El Festival de Cap Roig pot presumir d’haver programat en el seu cartell, artistes com a teloners, que posteriorment s’han convertit en autèntics cracs de la música. I aquest any pot haver tornat a encertar la jugada, amb la presència de Paula Valls, que va deixar a tot el públic amb la boca oberta, des del primer instant que es va posar a cantar el tema que dóna nom al seu EP, “Black and White”.

Els qui ja coneixíem la Paula, no ens va sorprendre en absolut el seu directe, simplement vam constatar que estem davant d’una de les artistes de casa amb més futur i amb un present més impressionant. Tocar a Cap Roig són paraules majors i la pròpia cantant estava emocionada i feliç de fer-ho, com va expressar en alguns moments de la nit.

Vam poder escoltar durant 25 minuts una artista que més d’un voldrà seguir gaudint a casa seva, sense anar massa lluny, la gent que tenia al meu voltant es van quedar enamorats de la seva veu, de la seva posada en escena i d’unes cançons que t’atrapen i et sedueixen des del principi.

Però enguany la Paula només era la telonera, i diem només amb moltes cometes, ja que perfectament hauria pogut ser l’artista principal. Aquest any li tocava obrir als Blaumut, que tornaven a un festival que ja havien tocat presentant els seus altres discs.

Aquest nou treball, Equilibri, ha suposat un canvi musical important pel grup de Xavi de la Iglesia, que va preguntar si la gent se sabia les noves cançons. La resposta va ser una mica tímida i com es va poder comprovar al llarg de la nit, van ser les peces dels altres discs, com “Tornarem a casa”, “De moment”, “El primer arbre del bosc” o especialment “Pa amb oli i sal”, amb les que els assistents van vibrar més.

El fet de tenir 3 discs editats, suposa que en Vassil parli molt menys del que ho feia quan només en tenien un al mercat, tal com va explicar en un dels simpàtics moments que es van viure. La música va ser l’autèntica protagonista de la nit i tot i que algunes persones van marxar abans d’hora (no sabem si per no trobar cua en sortir o perquè tenien altres compromisos), al final de tot, vam poder gaudir d’un moment d’allò més màgic, amb tota la banda situada al mig del públic i cantant totalment desconnectats i sense micròfons ni res, com un més, la cançó Bicicletes, que va servir com a punt final per una nit que ningú volia que s’acabés.