L’últim fenomen meteorològic extrem que ha afectat el nostre país petit, el temporal Harry, ens ha deixat un reguitzell d’imatges per el record, com el reflotament de l’estany d’Ullastret o les imatges del riu Daró al seu pas per La Bisbal, amb un cabal superior al de l’Ebre. També ens ha deixat un reguitzell de desgràcies; la més greu, el veí de Palau-Sator que va perdre la vida arrossegat per la riuada quan, simplement, intentava treballar. El fet és que aquests episodis ja no els podem considerar un fet aïllat: els fenòmens naturals extrems en forma de diluvis, pedregades mai vistes o sequeres es van succeint cada vegada amb major freqüència.
El cas és que ho sabem. Fa molts anys, que ho sabem. Els estudis científics no deixen marge d’error: el canvi climàtic, provocat pel capitalisme, i no pels humans en general, com ens volen vendre, és una realitat que afecta a tot el planeta, i al nostre país petit en particular. La nostra estimada mediterrània és, juntament amb l’Àrtic, unes de les zones on més es notaran els efectes d’aquest canvi. I ningú podrà dir que no en sabíem res.
No sé vostès, però jo amb el tema del canvi climàtic tinc la sensació de ser la granota a l’olla que es posa a bullir. La temperatura va pujant però poc a poc, i no ens en adonarem i ja estarem bullits. O negats per l’aigua, o colgats en alguna nevada mai vista, o amb el cap rebentat d’una pedragada de la mida d’una pilota de futbol. Això sí, seguirem ballant amb l’orquestra del Titànic fins que ens arribi l’aigua al coll, perquè el capitalisme must go on. I si la cosa es posa lletja i ens comencem a rebelar, doncs per això tenim els Trump, els Abascal i les Orriols per dir-nos que tot això són bajanades, que la culpa de tot la tenen els immigrants.
