Benvolguts oients de Ràdio Capital. Hi ha mitjans de comunicació a qui agrada molt recordar que fins fa poc la dona més vella del món era catalana. Probablement tots vostès ja ho saben, es deia Maria Branyas. Potser no saben tant, però que la segona persona catalana que ha viscut més, també era dona, es deia Joana Bot i era del Conflent, si bé va morir a Perpinyà. Només va viure 15 mesos menys que Maria Branyas, però, com que a vegades sembla que Perpinyà quedi molt més lluny del que és, segur que hi ha molta menys gent que n’ha sentit a parlar. Encara avui, la dona més vella de tot l’estat espanyol és catalana. Es diu Angelina Torres, va néixer el 18 de març de 2013, a l’Urgell.
En general, a la gent, catalans o no, ens agrada saber aquestes coses; sobretot quan qui ens ho explica, afegeix que la persona gran de qui ens està parlant està prou bé i encara pot fer prou coses. Perquè el debat és aquest: Arribarem a ser molt grans? I sobretot, amb quines condicions hi arribarem?
Fa uns dies, un amic meu em va sorprendre quan em va dir que començava a tenir problemes per posar-se els mitjons. És gran, però jo no el veig tan gran. I a més, em va sorprendre perquè això de posar-se els mitjons és un problema que jo encara no he tingut mai. Hi ha qui diu que li costa més cordar-se les sabates. Altres, posar-se els pantalons. Hi ha qui té problemes amb tot. I, de fet, ben mirat, hi ha qui ha tingut sempre problemes.
Tanmateix, quan es parla d’aquests temes, és fàcil que una de les derivades de la conversa ens porti a preguntar-nos què hem fet per poder continuar estant bé. Vull dir, si hem fet una vida sana, si hem menjar moderadament i bé, si hem fet esport… ja m’entenen. Naturalment, es pot haver tingut mala sort, però també és cert que hi ha molta gent que d’esforçar-se a provar d’estar bé més aviat nomgaire. Sobretot, homes. Amb tantes excepcions com vulguin.
Arribats a aquest punt, però, sovint, abans que la conversa derivi cap a aquesta banda, hi ha molta gent que s’estima més canviar de tema. Qui som, pensem, per dir a algú altre que la sort sempre afavoreix més als que s’esforcen que, en general, a aquells que no fan res? Qui som per posar-nos amb el que ha fet o amb el que més aviat no ha fet aquella perosna amb qui estem parlant?
Tot això també és molt humà. I, per descomptat, molt català. Ens agrada més no embolicar-nos, no aprofundir gaire, no posar-nos gens en el que han fet o en el que han deixat de fer molts altres; sobretot, no volem molestar. El resultat és que ho vivim tot com si tot plegat fos una loteria. Millor això que no pas aprofundir en gaire res. I sí, és veritat que és també una loteria, però qui compra més números té més possibilitats que li toqui. Ara, que arribi a tocar, no hi ha mai cap garantia. Per més números que es tinguin. I així anem fent anys i així anem passant la vida. Sense aprofundir en gaire res. Sense embolicar-nos en gaire res. Com si tot depengués de la sort, de la casualitat o de l’atzar, però de res més. Vides anodines i tristes.
