En aquests dies de Quaresma, i aquest any de Ramadà, ara fa cinc anys que ens va passar un fet que encara ens marca el present: el confinament per el virus de la Covid-19. D’un dia per l’altra ens vam trobar tancats i sense adonar-nos-en vam passar d’un estat de normalitat a un estat de tancament a casa.
Vam fer l’experiència, a nivell mundial, del que viuen els personatges del llibre “La Pesta”, d’Albert Camus, publicat el 1947: on un ampli ventall de personatges que va des de metges fins a turistes o fugitius, contribueixen a mostrar els efectes que una plaga pot tenir a Orà, a la costa mediterrània d’Algèria.
La mort de tantes i tantes persones, familiars i amics, ens ha marcat profundament. Recordo enterraments amb sols tres familiars i els de la funerària, directament al cementiri, on, més enllà de la tristesa de la mort d’un familiar, hi havia la manca de suport humà de veïns i amics.
A finals de setembre del 2020 jo mateix vaig donar positiu, i vaig seguir, en aquell moment encara sense vacunes, el meu particular confinament. Cal dir que els veïns em van cuidar excel·lentment. En aquelles circumstàncies vaig escriure: “la tràgica ironia de les malalties infeccioses és que qui està infectat es converteix, sovint sense saber-ho, en el que infecta; és en aquests moments que es mostra clarament la nostra vulnerabilitat i es fomenta la consciència de la solidaritat compartida”.
I acabava l’article dient: “Tant de bo que d’aquesta crisi en sortim més humans, més humils, amb més temps per a pensar en el present per un futur diferent”.
Cinc anys després segueix el teletreball (tot i que està disminuint), però es mantenen i han augmentat els problemes de trastorns alimentaris i el que s’anomena covidpermanent. I, encara, el que més creix, aquí i arreu, és el negacionisme científic promogut per l’Administració Trump.
Lamentablement no vivim en “un futur diferent”; i qui no aprèn de les lliçons de la història està condemnat a repetir curs.
Josep Taberner
