Delfí Vilaseca va començar a córrer maratons als 46 anys, després d’una llarga etapa vinculada al futbol. Una dècada i 34 maratons després, ha decidit recollir les experiències, emocions i aprenentatges viscuts durant tots aquests anys en el llibre Fin: tu corres, tots correm, publicat per Cossetània.
En una entrevista a Ràdio Capital, Vilaseca ha explicat que el projecte va néixer precisament de la voluntat de posar per escrit tot allò que havia anat acumulant al llarg d’una dècada corrent. “Cada una d’elles ha portat quelcom d’especial i algun aprenentatge”, explica sobre les maratons que ha completat.
La seva entrada al món de les curses de llarga distància no va ser planificada. Després de molts anys jugant a futbol, volia continuar practicant esport i córrer era una activitat que sempre li havia agradat. La idea de participar en una marató va arribar més endavant. Vilaseca reconeix que va preparar aquella primera prova amb molt desconeixement sobre què significava realment afrontar 42 quilòmetres, tot i tenir una bona base física gràcies als anys d’esport.
La seva primera marató va ser la de Barcelona, el març de 2016. Deu anys després, encara la recorda com una experiència “indescriptible” i “fascinant”. Cada quilòmetre era un territori desconegut i no sabia com respondria el cos. “La vaig patir molt més que no pas gaudir”, reconeix. Tot i això, quan va travessar la línia d’arribada va tenir clar que volia continuar explorant aquell món.
34 maratons, 34 experiències diferents
Des d’aleshores, Vilaseca ha completat 34 maratons i assegura que no n’hi ha dues d’iguals. Totes li han aportat experiències positives, però també moments complicats. Entre les més especials recorda la marató de Sevilla del febrer del 2020. Feia poques setmanes que havia mort la seva mare i va arribar a la cursa profundament afectat emocionalment i sense trobar-se en les millors condicions físiques.
Malgrat això, va aconseguir completar-la. “La part emocional va anar per sobre de tota la resta”, recorda. Considera que va ser la marató més complicada que ha disputat, però també una de les que més va gaudir. En el vessant estrictament esportiu també destaca la marató d’Amsterdam. Hi va arribar amb dubtes i expectatives, però travessar la meta a l’estadi olímpic va representar una de les seves grans satisfaccions com a corredor.
Perseverança, sacrifici i equilibri
Per a Vilaseca, preparar una marató exigeix molt més que acumular quilòmetres. Com a corredor popular, explica que el principal rival no és qui corre al costat, sinó un mateix. “El màxim competidor ets tu mateix”, afirma. En el seu cas, l’objectiu és intentar millorar els resultats de les curses anteriors. Això requereix exigència, perseverança, sacrifici i resiliència.
La preparació també afecta l’entorn més proper. Les tirades llargues, els entrenaments i les hores dedicades a córrer s’han de compatibilitzar amb la família, els amics i la vida quotidiana. Per això, Vilaseca defensa la necessitat de trobar un equilibri que permeti arribar a la cursa preparat tant físicament com mentalment.
Escriure Fin: tu corres, tots correm també ha estat un repte. Vilaseca admet que traslladar sentiments al paper és especialment difícil, però considera que el procés li ha permès descobrir que la perseverança i la confiança poden aplicar-se molt més enllà de l’esport.
Una de les satisfaccions més grans ha estat comprovar que persones que no practiquen esport s’han sentit identificades amb situacions descrites al llibre. Per a l’autor, això demostra que les experiències viscudes durant una marató poden connectar amb dificultats i reptes de qualsevol àmbit de la vida.
Munic, Màlaga i Pisa, els pròxims reptes
Vilaseca no té intenció d’aturar-se. Té previst disputar la marató de Munic el 12 d’octubre, la de Màlaga al novembre i la de Pisa al desembre, sempre que el físic li ho permeti.
A més, aquest any també ha provat una disciplina diferent: una backyard a Torelló. Va completar 15 voltes, equivalents a uns 100 quilòmetres, en una experiència que plantejava sobretot com un entrenament mental.
Tot i que no descarta repetir en proves d’ultradistància, té clar que no substitueixen la seva gran passió: “El que m’aporta una marató difícilment ho pugui viure amb alguna altra cursa de llarga distància”.
