Retorn

xavier cortadellas
Supermatí - opinió
Supermatí - opinió
Retorn
Loading
/

Benvolguts oients de Ràdio Capital, en el seu poema Nostos, una paraula grega que vol dir retorn, Louise Glück va escriure: “We look at the world once, in chilhood. The rest is memory, que traduït significa: “Mirem el món una vegada, a la infantesa. La resta és record”. Escric això perquè, mentre estic llegint en francès tots els volums d’A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, una lectura que calculo que em durarà cap a un any, he dedicat unes hores a No vingueu al poble a reposar, de Mar Camps. És curt i amè i combatiu i ben escrit. El segon que fa aquesta autora, que, a més, tampoc no fa pas tant, va aguantar algunes de les meves classes a l’institut de Celrà. Pobra Mar! Entenc que, tot sovint, se’n cansés, deixés d’escoltar-me i mirés més enllà de la finestra. Quan érem al segon pis de l’institut, veia el Ter i el Canigó al nord, les Gavarres al sud, la plana de l’Empordà a pertot i amagat, més enllà del Congost, el Pla de Campdorà que porta cap a Girona. El Gironès no el podia veure perquè només existeix en alguns papers i en alguns llibres i nosaltres fèiemo ho provàvem- classes de literatura.  

Llegeixin No vingueu al poble a reposar. A mi em sembla que val molt la pena. La Mar no va gens lluny, altrament, del que va fer Marcel Proust i del que ha fet molta altra gent, jo mateix, i perdonin, a El primer senyal, el meu primer llibre, un recull de contes que ja no existeix per pràcticament ningú i que, també com tants altres, era sobretot una evocació, un exercici de nostàlgia. Periodista com també és, a No vingueu al poble a reposar, Mar Camps, va però més lluny: evoca, i sobretot reivindica la vida als pobles. I viure-hi, que no és el mateix que venir-hi de tant en tant a reposar i a mirar de fer una consulta per decidir si hi han de tocar o si no hi han de tocar les campanes. No hi patiu, gent cansada, que arriba un dia que tot s’acaba. Però també és veritat que, si es lluita no s’acaba tant o, en tot cas, no s’acaba tan de pressa. “Tant de bo en aquestes terres hi hagués hagut una mica més de conservadorisme o hagués imperat la nostàlgia. La nostàlgia també té coses bones: és preventiva”, escriu la Mar Camps a la Nota que fa i que no fa només de pròleg.

I ja acabo. Avui que per raons d’edat – si bé,  edats ben diferents- ni la Mar ni jo no som a l’institut, quan entro a Celrà ja sigui perquè vinc de Barcelona, de Girona o de Besalú i Banyoles, hi ha dues coses ben diferents que em criden l’atenció. La primera, les cadires i taules que hi ha a la primera rotonda i que em recorden -ja era hora!- que professors, estudiants i mestres ja no aguanten més tanta incomopetència. La segona –i no m’agrada- un anunci a tocar la carretera que diu: “Encara no has venut casa teva? A què esperes? Els teus veïns ja ho han fet”. No en feu cas. En general, quan pot, la gent que de debò val somia fer moltes altres coses.

2006: L’any que Torroella va estrenar la llar d’infants El Petit Montgrí

El 2006, Torroella de Montgrí va posar en marxa l’Escola Bressol Municipal El Petit Montgrí. El nou equipament ampliava l’oferta pública per als infants de 0 a 3 anys i donava resposta a una necessitat de les famílies del municipi. El centre va començar amb 82 places ofertades, 63 d’ocupades i sis aules en funcionament.

La inauguració de la llar d’infants s’emmarcava en el desplegament dels serveis educatius municipals. Fins aleshores, les famílies que volien una plaça pública d’escola bressol necessitaven una oferta suficient i estable al municipi. Amb El Petit Montgrí, Torroella incorporava un equipament pensat específicament per a la primera etapa educativa, abans de l’entrada a l’escola.

El butlletí municipal Informació Municipal d’octubre de 2006 explicava que la nova llar d’infants ja era una realitat i disposava de 82 places. En aquell moment, n’hi havia 63 d’ocupades. El centre obria amb sis aules, però el projecte preveia la possibilitat d’ampliar-lo amb tres aules més si la demanda creixia.

L’equipament també tenia una dimensió econòmica important. Segons la informació municipal, el projecte havia rebut 580.000 euros de finançament exterior. Aquesta aportació permetia fer possible una obra que no es limitava a crear un nou espai educatiu, sinó que reforçava la xarxa pública de serveis per a les famílies.

La gestió inicial del servei es va cedir a la Cooperativa Escaler. Aquesta fórmula permetia posar en marxa el centre amb una gestió especialitzada en l’atenció als infants petits. L’Ajuntament mantenia el caràcter municipal del servei, mentre la cooperativa assumia el funcionament ordinari de l’escola bressol.

El Petit Montgrí va néixer amb una funció molt concreta: oferir places per a infants de 0 a 3 anys i facilitar la conciliació de les famílies. En aquesta etapa, l’escola bressol té un paper educatiu i també social. Acompanya els primers anys de vida dels infants i ajuda les famílies a organitzar el dia a dia.

La creació del centre també ordenava millor l’oferta educativa municipal. Torroella incorporava un equipament propi per a la primera infància, amb aules adaptades, personal educatiu i una estructura pensada per a aquesta franja d’edat. Això permetia donar continuïtat als serveis educatius del municipi des dels primers mesos de vida.

Amb els anys, El Petit Montgrí ha ampliat la seva capacitat. Les dades actuals de l’Agenda de Torroella i del Pla Local de Joventut indiquen que el centre pot atendre fins a 115 infants, distribuïts en vuit grups o aules. La gestió actual correspon a Suara Cooperativa.

El centre també ha incorporat nous àmbits de treball. A partir del curs 2015-2016 va iniciar un procés vinculat a la sostenibilitat, segons recollia el butlletí municipal de gener de 2018. Aquesta evolució forma part de la trajectòria posterior de l’equipament, però el fet central del 2006 va ser la creació d’un servei públic estable per a l’educació infantil.

L’Escola Bressol Municipal El Petit Montgrí continua funcionant com a part de la xarxa educativa de Torroella de Montgrí. El centre manté la funció amb què va néixer: oferir atenció educativa als infants més petits i donar suport a les famílies en una etapa bàsica de la vida quotidiana.

Bibliografia i fonts

Ajuntament de Torroella de Montgrí, Informació Municipal, número 122, octubre de 2006.
https://www.torroella-estartit.cat/downloads.php?file=IM_122.pdf

Agenda de Torroella, “Escola Bressol El Petit Montgrí”.
https://www.agendatorroella.com/ca/equipaments/l/1112-escola-bressol-el-petit-montgri.html

Ajuntament de Torroella de Montgrí, Pla Local de Joventut Torroella de Montgrí 2022-2026.
https://www.torroella-estartit.cat/pujades/files/Pla%20Local%20de%20Joventut%20Torroella%20de%20Montgr%C3%AD%202022-2025%281%29.pdf

Ajuntament de Torroella de Montgrí, butlletí municipal de gener de 2018.
https://www.torroella-estartit.cat/downloads.php?file=im182gener20181.pdf

2004: L’any que el foc va cremar prop de 700 hectàrees del Montgrí

El 26 de setembre de 2004, un incendi forestal va cremar bona part del massís del Montgrí i va afectar unes 671 hectàrees, segons l’informe dels Bombers de la Generalitat. El foc va començar a primera hora de la tarda a la zona de l’Abolleria, a Bellcaire d’Empordà, i es va estendre cap a la muntanya d’Ullà, el Montgrí i el Mont Pla, empès pel vent de nord.

L’incendi es va iniciar a les 14.20 hores. Les primeres informacions van atribuir l’origen a una possible avaria en un transformador elèctric. Les cròniques locals també situen el punt d’inici a la Bolleria o l’Abolleria. Per prudència, la causa s’ha d’explicar com una hipòtesi inicial i no com una dada tancada.

El foc va avançar amb rapidesa. El vent va empènyer les flames cap a la serra del Montgrí i va fer que l’incendi seguís carenes que facilitaven la propagació. En poca estona, el foc va arribar a espais molt visibles i propers a zones habitades. Va afectar la muntanya d’Ullà, el Montgrí, el Mont Pla i l’entorn de la vall de Santa Caterina.

La situació va generar preocupació a Ullà i Torroella de Montgrí. Les flames es van acostar a cases i masies, i també van provocar danys importants en una granja d’Ullà. Algunes cròniques del moment van remarcar que el foc podia haver avançat molt més si el vent hagués mantingut la mateixa intensitat durant més hores.

El dispositiu d’extinció va ser ampli. Segons l’informe dels Bombers, hi van treballar 151 bombers, 59 vehicles terrestres, quatre avions de vigilància i atac, dos hidroavions, tres helicòpters bombarders i un helicòpter de comandament. El desplegament va permetre contenir un incendi que avançava en un espai difícil i amb un vent desfavorable.

El control del foc va arribar l’endemà. Els Bombers el van donar per controlat el 27 de setembre a les 11.11 hores. La pèrdua de força del vent, la baixada de la temperatura i l’augment de la humitat van ajudar les tasques d’extinció. Tot i això, l’actuació no es va donar per acabada fins al 29 de setembre, a les 9.05 hores.

L’incendi va cremar 671 hectàrees, segons l’informe dels Bombers de la Generalitat.

L’impacte visual va ser molt fort. Una part extensa del Montgrí va quedar ennegrida. Les zones afectades eren espais coneguts pels veïns de Torroella, Ullà i l’Estartit, i també per les persones que freqüentaven els camins del massís. La vall de Santa Caterina va quedar dins l’àrea afectada, tot i que l’entorn més immediat de l’ermita es va salvar.

El número 26 de la revista El Montgrí, publicat després de l’incendi, va recollir la lectura local d’aquells fets. La revista parlava de quasi 700 hectàrees cremades i destacava que la tramuntana havia fet créixer el risc durant les primeres hores. També remarcava que el foc es va poder aturar abans que arribés a zones urbanes.

L’incendi va tenir conseqüències en la manera de gestionar la prevenció forestal. El butlletí municipal Informació Municipal explicava el 2006 que, després del foc, es van reforçar les tasques de vigilància i prevenció. També es van impulsar cremes controlades per reduir combustible vegetal i crear punts més favorables per a una possible intervenció dels equips d’extinció.

La coordinació entre Bombers, Agents Rurals, Ajuntament i organismes vinculats al Montgrí va passar a tenir més pes. L’objectiu era reduir el risc en un espai exposat al vent i amb una vegetació capaç d’alimentar incendis ràpids. Les actuacions posteriors buscaven evitar que un foc semblant pogués avançar amb la mateixa facilitat.

També es va reforçar el paper del voluntariat. Arran de l’incendi del Montgrí del 2004, es va activar la captació de voluntaris de l’ADF Montgrí per donar suport a les tasques de prevenció i extinció d’incendis forestals. L’agrupació ja existia des del 1998, però aquell episodi va donar més visibilitat a la necessitat de tenir equips locals preparats.

El gran incendi del Montgrí del 2004 va quedar fixat en la memòria local per la superfície cremada, per la proximitat de les flames a nuclis habitats i per la imatge del massís afectat pel foc. La resposta posterior es va traduir en més vigilància, treball preventiu i implicació local. Aquell setembre, el Montgrí va mostrar fins a quin punt el vent, la vegetació i la proximitat dels pobles podien convertir un incendi en una emergència de gran abast.

Bibliografia i fonts

Generalitat de Catalunya, Bombers, Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals, Informe de l’incendi de Torroella de Montgrí, 26/9/2004.
https://interior.gencat.cat/web/.content/home/030_arees_dactuacio/bombers/foc_forestal/consulta_incendis_forestals/informes_incendis_forestals/2000-2009/2004/20040926_REG_Bellcaire-Torroella-de-Montgri.pdf

Govern.cat, “L’incendi del Baix Empordà es troba encerclat”, 27 de setembre de 2004.
https://govern.cat/gov/notes-premsa/67165/incendi-del-baix-emporda-troba-encerclat

El Montgrí, número 26, gener de 2005.
https://www.torroella-estartit.cat/downloads.php?file=montgri_26.pdf

Ajuntament de Torroella de Montgrí, Informació Municipal, número 118, març de 2006.
https://www.torroella-estartit.cat/downloads.php?file=IM_118.pdf

Ermita de Santa Caterina, “Història”.
https://ermitadesantacaterina.org/historia/

Ajuntament de Torroella de Montgrí, “La Gala Pro Baix Ter 2022 estarà dedicada a l’ADF Montgrí i l’ADF El Puig Segalar”, 8 de juliol de 2022.
https://www.torroella-estartit.cat/ca/noticies/4594-la-gala-pro-baix-ter-2022-estara-dedicada-a-l.html

2003: L’any que Can Quintana va obrir les portes com a Museu de la Mediterrània

L’1 de maig de 2003, Torroella de Montgrí va inaugurar el Museu de la Mediterrània a Can Quintana. El nou equipament prenia el relleu del Museu del Montgrí i del Baix Ter i obria una nova etapa per explicar el massís del Montgrí, la plana del Baix Ter, les illes Medes i la relació d’aquest entorn amb l’espai mediterrani.

El museu naixia a partir d’un projecte anterior. El Museu del Montgrí i del Baix Ter havia obert el 1983 i havia funcionat fins al 2000. Aquell primer equipament havia ajudat a reunir, conservar i explicar materials vinculats al municipi i al seu entorn natural, històric i humà. El 2003, el canvi de seu i de projecte va permetre ampliar la mirada i ordenar el discurs museogràfic amb una proposta nova.

La nova etapa es va situar a Can Quintana, una casa històrica del nucli antic de Torroella de Montgrí. L’edifici va ser restaurat i adaptat com a equipament cultural. Amb aquesta operació, el municipi incorporava al seu circuit públic un casal del centre i el convertia en seu estable d’un museu renovat.

El Museu de la Mediterrània es va plantejar com un espai de descoberta del paisatge i de la vida humana vinculada al Montgrí, al Baix Ter i a les illes Medes. La proposta museogràfica volia ser interactiva, sensorial i participativa. El so, les olors, els audiovisuals i els recursos tàctils formaven part del recorregut expositiu.

El punt de partida era l’entorn més proper. El museu explicava el massís del Montgrí, la plana del Baix Ter i les illes Medes, però ho feia dins d’un marc més ampli. La Mediterrània servia per relacionar aquell paisatge local amb formes de vida, oficis, músiques, llengües i activitats compartides en altres punts de la conca mediterrània.

El canvi també tenia una dimensió institucional. Amb la creació del Museu de la Mediterrània, l’antic model del Museu del Montgrí i del Baix Ter quedava reorganitzat. L’Arxiu Municipal, que havia estat vinculat a aquell primer projecte com una de les seves branques, va passar a funcionar com una àrea independent dins de l’organització municipal.

El Pla Director de Can Quintana Centre Cultural de la Mediterrània, elaborat el maig de 2003, definia el museu com un equipament obert a la recerca, la difusió, l’educació i la programació cultural. El projecte no es limitava a una exposició permanent. També preveia activitats, documentació, treball amb escoles, producció cultural i relació amb entitats.

Això va donar al museu una funció més àmplia dins del municipi. Can Quintana es va convertir en un espai per visitar, però també en un lloc de programació cultural i educativa. El museu podia acollir exposicions, conferències, activitats escolars i propostes vinculades al coneixement del Montgrí, del Baix Ter i de la Mediterrània.

Amb els anys, el Museu de la Mediterrània també ha assumit una funció vinculada al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. La seva exposició i les seves activitats ajuden a interpretar aquest espai natural i humà des del centre de Torroella. Aquesta funció connecta el museu amb el paisatge que l’envolta i amb els usos socials, econòmics i culturals que l’han definit.

La inauguració del 2003 va ser, per tant, una transformació important de l’equipament museístic local. Es tractava de donar una nova seu i un nou enfocament a una feina iniciada vint anys abans. El Museu del Montgrí i del Baix Ter havia posat les bases. El Museu de la Mediterrània va ordenar aquest llegat en un espai renovat i amb un discurs més ampli.

Des del 2003, Can Quintana és la seu del Museu de la Mediterrània. L’edifici històric del nucli antic manté aquesta funció cultural i educativa. El museu explica l’entorn de Torroella i l’Estartit a partir del Montgrí, el Baix Ter, les illes Medes i les connexions mediterrànies que donen sentit a aquest paisatge.

Bibliografia i fonts

Mnemòsine, “El Museu de la Mediterrània”.
https://revista.museologia.cat/uploads/articulos/7fvnafpz0pkcngceyillyyl06q.pdf

Agenda Torroella, “Museu de la Mediterrània”.
https://www.agendatorroella.com/ca/equipaments/l/3-museu-de-la-mediterrania.html

Museu de la Mediterrània, Pla Director. Can Quintana Centre Cultural de la Mediterrània, maig de 2003.
https://www.museudelamediterrania.cat/pujades/files/PLA%20DIRECTOR%20-%20Museu%20de%20la%20Mediterra%CC%80nia.pdf

Ajuntament de Torroella de Montgrí, “Arxiu Municipal”.
https://www.torroella-estartit.cat/ca/arxiu-municipal.html

Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana, “Museu de la Mediterrània”.
https://museusmaritims.mmb.cat/museus/museu-de-la-mediterrania/

Museu de la Mediterrània, document de lloguer d’espais.
https://www.museudelamediterrania.cat/pujades/files/Lloguer-despais-MdM%281%29.pdf

2002: L’any que l’Estartit va estrenar el seu primer òrgan propi de govern local

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El 2002, l’Estartit va fer un pas important en el seu procés d’autogovern amb la creació del Consell Municipal de l’Estartit. L’organisme naixia dins del municipi de Torroella de Montgrí com una fórmula de desconcentració administrativa. No tenia personalitat jurídica pròpia, però donava al nucli marítim un espai institucional específic després d’anys de reivindicacions.

La creació del Consell Municipal s’ha d’entendre dins d’un procés llarg. L’Estartit havia reclamat durant anys més capacitat de decisió sobre els seus assumptes propis. El debat venia de lluny i havia tingut un component segregacionista en diferents moments. El 1987 ja s’havia posat en marxa una comissió promotora per defensar l’autogovern del nucli. Aquella reivindicació va continuar durant els anys noranta i va arribar també als tribunals.

El conflicte partia d’una realitat coneguda dins del municipi. Torroella de Montgrí i l’Estartit compartien ajuntament, però tenien dinàmiques diferents. Torroella exercia de centre administratiu i institucional. L’Estartit tenia un pes específic propi, molt vinculat al turisme, al litoral, al port, a les Illes Medes i a una vida local marcada per necessitats diferents de les del nucli interior.

El Consell Municipal de l’Estartit va aparèixer com una resposta intermèdia. No creava un municipi nou. Tampoc donava a l’Estartit la personalitat jurídica que més endavant tindria l’Entitat Municipal Descentralitzada. Però obria una via perquè determinades qüestions es poguessin tractar des d’un òrgan propi, vinculat al mateix ajuntament.

El rastre administratiu del 2002 és clar. Les bases reguladores de les competències i l’organització del Consell Municipal de l’Estartit es van tramitar aquell any. L’aprovació inicial va aparèixer al Butlletí Oficial de la Província de Girona el 16 d’abril de 2002 i al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 19 d’abril. L’aprovació definitiva es va publicar al Butlletí Oficial de la Província de Girona el 5 de juliol de 2002.

Aquelles bases definien el marc del nou organisme. El Consell Municipal havia de funcionar com un ens de desconcentració administrativa. Aquesta fórmula permetia acostar part de la gestió municipal a l’Estartit, però mantenia la dependència jurídica i institucional respecte de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí.

El canvi tenia una importància pràctica. L’Estartit passava a tenir un espai propi dins de l’organització municipal. Això permetia canalitzar demandes del nucli i ordenar millor la relació amb l’Ajuntament. El Consell Municipal no resolia totes les reivindicacions d’autogovern, però donava una estructura reconeguda a una realitat que ja existia socialment i administrativament.

La creació del Consell també marcava un canvi d’etapa. Després d’anys de debat sobre la segregació, la via del 2002 apostava per una solució dins del mateix municipi. L’Estartit guanyava un instrument propi, però continuava formant part de Torroella de Montgrí. Aquesta fórmula va permetre mantenir una estructura municipal compartida i, alhora, obrir un camí cap a una gestió més diferenciada del nucli marítim.

Amb el temps, el Consell Municipal va quedar com el precedent directe de l’Entitat Municipal Descentralitzada. La mateixa Entitat Municipal Descentralitzada de l’Estartit explica avui que el Consell funcionava des del 2002 com a ens de desconcentració administrativa sense personalitat jurídica pròpia. També indica que aquest organisme va ser substituït quan es va crear l’Entitat Municipal Descentralitzada.

El pas definitiu va arribar dotze anys més tard. El Consell Executiu de la Generalitat va aprovar la creació de l’Entitat Municipal Descentralitzada de l’Estartit el 22 de juliol de 2014. La constitució formal es va fer el 7 de febrer de 2015. A partir d’aquell moment, l’Estartit va disposar d’una entitat amb personalitat jurídica pròpia, pressupost i òrgans de govern propis, sempre dins del municipi de Torroella de Montgrí.

La diferència entre el Consell Municipal i l’Entitat Municipal Descentralitzada és important. El Consell era un òrgan de desconcentració. L’Entitat Municipal Descentralitzada és una estructura d’autogovern local reconeguda legalment. Per això, el 2002 no és el final del procés, sinó el moment en què l’Estartit obté el primer instrument institucional propi dins de l’Ajuntament.

Aquest pas ajuda a entendre l’evolució posterior del nucli. Les demandes d’autogovern no van desaparèixer amb el Consell Municipal. Van continuar i van acabar desembocant en la creació de l’Entitat Municipal Descentralitzada. Però el 2002 va donar forma administrativa a una reivindicació que ja feia anys que existia.

L’Estartit no va esdevenir una Entitat Municipal Descentralitzada fins al 2014, amb constitució formal el 2015. Abans, el Consell Municipal va funcionar com a etapa intermèdia. Va ser el primer marc propi per ordenar la relació entre el nucli marítim i l’Ajuntament de Torroella de Montgrí. El 2002, l’autogovern de l’Estartit encara no tenia la forma actual, però ja havia entrat dins l’estructura municipal.

Bibliografia i fonts

CIDO, Diputació de Barcelona, “Bases reguladores de les competències i l’organització del Consell Municipal de l’Estartit”.
https://cido.diba.cat/normativa_local/78030/bases-reguladores-de-les-competencies-i-lorganitzacio-del-consell-municipal-de-lestartit-ajuntament-de-torroella-de-montgri

Entitat Municipal Descentralitzada de l’Estartit, “Història”.
https://emdlestartit.cat/coneix-lestartit/historia/

Ajuntament de Torroella de Montgrí, Informació Municipal, número 167, juliol-agost de 2014.
https://www.torroella-estartit.cat/downloads.php?file=IM+167+juliol-agost+2014.pdf

Gerió, “L’Estartit, més a prop de l’autogovern”, 29 d’agost de 2013.
https://www.gerio.cat/noticia/167949/lestartit-mes-a-prop-de-lautogovern

2001: L’any que Torroella va tenir la primera benzinera del Barça

El 2001, Torroella de Montgrí va acollir la primera gasolinera amb la marca del Futbol Club Barcelona. El projecte el van impulsar el grup Bon Preu i el Barça, en un moment en què el club buscava noves vies d’ingressos comercials i Bon Preu ampliava la seva activitat en el sector dels carburants.

La iniciativa formava part d’un acord per obrir una cadena de gasolineres amb la marca Barça. La primera estació es va situar a Torroella de Montgrí. La proposta preveia utilitzar els colors blaugrana, l’escut del club i espais de venda de productes oficials.

El País va avançar el projecte el febrer del 2001. La informació explicava que Bon Preu havia signat un acord amb el Futbol Club Barcelona per obrir estacions de servei amb el nom de Gasolinera Barça. També detallava que les instal·lacions inclourien un petit supermercat adossat i un espai anomenat Córner del Barça, dedicat a la venda d’articles del club.

L’obertura de la benzinera a Torroella de Montgrí es va presentar com el primer pas d’un projecte més ampli. Revista ARAL també va recollir la iniciativa i va situar la primera gasolinera Barça al municipi baixempordanès. L’objectiu era estendre el model a altres punts, però l’expansió prevista va tenir poc recorregut.

El model comercial combinava carburant, supermercat i marca esportiva. Els socis del Barça i els clients de Bon Preu podien accedir a descomptes. Segons la informació publicada aleshores, les bonificacions podien arribar a sis o set pessetes per litre en gasolina i a quatre pessetes en gasoil.

La benzinera incorporava elements identificatius del Barça. Hi havia colors blaugrana, escuts del club i venda de productes oficials. L’estació funcionava com a punt de servei per als conductors i com a espai comercial vinculat al club.

L’ARA explica que Bon Preu va fer un carnet per als socis de la Penya Montgrí i Comarques. Aquest carnet permetia accedir als descomptes en carburant. Alguns socis encara el conserven com a record d’aquella etapa.

El context esportiu era el del primer Barça de Joan Gaspart. L’equip estava entrenat per Llorenç Serra Ferrer i vivia una temporada irregular. Aquella primavera, el Barça va empatar a quatre contra el Vila-real i contra el Saragossa, i poc després va quedar eliminat a les semifinals de la Copa de la UEFA contra el Liverpool.

El projecte de les gasolineres Barça s’explica dins d’aquell moment. El club explorava noves fórmules de negoci fora del camp i Bon Preu buscava créixer en el sector dels carburants. L’acord permetia al grup de distribució associar les seves estacions a una marca amb molta implantació social a Catalunya.

La continuïtat del projecte va ser curta. L’ARA explica que la marca Barça va desaparèixer al cap de pocs anys i que l’estació va passar a funcionar amb la marca Bon Preu. També apunta que no hi ha una xifra clara sobre quantes gasolineres Barça es van arribar a obrir després de la de Torroella.

L’estació de Torroella de Montgrí continua funcionant avui com a Esclatoil. La fitxa actual de BonpreuEsclat la situa a la carretera GE 641, quilòmetre 4,225, amb servei de carburant les 24 hores.

El 2001, aquella benzinera va ser el primer assaig d’un projecte que volia portar la marca Barça al sector dels carburants. A Torroella de Montgrí, l’operació va deixar una imatge concreta d’aquell moment: una estació de servei identificada amb els colors del club, amb venda de productes oficials i descomptes per a socis i clients.

Bibliografia i fonts

El País, “Bon Preu abre una cadena de gasolineras con la marca ‘Barça’ que incluye una tienda con productos del club”, 17 de febrer de 2001.
https://elpais.com/diario/2001/02/17/catalunya/982375663_850215.html

Revista ARAL, “Bon Preu y el Barça abren una gasolinera”, 16 de març de 2001.
https://www.revistaaral.com/texto-diario/mostrar/3204476/bon-preu-y-el-barca-abren-una-gasolinera

ARA, “Quan el Barça va sumar-se a la febre del petroli”, 5 de maig de 2026.
https://www.ara.cat/esports/barca/barca-sumar-febre-petroli_130_5726961.html

BonpreuEsclat, fitxa actual d’Esclatoil Torroella de Montgrí.
https://www.bonpreuesclat.cat/esclatoil-torroella-de-montgr%C3%AD