Diuen que aquesta setmana la rauxa s’ha acabat. Hem deixat enrere el cap de setmana de Carnaval, dies de disbauxa compartida, de màscares que alliberen, de comparses que omplen els carrers i de música que, per unes hores, fan oblidar la rutina. Alguns s’han vestit de colors i d’ironia, celebrant aquell antic impuls humà de riure’s del món abans de tornar a la mesura.
A l’Empordà, però, la festa no s’explica només amb disfresses. També es cuina a foc lent. En algunes places i carrers s’han encès fogons i s’han obert peroles i cassoles grans com memòries col·lectives. Els ranxos, les sopes i els arrossos han tornat a bullir en diverses poblacions del nostre Empordà, convocant veïns i visitants al voltant d’una tradició que té gust de casa nostra.
Dimarts, l’olor de la sopa va omplir els carrers de Verges, mentre que a Albons l’arròs s’anava coent, pacient, sota la mirada de qui en coneix els secrets. Centenars de persones hi participen cada any: alguns remenen cassoles, d’altres porten productes, d’altres simplement hi són, perquè saben que compartir taula és una manera antiga i poderosa de reconèixer-se com a comunitat. I n’hi ha que hi anem amb la il·lusió intacta de tastar, de retrobar-nos, de fer colla sota el sol d’hivern, convertint la plaça o l’esplanada en un menjador sense parets.
Potser aquests àpats venen de lluny. Alguns els fan remuntar a l’època medieval, quan, acabada la collita, els senyors feudals convidaven el poble en un gest que barrejava generositat i ritual. Sigui com sigui, el que és indiscutible és el seu lloc en el calendari: són l’última abraçada de l’abundància abans de la Quaresma, que marca la tradició cristiana.
Però més enllà de l’origen, allò que realment perdura és el significat. Mantenir aquests costums no és només repetir un gest antic: és sostenir un fil invisible que ens lliga als qui ens han precedit. És recordar que la identitat d’un poble no es construeix només amb grans gestes, sinó també amb cassoles compartides, converses a peu dret i receptes que passen de mà en mà.
Fer comunitat és, al capdavall, això: reconèixer-nos en allò que compartim, en els rituals que ens expliquen i en la història que ens travessa. I potser és cert que, mentre continuem reunint-nos a la plaça, mentre continuem cuinant plegats i menjant del mateix plat simbòlic, no només fem poble. Fem memòria. I, sense adonar-nos-en, fem nació.
