¿En què pensàvem la nit del 31 de desembre quan ens vam desitjar bon any nou? Il.lusionats vèiem i sentíem la multitud al carrer celebrant l’arribada del 2020, aquella Puerta del Sol amb les campanades de rigor.
Saltàvem d’alegria amb el cava i els raïms de la sort, celebrant que el 2020 seria el nostre gran any, l’any en què acabaríem els estudis, que muntaríem un negoci, o que tindríem millors condicions a la feina, que si teníem quatre quartos faríem un viatget memorable. O que simplement faríem allò que tant ens agrada, birrejar, fer quatre callos i unes tapes, rock and roll i unes bones risses amb col.legues.
¿En què pensàvem quan posàvem al Facebook, dies abans de l’entrada del 2020 que aquest any seria de puta mare, que et desitjo un bon any ple de felicitat?
¿En què pensàvem quan fèiem aquelles cursilades de whatsapp, amb icones carregades de bons desitjos per al feliç 2020″. ¿No havíem d’encetar una nova dècada de feliços anys vint?
Com fem cada any, la meva dona i jo vam fer una postal, d’acord, ja sé que és una cosa d’antes, i la regalàvem als amics, on hi vam escriure el missatge “per un any 2020 ple de moments per compartir”, i s’hi veia una iamtge de dos avis jugant a cartes, amb un gos amb cara d’avorrit.
La viva imatge del que està essent aquest coi de 2020, que estem els dos a casa amb una cara de cagarro que espanta i posant a prova la paciència matrimonial.
Un 2020 que fa pena, que havia de ser gloriós i està essent ruïnós, en tots els sentits. Que sí, que ens en sortirem i totes les mandangues, però aquí ja hem perdut gent pel camí, economies a rodar, negocis a mig tancar, i ja veurem com anirà l’esforç col.lectiu per superar això.
Veig molta gent imprudent aquests dies, que havien de ser clau, però m’és ben igual, ja no tinc ganes de queixar-me, només de lamentar-me un cop més que paguin justos per pecadors.
¿En què pensàvem la nit de cap d’any, que ens han robat el CD de Fiesta Loca i ens han posat Everybody Hurts de Rem, considerada per molts la cançó més trista de la història.
En un any de grip més o menys semblant, JOsep Pla posava la llavor del dietari, el que seria El Quadern Gris. Espero que es repeteixi la història, i almenys surtin grans obres literàries, pictòriques o cinematogràfiques d’aquesta merda de moment. Un moemnt que mai vam tenir la gosadia d’imaginar, quan brindàvem la refotuda nit de cap d’any.
