Fa unes setmanes, els nostres docents van sortir al carrer. Es van mobilitzar per reclamar una sèrie de mesures que permetin revertir les seves condicions laborals, però també per defensar el futur de la canalla del nostre país i de la nostra comarca.
Aquell dia —i també en els dies posteriors— han proliferat diagnòstics sobre què necessita el sector. I, curiosament —dic curiosament perquè no és habitual—, el consens és força generalitzat: falten recursos per fer de l’educació alguna cosa més que una vocació; per convertir-la en una professió amb tots els drets garantits, capaç d’oferir una educació pública i de qualitat.
El problema és que, en l’educació —com en altres serveis públics com la sanitat o els cossos d’emergències— massa sovint es dona per fet que la vocació ho ha de sostenir tot. Massa sovint es posa per davant la voluntat dels treballadors públics de prestar el servei que la ciutadania mereix, en lloc de posar-hi allò que realment cal: diners, polítiques públiques valentes i estables, i temps.
En un moment en què intentem ensenyar als nostres infants i joves que el coneixement no pot ser immediat, el que demanaria al nostre govern és que s’aturi, que escolti i que impulsi, en sectors estructurals del país, veritables polítiques de país: valentes, estables i a llarg termini.
Si volem una educació de qualitat, fem-ho bé. Fem-ho amb pausa. I, sobretot, fem-ho amb recursos i amb polítiques valentes.
