Aquest dissabte, a la Mirona de Salt, la Black Music Big Band celebrava deu anys d’existència. Ho feia amb un concert que, més enllà de la música, tenia alguna cosa d’aquelles celebracions que serveixen per mirar enrere sense nostàlgia i, sobretot, per mirar endavant amb una certa confiança. Confiança en els joves, que avui dia no és poca cosa.
Confesso que sempre he tingut la sensació que aquest projecte, tot i estar plenament arrelat a les comarques gironines, no és prou conegut a l’Empordà. I és estrany, perquè respon a una d’aquelles idees senzilles i alhora difícils: posar la cultura al servei de les persones. Sense grandiloqüències. Sense soroll innecessari. Amb feina, constància i una mica d’ànima, que és el que acostuma a faltar.
La Black Music Big Band va néixer fa deu anys amb una voluntat clara: oferir als joves un espai on créixer a través de la música. Però créixer de debò. No només aprendre quatre acords o pujar a un escenari una vegada l’any, sinó entendre la música com un ofici i com una manera d’estar al món. Aquesta és, probablement, la seva virtut principal: la paciència. En un temps que corre massa, ells s’han dedicat a fer allò que sempre ha donat fruit —treballar a poc a poc.
Hi ha també la branca júnior, que té una cosa entranyable i seriosa alhora. Entranyable perquè hi veus nois i noies que comencen. Seriosa perquè s’intueix que allò no és cap joc. És el primer pas d’un camí que potser no els farà famosos, però que segur que els farà millors. I això, en el fons, és el que hauria de fer qualsevol projecte educatiu amb una mica de dignitat.
Sovint es parla de cohesió social com si fos una paraula administrativa. Però la cohesió, quan és real, té forma de sala d’assaig. Té forma de joves que s’escolten, que s’esperen, que aprenen a no voler destacar sempre. La música, quan es fa així, deixa de ser un gènere i es converteix en una experiència compartida. I potser aquesta és la part més important de tot plegat.
També m’interessa una altra cosa: el respecte pel talent jove. Vivim envoltats de presses, d’èxits immediats i d’una certa frivolitat que ho iguala tot. Aquí, en canvi, hi ha exigència. Hi ha ofici. Hi ha la idea —antiga però imprescindible— que la creativitat necessita temps i disciplina. Que l’art és una barreja d’emoció i artesania. D’ànima i de feina callada.
El concert de dissabte celebrava deu anys, sí. Però sobretot demostrava que el projecte continua viu. I que, mentre hi hagi iniciatives així, encara es pot ser moderadament optimista.
Potser el que toca ara és una cosa ben simple: conèixer-lo més, explicar-lo millor i sentir-lo una mica més nostre també des de l’Empordà. Perquè quan un projecte ajuda a créixer persones, deixa de ser només cultural. Es converteix, sense fer soroll, en una petita forma de bé comú. I això —si em permeten— no passa cada dia.
