Feia dies que tenia ganes d’escriure una portada com aquesta, però l’actualitat ens ho fotia tot enlaire. Però avui sí. Vull parlar dun tipus d’amor. L’amor a la Sílvia Pérez Cruz, després de tornar-la a veure dimecres passat a Gorona, anys després d’haver-la vist per última vegada.
L’amor que es pot sentir per la Sílvia Pérez Cruz, no és del que un home sent per una dona, ni és un amor fraternal com el d’un amic, ni el que se sent per un familiar o res que s’hi assembli. És un sentiment que barreja l’emoció, la gratitud, el nus a l’estómac, la felicitat i la petitesa que es nota quan ets davant d’un immens paisatge natural. Perquè la Sílvia és a la música, el que els arbres són a la natura. Una extensió que surt de la terra de manera orgànica i que adopta alçades, formes, colors, textures… que van evolucionant de manera líquida, sense una pauta pre establerta. No es tracta de cantar bé. No es tracta de tenir talent, estudis o un entorn familiar propici. En el seu cas és una tempesta perfecta que ha convertit una noieta de Palafrugell en una de les artistes més sòlides de tot l’arc mediterrani.
La Sílvia no formarà mai part de l’star system de la música pop internacional, però serà perquè ella no voldrà. Ella trenca el tòpic que diu que ningú és profeta a la seva terra. Ella sí que ho és, però per “seva terra” no s’entengui Palafrugell, ni l’Empordà ni tan sols Catalunya. La seva terra és l’art i la música i ella n’és un dels seus màxims exponents. Gràcies per fer-nos sentir tant!
