Els incendis d’aquests dies han tornat a situar les Gavarres al centre del debat sobre la gestió del territori, l’abandonament forestal i la vulnerabilitat d’un massís que, al llarg de l’últim segle, ha viscut episodis de foc d’una magnitud enorme. No és una història nova. Les flames han estat una presència recurrent en aquest espai forestal que separa el Gironès, la Selva i el Baix Empordà, i que conserva en la memòria col·lectiva alguns dels incendis més importants de les comarques gironines.

Un dels episodis més devastadors va ser el gran incendi de l’agost de 1928, conegut com el foc del Montnegre o l’incendi de les Gavarres. Segons l’informe tècnic dels Bombers, aquell foc va començar el diumenge 12 d’agost al migdia, a la font de can Carreres, a Santa Pellaia, i va cremar unes 1.600 hectàrees fins que va quedar extingit l’endemà. L’incendi va avançar empès per una entrada de vent de sud, en un context de sequera extrema i temperatures que van arribar als 36,5 i 37 graus a Girona.  

El relat tècnic és clar: el combustible estava totalment disponible. Aquell any, Girona acumulava una ratxa seca de 85 dies, i les úniques precipitacions registrades a l’agost van ser de només 0,2 mil·límetres el dia 13. En aquell context, el foc va córrer amb intensitat alta, amb comportament convectiu i focus secundaris que van saltar a gran distància.  

Les flames van afectar masos, granges i patrimoni religiós. L’església de Sant Mateu de Montnegre va quedar calcinada, i el foc va arribar fins a l’entorn del santuari dels Àngels. L’extinció va anar a càrrec de bombers municipals, voluntaris, propietaris forestals, l’exèrcit i la Guàrdia Civil, perquè encara no existia el cos de Bombers de la Generalitat.  

Però el foc de 1928 no només va deixar una ferida forestal. També va generar una resposta social. L’escriptor Joaquim Ruyra, que tenia propietats a Montnegre, va convertir aquella destrucció en literatura i en acció cívica. A Entre flames, va descriure la misèria de les famílies pageses que havien quedat enmig d’un país “cendrós i carbonitzat”, sense herba verda ni branques per alimentar el bestiar. L’ARA va recuperar fragments d’aquell text, on Ruyra explicava que també se li havien cremat boscos, suro i part de les seves finques de Montnegre.  

Arran d’aquell desastre, Ruyra va impulsar la junta de beneficència Pro Gavarres, creada per canalitzar ajudes i reconstruir masos i patrimoni. L’Arxiu Municipal de Cassà ha rebut aquest 2026 documentació d’aquella junta: cartes manuscrites de Ruyra, pressupostos, relacions de desperfectes i rebuts de despeses dels anys 1928 a 1932. També hi consten dues cartes de l’arquitecte Rafael Masó, relacionades amb la reconstrucció de l’església de Santa Maria de Montnegre.  

Aquesta documentació permet veure que l’incendi va ser també una crisi social i econòmica. No només es van cremar arbres. Es van perdre collites, suro, animals, eines, cases i mitjans de vida. El GREC de Cassà recull el testimoni de Joaquim Pascual Llinàs, que tenia 9 anys quan va viure aquell incendi. El record que en conservava era el silenci, l’olor de terra cremada, la tristesa dels pares i la falta d’aliment per als animals domèstics.  

Aquest és el punt que connecta directament amb el debat actual. El foc a les Gavarres no és només una emergència puntual. És el resultat d’un paisatge acumulat, d’un territori que ha canviat profundament. Allà on abans hi havia masos habitats, camps treballats, pastures, activitat forestal i aprofitament del suro, avui hi ha moltes zones més contínues, més carregades de vegetació i amb menys presència humana permanent.

L’informe dels Bombers sobre el foc de 1928 ja mostra que la discontinuïtat dels camps llaurats va ajudar a frenar una part de l’incendi quan el foc va arribar als veïnats més meridionals de Madremanya. És una dada rellevant: el mosaic agroforestal, quan existeix i està actiu, pot reduir la intensitat del foc i donar oportunitats d’extinció.  

Per això, cada nou incendi reobre la mateixa pregunta: qui gestiona avui el territori? Els Bombers poden atacar les flames, però no poden substituir una gestió constant del paisatge. Els pagesos, ramaders, propietaris forestals i ajuntaments acumulen des de fa anys queixes per l’excés de traves administratives, la baixa rendibilitat de les activitats agràries i forestals i la dificultat de mantenir oberts camps, camins i franges. El resultat és un territori més vulnerable, on el foc pot avançar amb més continuïtat.

Les Gavarres han cremat moltes vegades. El foc de 1928 és el gran símbol, però no l’únic. Les fonts històriques recorden altres episodis importants, com els incendis de 1903, 1923, 1929, 1947, 1968 o 1983. L’informe dels Bombers també compara el foc de 1928 amb l’incendi dels Àngels de 1983, perquè tots dos es van produir amb una situació de vent de sud i van seguir patrons de propagació gairebé paral·lels.  

La recurrència és el missatge de fons. El massís no crema per primera vegada, ni crema sempre per les mateixes causes immediates, però sí que ho fa sovint sota unes condicions que es repeteixen: sequera, calor, vent, vegetació contínua i dificultats d’accés. La diferència és que avui el context climàtic fa que aquests episodis siguin potencialment més intensos, més ràpids i més difícils de controlar.

Gairebé un segle després del foc del Montnegre, la memòria de 1928 continua interpel·lant el present. Aleshores, la reconstrucció va passar per una mobilització social, per ajudes, per refer masos i per recuperar camins i patrimoni. Avui, el repte és anterior a la reconstrucció: evitar que el massís arribi a cada estiu amb una càrrega de combustible que converteixi qualsevol ignició en una amenaça de gran abast.

Les Gavarres no necessiten només plans d’emergència. Necessiten pagesos, ramats, gestió forestal, camins transitables, camps vius i decisions administratives que facin possible viure i treballar al territori. La història del 1928 recorda què passa quan el foc troba un massís preparat per cremar. La pregunta del 2026 és si el país està disposat a gestionar-lo abans que torni a passar.