Perquè qualsevol empresa d’iniciativa pública o privada qualli i fructifiqui, calen valents que tinguin la idea, emprenedors que hi creguin lo suficient per dedicar-hi el seu temps, enterrar-hi les seves energies i jugar-s’hi els quartos; i visionaris que els ho permetin, que tirin a terra totes les tanques per posa’ls-ho fàcil, i hi inverteixin els recursos necessaris, també diners, perquè allò agafi cos. I després també els qui decideixin fer-ho créixer, perquè són prou ambiciosos com per emmirallar-se amb els millors i tenir la voluntat de voler ser com ells i la convicció de poder-ho arribar a ser; els motivats que s’adhereixen a la causa i dient – en algun moment de tot el procés- sí, d’acord compteu amb mi, moltes vegades sense ni saber a què es comprometen, i que, un cop al barco, remar i convèncer altres que potser encara s’ho miren amb indiferència o recança, malfiats. És el resultat doncs d’un equip coral format per individus valents i visionaris que creuen que hi ha una altra manera de fer les coses i, disposats, ja s’arremanguen.
Pensava això veient les fotos i els vídeos publicats que recullen el resum de vint-i-quatre hores en què el Marcos Pacheco, acompanyat d’altres terrissaires, feien plats, amb els que anaven tapissant la plaça de la Bisbal en una performance que homenatjava l’ofici.
El simbolisme d’aquesta acció (i n’hi diem acció perquè no sabem com dir-ne a aquest acte profund, terrenal i poètic) és potentíssim, per simple i eficaç alhora. Des del treballar amb les mans el fang (poques coses et connecten més amb la terra) fins a la creació de plats (que és un art ancestral que s’ha fet d’ençà que tenim raó històrica), a l’objecte en sí (el plat com a vehicle de comunió, de compartir, d’estar junts), fins al final en forma de trencadissa l’endemà, com si cada plat fos un terrissaire que ja no hi és i un ofici que s’esllangueix, escenificant tot allò que perdem, no només ells, sinó també nosaltres, i de pas lo poc que som, no res, també fang que tornarà a terra.
No havia vist una acció cultural tan potent i que m’impressionés tant des que vaig saber d’un PereJaume passejant-se durant dotze dies amb una Mare de Déu del segle XIII a l’esquena, de la instal·lació Dimonis de Cabo San Roque, que els dos de Banyoles va idear a partir de l’obra d’un Verdaguer en crisi arran de quan havia d’exercir exorcista, o de l’exposició muntada al cadàver de la fàbrica de les 3 xemeneies de Sant Adrià, un bosc d’arbres cremats dins de l’atri enmig del ciment, exemplificant tot allò que hem destruït i tot allò que destruirem si no hi fem alguna cosa.
A mi em faltaria un desplegament conceptual de què habita aquesta idea genial de Pacheco i la seva obra (aquest acte efímer portat a terme en comunitat) que crec que és tot un món que caldria desplegar juntament amb els vídeos aquesta jornada Inversemblant i important, però sense això també me val, perquè així jo li puc donar el pes i el gruix de perquès que vull, i a més sé que, anys a venir, molts encara recordaran aquell Tots Sants que la plaça es va cobrir de plats perquè algú va tenir l’ideia de fer-ho i els altres s’hi van afegir, a fer o a mirar, i el record sol també cosirà i encara cosirà més poder explicar-ho a tercers que no hi eren.
Des d’aquí valgui el meu gran reconeixement per Pacheco i per extensió els altres terrissaires – els vius i els morts- i per suposat als impulsors del festival Brots, que per molts anys encomanin la joia de fer coses que importen, que ens lliguen i ens representen, I de fer-les d’una altra manera.
