Fa uns anys estàvem en un món amb certeses, que s’han anat trencant amb la crisi del 2008, la Covid, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, la crisi de l’energia, la presidència de Trump que trenca amb l’ordre establert després de la II guerra mundial, amb la guerra de Gaza. Tot plegat ha afectat de ple a la UE i avui la situació és del tot diferent, i ens ha col·locata la UE davant el mirall, posant sobre la taula aspectes que estaven larvats,com la seguretat i la defensa i també la necessitat d’impulsar la industria amb la finalitat de tenir autonomia estratègica. Si hi afegim la recent mostra de poder de la Xina, amb el suport de Rússia, Corea del Nord, l’Índia i fins a 24 mandataris, tots del Sud Global, que representen el 50% de la població i el 40% de l’economia mundial, entendrem que la UE es troba davant un nou escenari, que requereix reformes internes, detallades en els informes Letta i Draghi, i obrir-se a nous aliats comercials com el Mercosur (700 milions de consumidors i que augmentarà les exportacions de la UE en un 39%, uns 49.000 milions d’euros) i d’altres àrees, i ser eficients en la inversió en defensa (arribar a un 2% del PIB i fer-ho coordinats tots els estats membres) no tant per fer la guerra sinó per garantir la seguretat i la pau, i a una aposta industrial que permeti l’autonomia estratègica que garanteixi el subministrament de productes bàsics per la viabilitat del projecte europeu i la seguretat i llibertat de la ciutadania. De fet, per viure segurs a Europa.
