L’Empordà ha passat, en pocs mesos, de ser un territori pràcticament al marge de les energies renovables a convertir-se en una de les peces clau del futur energètic de Catalunya. Els mapes del nou pla del Govern situen especialment l’Alt Empordà com un dels grans pols de producció eòlica i solar del país, amb objectius que superen de llarg la realitat actual.
Aquest gir obre un debat profund sobre el model de territori. Perquè el desplegament de renovables no és només una qüestió tècnica o energètica: és també una qüestió de paisatge, d’identitat i d’activitat econòmica. En una comarca on el valor natural i turístic és central, la irrupció de molins de vent i grans extensions de plaques solars genera inquietud.
El xoc és evident. D’una banda, la necessitat urgent de descarbonitzar l’economia i reduir la dependència energètica. De l’altra, la percepció que aquest canvi pot transformar de manera irreversible el territori. És aquí on apareix el conflicte: renovables sí, però amb quin límit, amb quin model i amb quin impacte.
Del buit actual a un salt de x20
El cas de l’Empordà és paradigmàtic perquè evidencia una contradicció clara. Malgrat el potencial que se li atribueix, avui el desplegament real de renovables és molt limitat. No hi ha pràcticament parcs eòlics en funcionament i la implantació de grans instal·lacions fotovoltaiques és encara incipient.
Això contrasta amb les previsions de futur, que obligarien a multiplicar exponencialment la potència instal·lada. En alguns casos, per més de vint. La distància entre el paper i la realitat és enorme, i això obliga a fer-se una pregunta clau: què ha impedit fins ara aquest desplegament?
La resposta té molt a veure amb el territori. Durant anys, les comarques gironines han quedat al marge del desenvolupament de grans projectes renovables, que s’han concentrat sobretot a Ponent i a les Terres de l’Ebre. Ara, el nou pla aposta per un reequilibri territorial que implica que zones com l’Empordà assumeixin una part del pes que fins ara no havien tingut.
Però aquest canvi no és neutre. Afecta directament el sòl agrícola, els conreus i l’activitat pagesa. El debat sobre l’ús del territori esdevé central: quina part del sòl s’ha de destinar a produir energia? És compatible amb l’activitat agrària? Models com l’agrivoltaica apareixen com a possibles solucions, però encara generen dubtes sobre la seva viabilitat real a gran escala.
Les grans infraestructures que generen rebuig
El desplegament de grans infraestructures energètiques a l’Empordà ja ha generat casos concrets d’oposició molt visibles i organitzats. Un dels exemples més clars és el projecte eòlic de la Tallada d’Empordà, al Baix Empordà, on una consulta popular va acabar amb un rebuig contundent del 95,6% dels veïns, i amb l’Ajuntament comprometent-se a presentar al·legacions en contra. Al voltant d’aquest cas s’ha articulat la plataforma Defensem l’Empordanet, que agrupa centenars de veïns i denuncia l’impacte sobre el paisatge, l’agricultura i la salut, tot defensant que no s’oposen a les renovables sinó al seu desplegament “a qualsevol preu i a qualsevol lloc” .
Però no és un cas aïllat: més de 40 ajuntaments gironins s’han posicionat conjuntament per reclamar una implantació més consensuada, mentre plataformes com Movilitzem la Llera han sorgit per oposar-se a projectes solars com el de Torrent, i municipis afectats per iniciatives com el parc eòlic marí del golf de Roses o el parc Galatea a la Jonquera han expressat també el seu rebuig .
Aquest mosaic de resistències evidencia que el conflicte no és puntual, sinó estructural, i que el desplegament de renovables a l’Empordà s’enfronta a una contestació territorial àmplia, transversal i cada cop més coordinada.
Un debat que va més enllà del territori
El que passa a l’Empordà no es pot entendre sense el canvi de lògica que impulsa el Govern. El nou model parteix d’una idea clara: totes les comarques hauran de contribuir a la transició energètica. Ja no es tracta de concentrar els projectes en zones concretes, sinó de repartir-ne l’impacte.
Aquest gir arriba en un context preocupant. Catalunya continua molt lluny dels objectius de transició energètica. Les renovables només cobreixen una part reduïda de la demanda elèctrica, mentre la nuclear continua aportant més de la meitat de l’energia consumida i les importacions d’electricitat s’han convertit en una peça estructural del sistema.
Davant d’aquesta situació, el Govern impulsa el Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables, el conegut com a PLATER. Es tracta d’un instrument de planificació que defineix quina potència eòlica i solar haurà d’assumir cada comarca i identifica les zones més adequades per fer-ho.
El PLATER vol ser, en teoria, l’eina que ho ordeni tot: evitar la improvisació, reduir conflictes i donar seguretat jurídica. Però també és el pla que, a la pràctica, pot transformar el mapa energètic i territorial de Catalunya. I és aquí on apareixen les tensions.
Un repartiment desigual segons la zona
El paper que haurà d’assumir l’Empordà en la transició energètica no és menor. Segons la planificació del Govern, tant l’Alt com el Baix Empordà tenen assignacions rellevants, tot i que amb diferències importants. L’Alt Empordà es posiciona com un dels grans pols energètics del país, amb més de 1.500 MW previstos en energia solar fotovoltaica (amb prou feines unes desenes de MW en servei actualment) i prop de 1.400 MW en eòlica (actualment sense parcs en funcionament). El Baix Empordà, en canvi, té objectius més moderats, amb uns 784 MW de fotovoltaica (amb una implantació encara molt limitada) i una presència eòlica gairebé inexistent avui dia.
Tot i això, cap dels dos territoris lidera el rànquing català. Les comarques de Ponent, com el Segrià i les Garrigues, concentren les majors exigències en eòlica, amb més de 2.000 MW assignats cadascuna. Pel que fa a la fotovoltaica, destaquen també territoris de la Catalunya Central com el Solsonès, l’Anoia o el Bages, amb xifres que superen o s’acosten als 1.500 MW.
A l’altre extrem hi ha comarques amb una aportació molt més reduïda o pràcticament nul·la. El Barcelonès no té assignació eòlica, mentre que territoris com la Cerdanya, el Moianès o el Vallès Oriental presenten objectius molt baixos, condicionats per la manca de vent o per una orografia menys favorable.
Aquest repartiment respon, en gran part, a criteris físics com la disponibilitat de recursos naturals o la capacitat d’evacuació de l’energia. Però també obre un debat territorial evident. L’Alt Empordà haurà d’afrontar una transformació molt més intensa que el Baix Empordà, i tots dos, en conjunt, hauran de fer un salt molt significatiu respecte a la situació actual, on la presència de grans instal·lacions renovables és encara molt limitada.
És precisament aquesta distància entre el que hi ha avui i el que es projecta el que explica la intensitat del debat a l’Empordà: no es tracta només de créixer, sinó de transformar profundament el model energètic i territorial en pocs anys.
Com es decideix el futur energètic del territori
Més enllà de les xifres, el desplegament de renovables obre un debat de fons sobre el model energètic. D’una banda, hi ha qui defensa la necessitat de grans parcs per assolir els objectius en el temps necessari. De l’altra, creixen les veus que aposten per un model més distribuït, basat en teulades, polígons industrials, autoconsum i comunitats energètiques.
Aquest debat enllaça amb una altra qüestió clau: què vol dir realment “energia de proximitat”. Generar energia dins del país? A prop dels llocs de consum? O simplement reduir la dependència exterior? Les respostes no són unívoques i condicionen el model que s’acabi imposant.
També hi ha una qüestió democràtica. Molts territoris denuncien una manca de participació real en la presa de decisions i la sensació que els mapes ja estan definits abans del debat públic. El període d’al·legacions pot ser una oportunitat, però el marge de maniobra real és encara una incògnita.
Tot això passa amb un factor que ho accelera tot: el temps. Catalunya arriba tard a la transició energètica i el marge per assolir els objectius climàtics es va escurçant. Això augmenta la pressió per desplegar renovables de manera ràpida, però també intensifica els conflictes.
I així es tanca el cercle tornant a l’Empordà. El dilema és clar: es pot avançar cap a un model energètic sostenible sense transformar profundament el territori? I, si aquesta transformació és inevitable, com es vol fer i qui n’ha de decidir els límits?
Aquest és, probablement, el gran debat que tot just comença.
Un estudi identifica més de 5.000 hectàrees d’espais alternatius a les comarques gironines on instal·lar plaques solars
