He defensat en taules rodones i xerrades, infinitat de vegades les avantatges d’una comarca sense tren quan parlem de llocs turístics.
En el nostre cas, no tenir tren entre Blanes i Llançà ens ha protegit durant dècades de l’allau de visitants de dia, procedents de l’àrea metropolitana, que els cap de setmana aterren a la costa del Maresme o del Garraf amb neveres de platja i carmanyoles, tovalloles i ombrel·les, a passar el dia sense fer cap despesa o com a molt comprar un gelat pels nens, generant una saturació a les platges.
Ara aquesta situació també es produeix a la Costa Brava Central amb autocars que descarreguen els viatgers a Sant Feliu, a Platja d’Aro, a Palamós o a l’Estartit i fins i tot a Calella, Llafranc o Aiguablava.
Però avui es tracta de parlar de trens, i en això el baix empordanesos també hem estat de sort, en haver crescut sense l’hàbit de viatjar en tren.
Les estacions de Flaçà, Caldes o Girona, cauen massa lluny per la gent d’aquest rodal, i per això el cotxe ha sigut el nostre mitja de transports habitual.
Quina sort viure ara, tot el desgavell de rodalies pensant, pobre gent, aquesta que té el tren com a mitja de transport.
Quin patir, quin tip d’esperar, quina incertesa, quina desesperació.
Tinc ben clar que a nosaltres no ens cal tren. Almenys mentre sigui un transport d’aventura.
