Dissabte passat, l’assemblea de periodistes col·legiats al Col·legi de Periodistes de Catalunya va aprovar, amb una àmplia majoria, la nova actualització del Codi Deontològic. Un document que torna a situar el debat ètic al centre de la professió i que adapta els principis del periodisme als reptes del segle vint-i-u.
L’última revisió era del 2016, i des de llavors el món ha canviat molt. El periodisme ja no és només premsa, ràdio o televisió. És xarxa, és pantalla, és algoritme. I la nostra responsabilitat també canvia amb això.
El nou codi manté l’essència —veracitat, independència i respecte per les persones—, però hi afegeix qüestions que fins ara no hi tenien prou espai. Parla del tractament del suïcidi, de la crisi climàtica, de la diversitat, dels conflictes armats o de la manipulació d’imatges digitals.
I per primer cop, incorpora l’ús de la intel·ligència artificial com a matèria de reflexió ètica: com es generen les imatges, com s’utilitzen les dades i fins on arriba la responsabilitat del periodista quan la tecnologia pot alterar la realitat.
Però el canvi més profund és un altre. Per primera vegada, un codi deontològic s’atreveix a definir què és un periodista. Diu literalment: “És periodista aquella persona que té la formació acadèmica i/o l’experiència adquirida i acreditada professionalment per exercir el periodisme.”I afegeix que, fora d’aquest marc, “estem davant de fórmules que no són periodisme.” Una afirmació que pot semblar òbvia, però que fins ara cap codi no havia considerat necessària. I és, probablement, una de les més rellevants: en una època on tothom pot publicar, opinar o influir, aquest text recorda que el periodisme no és un micròfon ni un compte de xarxa social. És una professió, amb criteri, amb mètode i amb responsabilitat.
Aquest nou marc ens recorda que la credibilitat no depèn només del que expliquem, sinó de com ho fem. Que darrere de cada titular hi ha un impacte social. I que la confiança de la ciutadania només es guanya amb rigor i coherència. Per això, aquest codi no és només un document intern: és una declaració pública. Un compromís amb la societat.
I, alhora, obre un debat que queda a l’aire.
El periodisme hauria de ser de col·legiació obligatòria? Hauria de ser necessari demostrar formació, experiència o criteri per poder exercir? La pregunta queda oberta, però el nou codi ja ha fet el primer pas per començar a respondre-la.
