Hi ha poques coses tan democràtiques com el dolor compartit, encara que no solem pensar-hi gaire fins que ens hi trobem de ple.
Fa dos mesos, per una successió de fets imprevistos que no cal detallar, la meva mare va haver d’ingressar en una residència. Tot va començar amb un accident domèstic aparentment banal. D’aquells que, vistos amb perspectiva, resulten qualsevol cosa menys banals. En poc temps, la casa on havia viscut tota la vida va deixar de ser casa seva. Això passa més sovint del que sembla, però quan et toca de prop, la teoria deixa pas a una realitat més aspra.
Per a ella, és clar, però també per a nosaltres, la situació ha estat un trasbals considerable. No tant per l’ingrés en si mateix, sinó per la rapidesa amb què la vida canvia de forma i de ritme. Fa quatre dies dinàvem tots junts. Avui aquella normalitat ja és un record.
Aquest dissabte al matí era amb ella quan, de manera inesperada, em vaig trobar amb un amic. Ell també hi té el pare. Hi havia ingressat en circumstàncies molt semblants: un episodi sobtat, una complicació posterior i, finalment, una decisió que ningú no havia previst prendre tan aviat.
Coneixia la seva situació, però no m’esperava trobar-lo allà. I aquell encontre em va fer pensar. Aquest amic és una persona a qui admiro des de fa molts anys. Sempre l’he tingut en gran consideració. Però veure’l en aquell context em va recordar una evidència elemental: el dolor no respecta jerarquies. Dins d’una residència, l’admiració, les trajectòries i les diferències personals queden, si més no, relativitzades.
Les converses, en aquests casos, tendeixen a simplificar-se. Acaben girant sempre sobre els mateixos temes. Que si abans caminava i ara no camina. Que si el cap ja no és el mateix. Que si fa dos mesos dinàvem a casa i ara no et reconeix. O, al contrari, que el cos falla però el cap encara aguanta. No són converses especialment brillants, però són exactes. I sobretot són inevitables.
Aquest tipus de diàleg acaba esdevenint un monotema. No perquè manqui imaginació, sinó perquè el dolor ho ocupa tot. No deixa gaire espai per a altres consideracions. I potser és millor que sigui així.
En sortir de la residència vaig pensar que el dolor compartit té una virtut discreta però poderosa: ens iguala. No ens consola, ni ens fa més savis, ni resol res. Però ens situa en un mateix pla de vulnerabilitat, que és, probablement, l’únic terreny on tots som estrictament equivalents.
