L’any 2018, l’Ajuntament de Bellcaire d’Empordà buscava informació per celebrar el centenari de la declaració del seu castell com a “monument historicoartístic” quan va descobrir que l’església del castell havia estat inscrita al registre de la propietat en nom del Bisbat de Girona. Tot i que l’Ajuntament de Bellcaire va recuperar judicialment l’església l’any 2022, no és l’únic cas similar a Catalunya: segons la Generalitat, 3.722 propietats han estat immatriculades per l’Església arreu de Catalunya entre els anys 1946 i 2015. Però què és exactament immatricular?
Per entendre-ho, cal remuntar-se als principis del segle XIX. Després d’un llarg període de conflictes entre l’Estat i l’Església, l’administració estatal va decidir, com a represàlia, prendre molts béns a l’Església per després posar-los al mercat, el que es coneix com a desamortitzacions. Més endavant, l’any 1851, Espanya buscava reconciliar-se amb el Papat, així que va signar un concordat per millorar les relacions, en el qual s’obria la porta a què l’Església pogués fer llistes de béns “a recuperar”. Posteriorment, l’any 1946, el franquisme va canviar la Llei Hipotecària, posant al mateix nivell l’administració de l’Estat i l’Església catòlica, mantenint un privilegi històric del segle XIX, que va perdurar fins a l’any 2015. Això, a efectes pràctics, implicava que el bisbe de cada diòcesi obtenia els mateixos poders que un notari, permetent-li poder inscriure sense títol de propietat molts terrenys i propietats que consideraven propis al registre; només es requeria una «autocertificació» del bisbe declarant que l’Església havia fet servir aquella propietat «des de temps immemorials» sense que ningú la reclamés. Aquestes propietats van ser immatriculades, és a dir, van ser inscrites per primera vegada al registre de la propietat. Tot i això, immatricular llocs de culte (esglésies, capelles…) mitjançant aquests mètodes va estar prohibit fins al 1998, sota el govern d’Aznar.
En el cas del Baix Empordà, el Bisbat de Girona hi té immatriculades un total de 41 propietats, que es divideixen en 29 temples, 5 conjunts eclesiàstics, una capella, 5 terrenys rústics i un terreny urbà. Així doncs, gairebé un 15% de les propietats de l’Església al Baix Empordà són terrenys (en lila al mapa) i, la resta, llocs de culte (en blau al mapa).
Font: Generalitat de Catalunya (1946 – 2015)
Nota: En el cas dels terrenys, s’indica només el municipi on es troben, i no la seva ubicació exacta.
Les immatriculacions de l’Església han estat especialment polèmiques per diversos motius. Primer de tot, cal tenir en compte que moltes d’aquestes propietats s’han obtingut per “usucapió”, o, el que és el mateix, demostrant que, havent fet servir la propietat durant molt temps, ningú l’ha reclamada. Molts s’hi oposen, perquè això significaria que l’Església hauria pres possessió de béns que realment no eren seus; alguns d’aquests, per exemple, són infraestructures edificades o mantingudes pels habitants del poble o ciutat. A més, aquí s’hi afegeix el fet que el Bisbat, després “d’autoassignar-se” una propietat, podria vendre-la i generar benefici econòmic, especialment pel que fa a terrenys.
A part, també ha estat criticada la falta de transparència. De fet, només coneixem les dades que ha facilitat la Generalitat sobre les immatriculacions fetes entre 1946 i 2015, ja que descobrir la totalitat de les propietats de l’Església és una tasca inabastable per un ciutadà normal i corrent. Per poder-ho fer, caldria revisar el propietari de totes les finques una per una, complint sempre els estrictes requisits per considerar-se “interès directe”. Aquests estan establerts a l’article 53 de la Llei del Cadastre Immobiliari: ser-ne hereu o successor, viure-hi de lloguer, tenir dret d’usdefruit, ser propietari d’una parcel·la veïna o tenir un permís especial de l’Estat o del propietari. Així doncs, l’interès periodístic queda totalment descartat dintre d’aquest context.
