Fa uns dies, una notícia publicada al portal del 3/24 em va cridar especialment l’atenció, sobretot per la meva vinculació professional amb el món universitari. El titular deia: “Les universitats catalanes detecten una caiguda en l’assistència a classe i aposten per reformular la docència per connectar millor amb els estudiants.”
La notícia exposava com les universitats han detectat una davallada progressiva de la presencialitat a les aules, i posaven sobre la taula la necessitat de repensar el model docent per captar l’interès de l’alumnat i fer-lo partícip. Alguns estudiants afirmen que les classes no els aporten informació que no puguin trobar a internet, i reclamen més espais de pràctica i aplicació del coneixement que no estiguin disponibles en línia.
La notícia, en definitiva, reflecteix un canvi de paradigma en la vida universitària: una menor interacció entre l’alumnat i una menor presencialitat als campus universitaris no només dels estudiants sinó també del professorat.
Per tant, la diagnosi sembla clara: augment de l’absentisme, necessitat de revisar el model docent i atomització de la vida universitària. No discutiré els símptomes, tot i que qüestionaria algunes de les causes que s’hi atribueixen. Però el meu desacord profund se centra, sobretot, en les solucions que es proposen.
1. El fals remei d’una docència buida de contingut
Davant l’absentisme, la solució no pot ser buidar de contingut les aules i reduir-les només a espais de pràctica. L’error rau a creure que, com que la informació ja és accessible a internet, la classe queda desfasada. Però una cosa és trobar dades, i una altra ben diferent és comprendre-les. El professorat no és un simple transmissor d’informació: és el vehicle que, mitjançant la didàctica, exemples i interacció, facilita l’aprenentatge profund. El valor afegit de la classe no és només el contingut, sinó l’acompanyament per fer-lo significatiu.
2. El perill de concebre l’educació com a entreteniment
Aquest és un debat que mereixeria dues pàgines per si sol. Però el problema comença quan es confon una educació no obligatòria i professionalitzadora amb la necessitat de passar-ho bé. Per descomptat, aprendre pot i ha de ser estimulant. Però si posem l’èmfasi exclusivament en la forma i oblidem el fons, si prioritzem la “dinamització” per sobre del contingut, correm el risc de buidar les aules —i en aquest cas, de contingut.
3. La vida universitària: més que una aula
L’atomització de la vida universitària no és només un problema, és una pèrdua col·lectiva. Històricament, les universitats han estat un dels principals espais de vida associativa, debat i compromís cívic. Reduir la universitat a una prestació de serveis educatius remots és empobrir-la. L’experiència universitària és, també, vivencial: un espai per a l’intercanvi d’idees, per construir comunitat, per formar-se com a ciutadania crítica. No podem renunciar-hi. Al contrari, cal defensar i promoure la vida associativa universitària. Visca la universitat com a espai viu i compartit.
