Hi ha dies que duren anys. En la memòria viva que són les converses de la gent i en la memòria oficial, aquella que queda fixada en arxius i hemeroteques. Dies que es converteixen en Història. I el passat dissabte, La Bisbal en va viure un, de dia d’aquests. Per la part viva de la memòria en quedarà el record emocional, una plaça del castell plena de gent que, en molts casos, es retrobava després de dues o tres dècades. La memòria viva en parlarà durant anys, a bars i cases, d’aquests retrobaments, de les moltes, efusives i sinceres abraçades i petons que semblaven rebotir i reproduir-se entre la majestuosa pedra del castell i l’antiga muralla, que t’han han vist, i parlarà dels brindis amb que es vigoritzaven velles aliances. Parlarà també del concert que va fer retornar junts per primera vegada en el mateix escenari els Komando Moriles, els Miok’s, la Família Manson i Club Moriarty i es lamentarà per l’absència dels Pixess per motius que aniran diferint segons el narrador de cada casa. La memòria viva farà safareig d’aquell ambient, d’aquella olor, d’aquell o aquella que es veia igual que fa trenta anys i de l’altre a qui la vida l’ha atropellat sense pal·liatius, amb venjança. I potser, també, una memòria viva de llarga durada, que és la que atresora el jovent que també hi havia nombrós a plaça, parlarà de com la generació dels seus pares van ser capaços de fer coses de prou alçada com per a convertir un dissabte qualsevol en un dia que durarà anys, i els servirà per descobrir que, amb organització col·lectiva, poden fer del seu propi món un lloc més agradable.
Per les seus de la memòria oficial el dissabte passat hi va entrar la història d’un local que no havia de formar part de la història oficial perquè mentre era viu els qui aleshores escrivien la història oficial volien carregar-se’l sens que en quedés constància. Perquè La Tabacalera, fa més de trenta anys, va donar veu als qui no havien de tenir-la, va fer ser algú als ningú, a joves obrers, a fills de migrants, a gent de poble, d’un poble de perifèria cridats a no tenir cap protagonisme a la història. Però la Tabacalera els hi va donar. Aquesta va ser la gran victòria política de La Tabacalera. I això és el que el passat dissabte vàrem celebrar tal i com celebràvem les coses fa trenta anys, cantant, ballant, rient, bevent, fent música: vivint. Vam celebrar que vam ser. I que encara som.
Resistència cultural a La Bisbal, porta per títol l’exposició que commemora els 30 anys de La Tabacalera i que des de dissabte i fins el proper 3 d’agost es pot visitar al Castell Palau de La Bisbal. Si voleu saber com des de la resistència es pot arribar a reescriure la història, no deixeu de visitar-la.
També et pot interessar
