Quan algú et pregunta sobre quelcom que has dit que t’agradaria fer i encara no has fet, la majoria responem algun dia… i aquest algun dia sembla que no arribi mai. I hi ha dies i dies: jornades per a la reflexió, jornades per a treballar fins l’extrem, per gaudir llegint, escrivint, per sentir fent el que es fes, però aquest algun dia és, sense cap mena de dubtes, EL DIA.

Jo era d’aquelles persones que tenia molts algun dia i esperava amb i il·lusió que arribessin, sense més, com arriben els aniversaris, cada vegada més ràpid; com surt cada nit la lluna, visible o invisible als ulls, emmarcada en un cel que les onades d’un mar brau acompanyen i mimen com a ningú, a l’Empordà. I de sobte, no sé com i perquè, em vaig cansar d’esperar els meus algun dia i vaig decidir transformar-los en el que realment són: somnis o anhels palpables que s’han de construir, primer de tot, amb les ganes i la seguretat de que els tocarem i els assaborirem com el que són: fites i realitats que ens omplen, el més important, l’ànima. Perquè ens oblidem sovint d’alimentar-la com cal, perquè la sotmetem a una dieta malsana que en lloc de fer-la créixer i nodrir-la perquè alhora ens nodreixi de la pau i de la serenor que necessitem, fem recular cap a un no res. Ara i des de llavors, no espero, construeixo els meus algun dia, i comparteixo amb ELS DIES les conquestes fetes. És bo col·leccionar postals, es bo fer lloc a més butxaques, però convertir els algun dia en EL DIA i sumar-los és el millor, restant del comptador els algun dia pendents.

Com deia el meu avi Quasi bé tot en la vida, per no dir tot, es basa en sumar i restar. I no sempre que sumem, multipliquem tot el bo, i no sempre que restem, dividim el dolent.

L’important? Aprendre les fórmules que ens facin més persones i més feliços. Apliquem les nostres particulars matemàtiques sense esperar que s’apliquin soles!