En Joan Aparicio obre el seu ordinador on hi té dos arxius que aparentment no tenen res a veure, però que en realitat són el mateix. El de la part de sota és un manuscrit del segle XIX amb anotacions que avui en dia no es fan servir. A la part de dalt, hi ha una partitura que en Joan va omplint mica en mica. Totes dues pertanyen a la mateixa obra, però una està adaptada, tant en els instruments com en les afinacions i les notes a l’original. I és que per les mans d’en Joan Aparicio passen obres “inèdites”, que ell ajusta per tal que les grans orquestes toquin en grans escenaris d’arreu del món. Actualment treballa amb una obra amb més de 300 persones entre músics i cantants. “La feinada és que tot quadri i no sigui un desastre”, diu.
Des de fa dos anys, en Joan Aparicio treballa des de la seva casa a la Bisbal d’Empordà amb una peça d’una de les compositores referents de música clàssica dels Estats Units, la Dorothy Rudd Moore. Les obres d’aquesta artista mai es van arribar a publicar, ja que es tractava d’una compositora negra i les dificultats que tenien aleshores feien que no es permetés conèixer la música que feia. “Avui en dia és una de les grans i és molt valorada”, assenyala Aparicio. Una editorial musical de Nova York va rescatar les partitures manuscrites de ‘Frederick Douglass’, una peça composta per Rudd Moore fa uns 40 anys i li ha encarregat a Aparicio que l’adapti perquè la toqui una orquestra clàssica d’uns 300 membres.
De fet, aquesta és la feina que el músic bisbalenc reconeix que més li costa, adaptar cada instrument a la resta. “La clau és que cada cosa soni al seu lloc i que el conjunt sigui el que la compositora pretenia. Si no, és un desastre”, explica. Aparicio, però, assenyala que bona part de la feina consisteix a repassar “moltes vegades” les adaptacions, ja que també cal tenir en compte “el nivell” dels músics de l’orquestra. “Si proposes alguna cosa molt complexa, pot ser que no serveixi”, explica.
Per adaptar cadascuna de les peces que li encarreguen, en Joan Aparicio s’ajuda de la tecnologia. El que fa és “traduir” les peces, moltes de les quals són antigues, i les escriu en un pentagrama actual. Ho fa instrument per instrument a partir del que creu que pretenia el compositor quan va elaborar l’obra. Cal tenir en compte que en alguns casos hi ha instruments que avui en dia no es fan servir massa i això obliga a “repensar” com sonaria actualment.
Un cop ha processat tots els instruments, els escolta de manera individual a través d’un programa informàtic que li reprodueix. En aquell moment és quan Aparicio fa les primeres correccions per tal de deixar una peça “tan neta com sigui possible” i que reflecteixi el que l’artista pretenia quan la va escriure. Un cop ha fet el mateix treball amb tots els instruments i les veus, ho escolta tot de manera conjunta i és aleshores quan fa les darreres modificacions si cal. Tot i la tecnologia, el músic s’ajuda de la guitarra per acabar d’ajustar, quan ho necessita, l’afinació d’algun instrument.
Tot i que Aparicio reconeix que no fa un seguiment específic d’on s’interpreten les obres que transcriu, explica que és conscient que “moltes d’elles acaben a grans escenaris”. “Han de ser grans recintes, tenint en compte l’orquestra i el cor”, explica.
Autors catalans i altres feines
El músic explica que la seva especialitat i el que més li agrada és la música clàssica, però reconeix que ha fet “de tot” a l’hora d’escriure cançons. En aquest sentit, assenyala que ha treballat amb peces de Pau Casals per exemple i d’altres artistes catalans que “no s’els ha reconegut com tocava”.
A més, però, ha treballat al cine. El treball més recent que ha fet ha estat a la pel·lícula ‘El fotògraf de Mauthausesn’, dirigida per Mar Tarragona i amb la interpretació de Mario Casas i Macarena Gómez. També ha fet classes de guitarra -instrument que més domina- i ha escrit peces per programes musicals com Operación Triunfo.
