Hi ha països que s’expliquen molt millor parlant que escrivint. L’Uruguai n’és un. Aquí, la cultura oral no és un complement de la cultura escrita, sinó el seu batec quotidià.
A Montevideo, la paraula circula pels bars, pels teatres, per les ràdios i per les places. Es recita, es canta, es discuteix. La payada, aquests duels poètics improvisats continua viva, com una forma d’intel·ligència compartida. El candombe, amb els seus tambors, no només sona: explica una història col·lectiva que passa de generació en generació sense necessitat de paper.
I després hi ha la ràdio. En un món saturat de pantalles, l’Uruguai manté una relació gairebé íntima amb la veu radiofònica. Les emissores no només informen: acompanyen, formen opinió, creen comunitat. Aquí la gent encara escolta la ràdio amb atenció, com qui escolta algú de confiança.
Aquesta centralitat de la paraula dita també es nota en la política, en l’educació, en la manera de discutir el país. Es parla molt, i es parla amb calma. No és estrany sentir llargues converses que no busquen guanyar, sinó entendre.
Potser per això l’Uruguai ha produït figures com Mario Benedetti o Idea Vilariño: escriptors que escrivien com si parlessin, amb una veu clara, propera, humana.
Ser aquí et recorda una cosa essencial: abans de ser text, la cultura és veu. I abans de ser institució, és conversa. En temps accelerats i sorollosos, l’Uruguai ens ofereix una lliçó senzilla i profunda: escoltar també és una forma de cultura.
