Imatge destacada: l’equip del viatge i els refugiats ahir al matí a l’hotel de Polònia, a punt de començar la tornada
Com sabeu, ahir el comboi de furgonetes que va sortir des de la Bisbal ara fa quatre dies vam recollir més de trenta refugiats a la frontera entre Polònia i Ucraïna. Les sis furgonetes del comboi, que havien quedat buides després de deixar el material humanitari, es van tornar a emplenar de persones.
D’aquesta manera, ja podíem començar l’operació tornada. Durant el quart dia d’expedició, vam fer més de 1200 quilòmetres per deixar Polònia i arribar fins a Alemanya. Concretament, a Offenburg, on vam parar a dormir.
Durant el dia, doncs, vam estar unes 12 hores a les furgonetes amb totes aquestes persones que venen amb nosaltres cap a Catalunya. Aquesta estona ens va servir per poder parlar amb ells i conèixer-los. És així com veus que, tot i que tots són persones molt diferents i amb les seves històries particulars, tots ells comparteixen la mateixa por i els mateixos nervis, en aquest viatge.
I és que tots ells van acceptar a pujar a la furgoneta d’uns desconeguts, confiant en què els dirien la veritat i els portarien realment a Espanya. A més, la barrera de l’idioma és un problema important. Molts d’ells només parlen ucraïnès, i no ens podem comunicar amb ells ni en anglès. Això fa que no se’ls pugui tranquilitzar com es voldria, perquè no ens podem expressar amb facilitat.
Moltes de les persones que viatgen són famíllies de mares que han marxat d’Ucraïna amb els seus fills o persones que han marxat soles. A més, n’hi ha alguns que tenen familiars a Espanya, i que estan més tranquils en aquest sentit. La majoria, però, no hi tenen cap mena de vincle, i no saben què els espera quan arribin al país.
Per sort, tots tenen una casa d’acollida, de gent que s’ha ofert a tenir-los a casa i ajudar-los durant el temps que faci falta. Però això no és gens fàcil d’explicar i fer entendre. En la meva furgoneta, aquest és un tema que hem hagut d’explicar moltes vegades i respondre moltes preguntes. Per exemple, si hi havia un temps límit d’estada o si hi havia algun problema si no tenien diners, que no.
Totes aquestes converses les teníem a través del traductor, amb què una persona pot parlar en ucraïnès en el micròfon i l’aplicació ho tradueix al català. D’aquesta manera, i amb una mica d’anglès, ens anàvem entenent. Durant el matí d’ahir, vam poder trencar el gel amb les persones que teníem al vehicle. Mentre que les primeres hores amb nosaltres havien estat una mica distants i prudents, poc a poc es va notar com van agafar confiança. Van començar a sortir les bromes i les converses més enllà del “què passarà quan arribem?”, tot i que és un tema que reapareix de forma recurrent, com és normal.
A través de traductor, anglès i mímica les persones refugiades ens comentàven com de neta era Europa a diferència d’Ucraïna, tot mirant el paisatge des de l’autopista de Txèquia. Miraven encantats el paisatge de camps i quan passàvem per una ciutat buscaven quina ciutat era. També es van sorprendre molt quan van veure que paràvem a dinar a un Mc Donald’s, la opció més ràpida a prop de la carretera. Ens dèien que a Ucraïna era molt car menjar-hi, i que s’hi anava per ocasions especials com aniversaris. Van dir que era un lloc per “gent rica” literalment.
Un altre moment va ser quan una de les que portàvem a la furgoneta va treure de la motxilla una guia de conversa rus-castellà. Va començar a llegir paraules i a fer preguntes sobre coses que no entenia o per buscar confirmació de si estava pronunciant bé les paraules.
Més enllà d’això, també ens van explicar coses sobre la guerra. Malgrat que cadascú tenia la seva història personal i privada, pràcticament tots havien deixat a algú a Ucraïna. Pares, parelles, fills o nets que no han pogut, o no han volgut marxar. A més, molts d’ells durant el dia, quan ja ens coneixíem una mica més, ens ensenyaven fotos antigues de la seva família. Fins i tot hi havia una persona que portava fotos d’àlbum a una de les motxilles. A través del traductor, va explicar que se’ls havia endut de casa per por a que quedessin destruïdes.
A més, en un altre moment en què parlàvem de la guerra, li vaig preguntar a la mare d’una família que havia passat dos dies al camp de refugiat de Medyka com hi havien estat. Va contestar que allà encara hi havien estat prou bé. Realment, això em va xocar. Quan hi havíem estat el dia abans, tots els de l’equip vam estar d’acord en què les condicions de vida en aquell espai eren molt limitades, ja que dormien a terra en tendes de campanya i hi havia moltíssima gent.
És en moments com aquests en què et preguntes quin tipus de situacions han hagut de viure perquè considerin que en el camp de refugiats que nosaltres veiem horrible, s’hi està bé.
A tot això, cal sumar-hi que gran part d’aquesta gent, com dèiem, no saben on van. Van a a Espanya, com podrien haver anat a Itàlia o Alemanya, sense res que els lligui allà. No tenen feina, no saben l’idioma i els nens tampoc sabien que podrien anar a l’escola sense problemes.
És per això que en aquest punt és important destacar la feina que s’ha fet des de les associacions que han organitzat el viatge, la penya Blaugrana de Monells, Galgos 112 i ERC, per buscar una casa a tota aquesta gent. Les més de trenta persones que tornem tindran un lloc segur on anar, on les ajudaran amb tot el que faci falta.
Arribaran a les cases dimarts. De moment, avui tornem a agafar furgonetes per fer el trajecte que ens falta: d’Offensburg a Platja d’Aro. Allà farem l’última nit d’aquest viatge.
Estigueu pendents de les xarxes socials de Ràdio Capital. Anirem penjant vídeos d’aquesta tornada i a l’arribada farem un directe d’Instagram per explicar-vos com ha anat el trajecte i quins seran els propers passos.
Gràcies per escoltar-nos i acompanyar-nos.
