arribat mitja hora després. L’Oncotrail es consolida així com una de les cites solidàries més importants de Catalunya, amb un fort impacte social i emocional.
Els Bombers rescaten un excursionista al camí del Castell de Torroella de Montgrí. L’avís s’ha rebut a les 10:15 h. L’home ha caigut mentre estava fent una excursió.
Per atendre l’excursionista s’han desplaçat dues dotacions de Bombers i un helicòpter amb la unitat GRAE. Després de fer un gruatge s’ha dut la persona accidentada fins al punt on estava el SEM per dur-lo a l’hospital.
Foo Fighters publiquen per sorpresa un EP en directe amb finalitat benèfica
L’EP recull sis temes gravats en els primers concerts amb el nou bateria, Ilan Rubin, celebrats el mes passat en sales petites —almenys per a una banda del seu nivell— com el Teatre Fremont de San Luis Obispo, The Observatory de Santa Ana, Black Cat de Washington D.C. i Toad’s Place de New Haven. Les cançons incloses són Alone + Easy Target, Exhausted, Wattershed, Weenie Beenie, White Limo i Winnebago.
Segons va destacar el grup liderat per Dave Grohl, el disc està format per “peces absolutament demolidors enregistrades en directe davant desenes, possiblement centenars, de fans afortunats durant els concerts sorpresa en clubs”. L’EP es pot adquirir a Bandcamp sota la modalitat paga el que vulguis, i tots els beneficis es destinaran a organitzacions locals contra la inseguretat alimentària a les quatre ciutats on van tenir lloc les actuacions.
Mentrestant, després de la incorporació de Rubin a la formació, encara es manté l’expectació pel proper àlbum d’estudi dels Foo Fighters.
