20.7 C
Pals
Diumenge, 26 setembre 2021
- Publicitat -

Ressenyes: Artemis Fowl, Becky, Da 5 Bloods

Ignasi Arbathttp://www.ningunoesperfecte.cat/
Presentador i director del programa "Ningú no és perfecte"
Temps de lectura: 5 minuts
- Publicitat -spot_img
Artemis Fowl
Sincerament ja no sé queda del Kenneth Brannagh que va despuntar a finals dels vuitanta amb Enric V i que tantes alegries en va donar als anys noranta. El cas és que és ell, com podria ser qualsevol altre, qui està darrere d’Artemis Fowl, una producció basada en una saga de llibres de literatura juvenil escrits per Eoin Colfer, amb un historial maleït en el seu pas en el cinema. Artemis Fowl havia d’arribar en les pantalles simultàniament amb les adaptacions d’El senyor dels anells i Harry Potter, quan només hi havia la primera novel·la publicada i en canvi ho ha fet quan ja tota la saga d’un total de vuit llibres ha estat publicada. Certament Disney, tot i posseir-ne els drets, no va donar a aquesta producció l’empenta i l’adaptació que es mereixia perquè és un producte que no encaixa amb les tres grans línies d’imatge real al cinema que produeix cada any: Marvel, Star Wars i live-action. Aquesta és la sensació general després de veure Artemis Fowl, que ningú tenia ganes de fer-la, començant pel director i seguint pel repartiment d’intèrprets veterans com Colin Farrell i Judy Dench. I òbviament de la mateixa Disney, que conscient de la pel·lícula que havia fet, ha aprofitat que els cinemes estaven tancats per estrenar-la a Disney +. 
Si ens centrem més en la mateixa pel·lícula, val a dir que el principi m’agrada, la presentació del personatge, amb una aurèola de misteri, així com la figura enigmàtica del seu pare, i l’escenari, una cosa que amaga també secrets. Però, ai las! És arribar al món de les fades i la pel·lícula comença a caure en picat i sense frens. La presentació del món i els seus conceptes no està ben presentada. La trama és molt senzilla, però la narració li dona un munt de voltes i resulta confusa i embolicada. Al final no acabes d’entendre res i tampoc entens perquè els personatges fan el que fan. Probablement és perquè l’adaptació correspon als primers dos llibres de la saga i intenta ficar tantes coses i explicar-te conceptes nous en 90 minuts, que al final acabes per no entendre res i faltar-te de tot. Recordem que el primer Harry Potter es va passar només la primera pel·lícula, de dues hores i mitja, només per presentar-te el món en què es mouria el personatge en futures entregues. M’abstinc de parlar del dolent perquè sense cap mena de dubte és el pitjor construït de la pel·lícula. 
L’argument també s’ha passat pel filtre de Disney, ja que Artemis no té la càrrega d’antiheroi que se li pressuposa en els llibres i aquí és directament un heroi sense matisos. Més enllà del vestit i les ulleres, la intel·ligència superior del personatge també te l’has d’imaginar. 
Així doncs, pot agradar la pel·lícula? Doncs sí, a qualsevol nen que encara no hagi assolit l’adolescència li agradarà. Es deixarà endur per les llums i colors del món de les fades, les escenes de lluita i un nen de la seva edat o similar que viu sol, té unes ulleres que molen i un vestit molt guapo. 
Da 5 Bloods
Darrera pel·lícula de Spike Lee produïda i estrenada per Netflix, després de la per a mi va ser la seva millor pel·lícula, BlacKkKlansman (Infiltrado en el KKKlan)
Spike Lee torna a parlar-nos del racisme que pateix la població afroamericana als Estats Units amb els recursos estilístics que són propis de l’autor. Lee barreja imatges de ficció amb imatges d’arxiu que utilitza per integrar-les en la narració de la pel·lícula. 
Lee afronta el racisme de cares i sense embuts, com sempre, però en aquesta ocasió ho fa d’una manera més propera a la realitat que a la ficció, tot i que la pel·lícula és ficció. Lee es mostra especialment discursiu en aquesta pel·lícula, jo diria que fins i tot n’abusa. 
Els protagonistes són quatre veterans afroamericans que van lluitar durant la guerra i que han vingut a fer dues coses. La primera, recuperar les restes del seu cap d’esquadró que va caure en combat, per enterrar-lo a Arlington. La segona, recuperar uns lingots d’or que van enterrar juntament amb el seu company. 
La pel·lícula està narrada en dos temps, el present, en què succeeix la major part del metratge de la pel·lícula, i el passat, durant la missió que els ha portat de tornada al Vietnam. Lee aprofita per explicar-nos moltes coses en la pel·lícula. Primer, ens parla com els afroamericans van ser carn de canó al Vietnam i com els sistemes per eludir d’anar a la guerra eren més dificultosos. L’altre tema són les ferides encara presents entre la població vietnamita que va deixar la guerra i el ressentiment que van viure les seves famílies. Seguim amb el que ja hem vist en moltes pel·lícules de veterans, sobre les seves conseqüències d’adaptar-se novament a la vida normal amb la perspectiva del temps a través d’uns personatges que en aquests quaranta anys, alguns han superat i d’altres no, el que van viure. I ja més vinculat al present, ens mostra a un dels quatre protagonistes com a votant de Donald Trump i dona la seva visió perquè part, encara que una minoria, de població afroamericana hagués escollit a Trump de president. 
Tot això ho desenvolupa a través del camí que fan els protagonistes fins a arribar a destí i a conseqüència d’aquests quatre punts que comentava abans, es complicarà de mala manera. 
Da 5 Bloods no és una pel·lícula amb la lucidesa i enginy que tenia BlacKkKlansman. També la història que ens vol explicar és molt diferent i en aquesta l’humor pràcticament no hi té cabuda. Entre les llicències que es pren Lee està la que els actors interpretin els mateixos personatges de grans i de joves, sense maquillatge ni efectes especials que intentin dissimular res. En aparença són igual de vells en el present que en el passat. En tot cas, a mi m’ha funcionat i quasi que ho prefereixo si és que no hi havia pressupost per fer-los joves. Agafar uns altres actors hauria suposat no saber quin és quin i és millor saber quin és cada personatge, tot i que la falta de mobilitat dels actors en les escenes de guerra, li pot treure serietat a l’assumpte. 
Pel que fa a la banda sonora, Spike Lee l’impregna de cançons protesta i d’altres que ja identifiquen d’altres pel·lícules del Vietnam. Sí, fins i tot s’atreveix a incloure la Cavalcada de les valquíries de Wagner, lligada íntimament amb Apocalypse Now (diverses són les referències a aquest títol) en un moment pretesament gens climàtic. 
Pel que fa als actors, tots ells molt bé, però Delroy Lindo és un autèntic festival i treu suc a aquest personatge que és un regal per a un actor. 
Da 5 Bloods és una pel·lícula molt pròpia de Spike Lee que porta el seu segell d’autor inconfusible. 

- Publicitat -
- Publicitat -
- Publicitat -
- Publicitat -

Altres notícies

- Publicitat -