Una notícia d’aquest passat gener remarcava les dades de soledat no volguda que ha donat el Consell Comarcal del Baix Empordà. Segons dades oficials, un de cada cinc ciutadans se senten sols. Aquesta epidèmia que s’acarnissa sobre joves de 18 a 25 anys, sobre els homes, i més a ciutat que en àmbits rurals. Les dades a França son similars: un 31% dels francesos es senten sols, 45% si són joves, dades que tornen a suggerir que a més connexions digitals, menys relacions reals, diverses i de qualitat.
Contra la soledat, hi ha consens entre els experts i els savis que la solució passa per fer més comunitat, participar de lo públic, fer poble, però l’Ajuntament de Jafre posava el focus a les dificultats amb què es troben a l’hora d’organitzar activitats. D’una banda, la mobilitat, que penalitza els més grans, i de l’altra, el baix pressupost que tenen, que fa que l’oferta, sobretot en pobles petits, sigui molt menor.
En aquest sentit, un article a recent al diari francès Le Monde em va cridar l’atenció. Els autors resumien un estudi molt ben fet en què s’analitzava com el tancament dels bars tabac – aquesta mena de bars bistrot que on podia trobar tots els pobles- està directament relacionat amb més vots pel partit de l’extrema dreta, i això és independent de les taxes d’atur i de migració. Altres estudis han relacionat també que la gent sola vota més a Trump. L’estudi en qüestió analitzava diversos tipus d’establiments. Els resultats mostren que no és el mateix un negoci purament transaccional (un supermercat, per exemple) amb un bar o restaurant, perquè el tipus de relacions que s’estableixen són totalment diferents. I si en els primers vas a fer el que vas a fer, en el segons un s’hi està una estona que no és directament proporcional al que s’hi consumeix. A més a més, en un entorn urbà si desapareix un bar o un restaurant, la gent se’n va a un altre; mentre que en un entorn rural si desapareix el bar restaurant la gent es queda sense alternativa.
Un poble sense bar és un poble mort, això ja ho sabíem nosaltres. L’evidència científica, però, aporta coneixement. D’una banda, demostra que modificar les condicions de la vida col·lectiva, l’acció pública i les activitats populars i tradicionals, té un impacte en la percepció de la solitud dels individus, però també en les seves intencions de vot. I no és que els que se sentin sols sigui més de dretes, sinó que la pèrdua d’espais de relació intergeneracional empobreix l’ànima i fa sentir sol. Els partits de dretes saben capitalitzar el discurs de la desaparició del món tal com el coneixíem i parlen a la gent amb paraules que entenen sobre problemes que els preocupen, mentre els d’esquerres s’empantaneguen amb tecnicismes i quimeres – malauradament i de manera sorprenent, perquè qui més que l’esquerra hauria de defendre i representar els qui pateixen.
