En un país normal, un pot parlar la seva llengua sense haver d’estar increpat o incomprès, ni haver-se de justificar tota l’estona. Aquesta setmana, Europa s’ha tornat a empantanegar amb l’oficialitat del català, amb excuses legals i —jo sospito— amb la connivència del govern espanyol perquè l’assumpte s’estanqui a la via administrativa, fins que acabi diluint-se o morint del tot per avorriment.
Mentrestant, hi ha gent arreu que no es rendeix. A les xarxes, l’editor Miquel Adam explicava una iniciativa de l’associació de famílies de la seva escola que ha tingut molt d’èxit, en què han aparellat persones per fer de combos lingüístics i ensenyar el català als nouvinguts, i que de pas serveixi per fer intercanvis culturals i reduir així l’estuna entre les diferents comunitats que formen part d’aquesta societat tan fragmentada que tenim a molts barris i ciutats.
I en Toni Sala, l’escriptor, ens recorda al diari Ara que aquest dissabte, a Sant Feliu de Guíxols, es parlarà de com s’està —o es podria— alimentar la intel·ligència artificial perquè ens pugui entendre i respondre en català, i perquè integri tot allò que ens defineix. La IA és una revolució que ens connecta i en la qual es basen moltes de les solucions tecnològiques ja avui, i en un futur immediat cada cop passarà més. Jo no vull que el dia de demà el meu cuidador robot em parli en castellà o que el xat de les consultes mèdiques no m’entengui quan li parli en català, i es veu que hi ha una munió de gent que treballa perquè això passi i no desapareguem. L’assumpte no és banal, perquè si no tenim veu al món, no existim, no se’ns veu, i és important que al món se sàpiga no només qui som sinó també que encara som.
