Aquests dies, parlar del transport a Catalunya és parlar de caos. I no d’un caos puntual. D’un caos que ja ens sona massa.
Retards, trens aturats, gent esperant sense informació clara… I mentrestant, la vida continua. O intenta continuar. Persones que han de fitxar, estudiants que arriben tard, reunions que es desmunten. Tot penjat d’un fil.
I des del Baix Empordà, això encara es viu amb més impotència.
Perquè nosaltres no tenim un metro cada cinc minuts. No tenim alternatives reals. Molta gent depèn del cotxe perquè la connexió ferroviària és limitada o directament inexistent segons on visquis. I quan el sistema general falla, el missatge que rebem és clar: el territori no és prioritari.
Parlem molt de reequilibri territorial, de no buidar comarques, de vida digna fora de Barcelona. Però sense transport fiable això és retòrica.
La mobilitat no és un luxe. És un dret bàsic. És el que permet estudiar, treballar, cuidar, emprendre. És el que connecta oportunitats.
I potser ja toca deixar de normalitzar el desastre. Exigir planificació, inversió i respecte.
Perquè cada retard no és només un tren que no arriba. És una mica de confiança col·lectiva que es perd.
I això, al Baix Empordà, ho sabem massa bé.
