Quan els grecs van arribar a Llafranc
Fa més de 2.500 anys, els vaixells grecs van arribar a la costa que avui coneixem com Llafranc. Venien del mar, guiats per l’esperança de comerç, intercanvi i expansió. No hi buscaven conquesta, sinó vincles. I aquí, en aquesta badia tranquil·la i plena de vida, van trobar els indiketes —els primers habitants ibèrics d’aquest territori—, que vivien del que els donava la terra i la mar: la pesca, l’agricultura, l’artesania del ferro i, probablement, una espiritualitat arrelada al paisatge.
L’encontre entre aquells dos mons no va ser una guerra. Va ser una cruïlla. Els grecs, amb la seva cultura oberta i comercial, van obrir la porta a l’escriptura, a la ceràmica refinada, als déus que parlaven amb veu humana. Els indiketes, al seu torn, oferien un coneixement del territori, de les rutes interiors, de la resistència quotidiana. No sabem si es van entendre del tot, però sabem que es van influenciar.
Llafranc es va convertir en port, en punt d’entrada d’un món més gran, en intersecció de cultures. I això, més enllà de l’anècdota històrica, ens parla de nosaltres avui: d’un poble obert, receptor d’influències, però amb una identitat que s’ha anat construint en aquesta fricció constant entre el que ve i el que ja hi és.
Aquest esperit d’obertura i intercanvi és part del Palafrugell que coneixem avui. Un municipi que ha crescut mirant al mar i que continua sent un punt de trobada: entre visitants i residents, entre tradició i innovació, entre cultura local i mirada internacional. Cada festa, cada mercat, cada acte cultural, cada paraula dita en català, francès, castellà o anglès, forma part d’aquesta herència que comença, potser, quan un grec i un indiget van compartir per primer cop un tros de terra i una història.
Quan mirem avui la badia de Llafranc, Calella o els carrers de Palafrugell, hauríem de recordar que som fruit d’aquells primers encontres. Que la nostra riquesa no només és natural o patrimonial, sinó profundament humana i cultural. I que la millor manera d’honrar el passat és seguir construint un poble viu, dialogant i arrelat.
Palafrugell i l’Empordà no seria el que és sense aquell primer gest d’arribar, escoltar i compartir. I potser tampoc serà el que pot arribar a ser si oblidem aquest llegat. Perquè, tot i tractar-se d’una efemèride de fa milers d’anys, la reflexió que en neix és més actual que mai. Aquell esperit d’obertura, respecte i intercanvi ens recorda que, precisament avui, encara en podríem aprendre molt.
