És només una sensació, però no sé si estareu d’acord amb mi que, si poguéssin, els de La Ludwig Band engegarien l’escenari a fer punyetes. Són tan d’estar per casa, tan tal com raja, tan de tu a tu, que si fos per ells cantarien sempre entre el públic: quarta paret a terra, foguera al mig i passa’m la cervesa.
Ahir, però, l’escenari del Festival Portalblau a Mar d’en Manassa de l’Escala era difícil de rebutjar: no calia fer-hi gaire cosa, en aquell marc natural de cel rogent (sense pluja ni vent) i mar serè. A algú se li va acudir la genialitat de posar-hi unes quantes grades i un escenari per fer concerts a l’aire lliure, un pretext amb aires havenereitzats que ja et deixa d’entrada un vespre per emmarcar, sigui qui sigui l’artista afortunat que vagis a veure. Dic afortunat perquè ha de ser incomparable cantar en un lloc així, encara que les seves vistes fossin (ja sap greu) les cares del públic i l’edifici tirant a groguenc de darrere amb uns quants balcons privilegiats que s’havien estalviat l’entrada. Arribes i, només veure el lloc, si fossis la Ludwig Band cantaries: “M’hi estaré la mar de bé”.
Van arrencar amb ‘Desembre’ i van seguir amb ‘Gràcies per venir’, i de seguida es va veure, que estaven agraidíssims però que tenien un repte, que era fer que la gent aixequés el cul de la cadira (menció especial als incansables de les dues últimes files, especialment el sector de la dreta, que si feien servir la cadira era per pujar-hi a sobre). Acostumats a tenir el públic dret (i, tot sigui dit, d’una mitjana d’edat més baixa), els de La Ludwig es van presentar amb gestos de bons gendres a un públic més espectador que fan devot, i ho van fer amb la tranquil·litat que els caracteritza, desenfadats, honestos, bromistes: hi va haver un moment que en Quim Carandell va pronunciar un “Podeu seure” de mossèn.
Amb ‘Júlia’ van animar a moure els braços, van interrompre ‘El fill del rei’ amb un “Tothom dempeus!”, van allargar una introducció perquè en Quim pogués anar a la barra a buscar-se una cervesa, van encendre’s un piti al mig d’alguna cançó, van seure entre el públic i van passejar-s’hi, van caure amb gràcia amb les seves coreografies d’estar per casa i ja està, ja ho tenien, amb el tríptic final de ‘S’ha mort l’home més vell d’Espolla’, ‘El meu amor se n’ha anat de vacances’ i ‘Manela, no vull currar per vostè’ ja tenien a tothom dret i ballant com la seva música mana.
Si van complir el que van dir, van allargar la nit a la Festa Major de Viladamat: en un dels moments de xerrameca entre cançons, en Quim va localitzar una parella del poble i els va entabanar perquè els portéssin cap allà. La resta, marxaven amb cara d’haver-s’ho passat molt bé. Dues dones que superaven la cinquantena sortien comentant “que bona aquella de l’home que es mor”, alguns es compraven samarretes i d’altres, satisfets (segur que d’aquí a uns dies hi pensaran i se’n posaran alguna), anaven tirant cap a casa: tot just era 2 d’agost i ja sabem que l’estiu és mooooooolt llarg.
