Sophia Lillis és una de les millors noves joves actrius sorgides de Hollywood. It va ser la pel·lícula en què es va donar a conèixer i la veritat és que hem hagut d’esperar que completés la saga que ha dirigit Andy Muschietti per veure-la en altres ficcions, també vinculades al terror o el fantàstic. Recentment ha brillat amb més força que mai a la sèrie de Netflix, I Am Not Okay with This. Però del que us vull parlar avui és de Gretel & Hansel, una nova versió cinematogràfica del conte dels germans Grimm. La pregunta que us podeu fer és si val la pena acostar-vos-hi, ja que de versions n’hi ha milers i la majoria no aporten res de nou. La resposta que us puc donar és que sí, que aquesta versió aporta coses noves i diferents, però l’experiència no acaba de ser satisfactòria.
Gretel & Hansel és una pel·lícula petita, de baix pressupost, rodada a Irlanda. El seu director, Oz Perkins, vol fer-ne del relat una història de terror atmosfèrica. Res d’accions ni infantilitzar res. Simplement terror. Val a dir que tot i que ho aconsegueix, la pel·lícula demana d’altres elements que no hi són.
Els protagonistes són com en el conte, dos germans, però aquí d’edats molt diferents. Hansel és un nen petit, mentre que Gretel és ja una adolescent. La pel·lícula posa el focus en Gretel i aprofita el conte per també fer una pel·lícula que sigui un “coming-of-age” de la protagonista, i se centra en com construeix, sobre els pilars d’una família desestructurada, la seva psicologia i moral.
La pel·lícula funciona bastant bé fins a l’arribada de la casa, que en aquesta ocasió, apostant pel realisme, no és de xocolata, però que no escatima en plats suculents. El cert és que a partir d’aquest moment, la pel·lícula té una sèrie d’alts i baixos de ritme que fan complicat seguir-la sense fer un son.
Entre els punts forts de la pel·lícula, ja ho hem dit abans hi ha Sophia Lillis que està perfecte en totes les seves escenes. També a destacar a la veterana Alice Krige en el paper de la bruixa.
A banda de la interpretació, el treball en fotografia és espectacular i li donen a la pel·lícula una identitat única. Està plena de plànols o molt oberts i molt tancats. Amb uns arbres immensos que sembla que se t’hagi d’empassar i un ambient fosc, humit i brut que cala a fons. Recorda a la de February, del mateix director.
Quan millor funciona és quan juga a la insinuació, i quan pitjor quan mostra més del necessari, sobretot en la utilització d’uns efectes especials innecessaris, que et fan sortir de la pel·lícula i a més es noten moltíssim. Espanta més quan no t’ensenya que quan t’ensenya. Quan hauria de fer més por, és quan no en fa.
No obstant està molt allunyada del que podria haver estat, val la pena veure-la per les interpretacions, l’atmosfera i per ser una adaptació única i diferent de la resta.
The Turning
Adaptació de la novel·la de Henry James (Retrat d’una dama), The Turn of the Screw, també ambientada en una casa encantada. En aquesta ocasió l’acció transcorre en l’actualitat i el càsting està format per Mackenzie Davis (Blade Runner 2049 i Terminator: Destino oscuro) i Finn Wolfhard (It, Stranger Things). Ella està molt bé en el paper de patidora i ell fantàstic com a nen ric consentit i prepotent. L’únic que val la pena de la pel·lícula és la interpretació d’aquestes dues estrelles, que no estan a l’altura d’un guió pèssim i una direcció de laboratori. Per altra banda la nena protagonista, Brooklynn Prince (The Florida Project), no aconsegueix transmetre cap emoció.
L’argument gira al voltant d’una jove professora d’infantil que deixa la feina per fer de tutora d’una nena òrfena que viu en una mansió a càrrec d’una majordoma amb mala pinta i maneres. El cas és que un cop allí de tutora exercirà poc perquè la major part del temps el dedicarà a fugir dels espectres i del germà de la nena que gaudirà fent-li passar malament les seves estones.
La pel·lícula no arriba mai a funcionar. L’argument és incapaç de sostenir una justificació creïble perquè la protagonista no marxi a la primera amenaça, és que, res justifica que hi acabi tornant en un determinat moment de la pel·lícula. Com a pel·lícula de terror tampoc funciona. La directora, Floria Sigismondi, no demostra tenir cap coneixement de com funcionen les pel·lícules de gènere i es limita a fer espants de gats tota l’estona, sense parar, fins a arribar a afartar i a ja no produir cap efecte. El que la directora entén com a terror és apujar la música de cop i tirar a l’espectador un plànol sobtat i mostrar alguna cosa que en teoria no t’esperes. Res de crear una atmosfera, que és precisament el que identifiquen les adaptacions de Henry James, i mostrar al fins a uns efectes especials bastant mal fets.
El pitjor de tot és el final. Quan la pel·lícula en cap moment ha jugat de veritat amb l’ambigüitat sobre si el que experimenta la tutora és real o no, al final s’ho treu de la butxaca i ofereix un doble final perquè l’espectador s’agafi a allò que vulgui. L’ambigüitat no és tal, sinó que en aquest punt és ofensiva per a l’espectador. The Turning no només és una mala pel·lícula de terror, és una mala pel·lícula en general que a més fa trampes.
