Aquest diumenge s’ha acabat la segona edició del festival Brots. És una iniciativa cultural que va néixer l’any passat amb la intenció d’acostar el món de les arts al de la pagesia, prenent l’oli com a pretext. El pretext és excel·lent. En aquest país, l’oli ha servit per a moltes coses, algunes de les quals força més importants que la cultura.
El festival ha arribat a la segona edició, cosa que, en els temps que corren, ja té un cert mèrit. Ha aconseguit interessar artistes, creadors i una part de la pagesia empordanesa. És una combinació que, d’entrada, podria semblar estranya. Els pagesos i els artistes no han tingut mai una relació especialment estreta. Els uns treballen amb les mans i estan pendents del temps; els altres treballen amb les idees i, generalment, tenen preocupacions d’una altra naturalesa. Però tots dos, cadascú a la seva manera, intervenen sobre el paisatge.
Brots té, al meu entendre, una virtut considerable. Tot i ser una manifestació cultural més aviat sofisticada, amb aquell punt d’elitisme que solen tenir determinades expressions artístiques contemporànies, s’acosta a la pagesia sense condescendència. No pretén explicar als pagesos què és el camp, cosa que seria d’una impertinència notable. Més aviat sembla que els vulgui dir: nosaltres som aquí perquè vosaltres hi éreu abans.
La distància entre els dos mons encara existeix, naturalment. Però reconèixer-la ja és una manera de començar a escurçar-la.
A l’Empordà tenim una curiosa tendència a considerar el paisatge com una cosa que ens ha estat donada. Ens agraden els camps, les oliveres, les vinyes, els marges de pedra seca i la geometria dels conreus. Ens agrada contemplar-ho, fotografiar-ho i, si pot ser, vendre-ho. El paisatge és un dels nostres grans arguments comercials. Ara bé, de vegades sembla que oblidem que tot això no ha sortit de la terra per generació espontània.
El paisatge empordanès és, en bona part, una obra humana. Una obra feta durant segles, sense subvencions culturals, sense inauguracions i sense necessitat de posar-hi el nom de l’autor. Els pagesos han plantat, podat, llaurat, aixecat parets, obert camins i ordenat el territori. I, fent tot això, han creat una estètica. Potser no en deien així, però tant se val. El resultat és el mateix.
Ens recordem dels pagesos quan les Gavarres cremen, quan surten amb els tractors a la carretera o quan una llevantada els deixa els camps sota l’aigua. La resta de l’any tendim a considerar-los una part més del decorat. És una injustícia i, sobretot, és una estupidesa.
Perquè el paisatge no és només allò que veiem des de la finestra. És allò que acaba determinant com som. La manera com s’ha treballat la terra ha condicionat els pobles, els camins, les cases, les relacions entre les persones i fins i tot una determinada manera de mirar la vida. La cultura d’un país comença molt abans que algú decideixi organitzar-hi un festival.
Per això trobo interessant que Brots hagi decidit establir aquesta relació. No perquè la pagesia necessiti que els artistes li donin importància, sinó perquè potser són els artistes, i tots plegats, els qui necessitem recordar d’on venim.
Tant de bo el festival tingui una tercera edició i moltes més. I tant de bo altres iniciatives culturals segueixin aquest camí. Seria convenient, això sí, que el món rural deixés de ser, en determinats ambients, una simple excusa per servir una copa de vi, menjar quatre productes de proximitat i contemplar una posta de sol amb una certa satisfacció espiritual.
Tot això està molt bé. Però el camp és una altra cosa.
El paisatge de l’Empordà no l’han fet els pintors que l’han pintat, ni els escriptors que l’han descrit, ni els fotògrafs que l’han retratat. L’han fet, sobretot, els pagesos.
I seria bo que no ho oblidéssim.
