No sóc dels que protesta per les “hordes de turistes que envaeixen l’Empordà”. No sóc dels que pensa que quan arriba l’estiu val més marxar per no ser atropellat per la “marabunta” de cayennes, evoques o volvos familiars. Tampoc protesto perquè les piscines d’hotels i càmpings siguin plenes d’aigua ni critico que sopar en un restaurant de l’Empordà em pugui costar 50 o més € per cobert. No protesto perquè això és riquesa pel país i perquè no conec a gaire gent que prefereixi munyir vaques, cuidar pollastres o collir patates a ple “istiu”, abans que vendre’s el terreny perquè hi facin cases o treballar a l’anxaneta venent gelats per cobrar el mateix que si es treballa la terra.
Però una cosa és això i l’altra cosa és que marxi tot de mare. Que per comprar un pis on viure hagis de pagar l’equivalent a 30 vegades la renda per càpita, o que tot anunci que veig sobre habitatge provingui de fons d’inversió de nom anglès i vingui adjectivat com a “luxury”. No és de rebut que els pagesos (els pocs que s’hi dediquen de debò) no puguin regar i em costa d’entendre que cap administració (CAP ADMINISTRACIÓ) plantegi models econòmics alternatius, no per eliminar el turisme, però sí per equilibrar el seu pes en l’economia de la comarca.
Tampoc entenc perquè, sovint els que més protesten no plantegen solucions que no siguin el no a tot. Per què no es parla de model alternatiu, en comptes de destruïr l’actual. Perquè no es parla d’equilibri en comptes de ruptura. Per què no s’exigeix millor formació i nota de tall o per què no es treballa de debò per retenir talent que treballi des de l’Empordà per l’Empordà i el món. En definitiva, perquè no es treballa més i es piula menys?
