En els últims anys, Catalunya ha experimentat un creixement notable de les urbanitzacions de baixa densitat, especialment a la costa i en zones rurals, que han estat pensades principalment per a segona residència. Aquesta realitat ha creat una nova complexitat per als ajuntaments i les comunitats, que s’han vist obligades a afrontar reptes relacionats amb el manteniment, la sostenibilitat i la transformació d’aquestes urbanitzacions en espais viables per a la residència permanent. Durant una jornada celebrada al Castell de Calonge, experts en urbanisme i arquitectura han debatut sobre els casos concrets de Calonge i Sant Antoni, Begur i Lleida, posant en evidència tant les similituds com les diferències en la gestió d’aquest tipus de territori a Catalunya. El debat ha girat al voltant dels dèficits urbanístics, les solucions possibles per a la regularització de les urbanitzacions i la necessitat d’un canvi en la normativa actual.
El Cas de Calonge i Sant Antoni: Un Creixement Impulsat per la Demanda Permanent
Xavier Guerra, ex cap de l’Àrea d’Urbanisme i Obres de l’Ajuntament de Calonge i Sant Antoni i actual director d’obres i serveis de l’Hospitalet de Llobregat, ha detallat la situació de Calonge i Sant Antoni, una zona que ha experimentat un creixement substancial de residents permanents en les últimes dècades. Aquesta localització, que va començar com un destí turístic per a segones residències, ha vist com molts veïns decidien instal·lar-s’hi definitivament, un fenomen accelerat després de la pandèmia. Guerra ha explicat que, si bé la transformació de les urbanitzacions de segona residència en zones per a viure tot l’any ha aportat nous habitants, també ha comportat una sèrie de complicacions relacionades amb el manteniment i l’adaptació de les infraestructures urbanístiques.
Un dels reptes principals, segons Guerra, és la gestió de la urbanització, que sovint s’ha vist obstaculitzada per les expectatives de plusvàlua dels propietaris i els problemes derivats de les construccions per al lloguer turístic, que són més rentables durant els mesos d’estiu. La situació s’ha complicat a mesura que l’augment de la població fixa ha fet més necessari adaptar la infraestructura urbana a les necessitats de vida permanent. Guerra va destacar la necessitat de buscar un model d’urbanització més equilibrat, on la qualitat de vida dels residents sigui prioritària i on es potenciïn els espais comuns i la connectivitat entre les urbanitzacions.
Begur: L’Excepcionalitat Paisatgística com a Motor de Creixement
Sandra Núñez-Malavé, arquitecta i representant del Colectivo CCRS, va portar a la taula el cas de Begur, una localització on el desenvolupament urbanístic ha estat marcat per la singularitat del paisatge. A diferència d’altres municipis de la Costa Brava, a Begur no es busca tant la construcció d’habitatges assequibles, sinó que els promotors s’han centrat en parcel·les amb vistes privilegiades i paisatges excepcionals. Núñez-Malavé va destacar que, a Begur, el valor del sòl no ve tant de la seva accessibilitat econòmica, sinó de la qualitat del paisatge, el que ha atret una classe mitjana-alta i rica a l’entorn. Aquest model ha permès a la localitat mantenir una imatge de destí exclusiu, però també ha generat tensions relacionades amb la gestió del sòl i la sostenibilitat.
Segons Núñez-Malavé, a Begur, l’urbanisme no ha estat només una qüestió de creixement econòmic, sinó de mantenir la integritat paisatgística. A la vegada, això ha comportat la necessitat d’aplicar estratègies d’urbanització més selectives, que permetin mantenir l’entorn natural sense comprometre la qualitat de vida dels residents ni l’estat del medi ambient. En aquest sentit, va apuntar que la clau de l’èxit de Begur ha estat un urbanisme que integra les vistes i el paisatge com a part fonamental del procés urbanístic.
Lleida: La Ciutat Jardí com a Solució a la Fragmentació Rural
Josep Maria Llop, urbanista expert en planejament territorial, va analitzar el cas de Lleida, una ciutat que va prendre una decisió crucial a finals del segle XX per protegir el seu sòl rural i evitar l’expansió indiscriminada de les urbanitzacions. Llop va recordar que, en els anys 80, la ciutat va apostar per un model de ciutat jardí, on el creixement urbà es va restringir a zones amb una densitat mitjana i es va evitar la parcel·lació massiva de terrenys agrícoles. La protecció del sòl rural va ser fonamental per evitar una urbanització descontrolada, i es va crear un projecte d’urbanisme basat en la sostenibilitat i l’equilibri entre les àrees urbanes i rurals.
Llop va assenyalar que, tot i l’èxit inicial del model de ciutat jardí, Lleida encara afronta dificultats amb petites parcel·lacions que no estan completament urbanitzades i que generen problemes de manteniment i connexió amb la ciutat. Malgrat això, va destacar que la ciutat havia aconseguit evitar la fragmentació rural, creant una xarxa urbana de qualitat que ha resistit les pressions del mercat immobiliari i ha preservat el patrimoni natural de la ciutat.
El Repte de la Regularització i la Solució a la Gestió de les Urbanitzacions No Recepcionades
Un dels punts més destacats de la jornada va ser la discussió sobre les urbanitzacions no recepcionades, aquelles que no han estat formalment acceptades pels ajuntaments i que, per tant, no tenen els serveis públics adequats. Aquest fenomen afecta a unes 1.500 urbanitzacions a Catalunya, amb una superfície total de 40.000 hectàrees. La manca de recepció de moltes urbanitzacions ha generat un problema de manteniment, ja que molts propietaris reclamen serveis com paviments en bon estat o l’accés a infraestructures bàsiques.
Els experts van coincidir en la necessitat d’un canvi de paradigma en l’urbanisme català, amb una aproximació més gradual i flexible per poder regularitzar aquestes zones i adaptar-les a les noves necessitats. Guerra, Núñez-Malavé i Llop van suggerir que caldria canviar la normativa urbanística per fer-la més adaptativa als contextos locals i als canvis socials i econòmics, amb l’objectiu d’oferir solucions que permetin una gestió més eficaç i equitativa de les urbanitzacions de baixa densitat.
Un Futur Compartit: Col·laboració entre Administracions i Propietaris
Finalment, tots els experts van coincidir en què les solucions a aquests reptes no poden venir només des de l’administració local. Cal un enfocament supramunicipal que impliqui diverses administracions i també els mateixos propietaris, ja que són ells els principals responsables del manteniment de les infraestructures comunes. A més, es va plantejar la necessitat d’introduir mecanismes de finançament compartit, com l’augment de l’IBI per a finançar les millores d’aquestes urbanitzacions, que permetin abordar la regeneració urbana de manera efectiva i sostenible.
En resum, el debat ha posat sobre la taula la complexitat de gestionar les urbanitzacions de baixa densitat a Catalunya, però també ha obert la porta a noves solucions que poden permetre transformar aquestes zones en espais més habitables i sostenibles per al futur. Els experts han destacat la importància de canviar la normativa urbanística per permetre un creixement més adaptatiu i de fomentar la col·laboració entre administracions, professionals i propietaris per afrontar els reptes d’un territori en constant evolució.